dijous, 23 de febrer del 2012

Et conec però no sé qui ets


Suposo que tenir el cap a sa lluna ha provocat que jo en faci una reflexió, encara que sigui en altres circumstàncies.
He tingut, per dir-ho d’alguna manera, la sort de conèixer molta gent per motius de feina o lleure ubicada en diferents zones geogràfiques, encara que no massa distants. El que em sol passar, ara que les neurones es comencen a relaxar, és que de vegades trobo per casualitat una persona fora de la seva zona i em quedo en blanc. Aleshores el cervell comença a treballar a tota màquina, fins i tot les neurones jubilades ajuden en el que poden. De vegades et ve un flaix de plaer al encertar amb la persona, però quan això no passa i les neurones no responen ni amb viagra es passen uns moments molt delicats.
Sort que tot es pot preguntar i si dius la veritat des del primer moment no és tant greu com voler-ho amagar.
L’últim incident va ser aquest passat fi d’any, en una zona gairebé de deserta de Gran Canària, quan de sobte em vaig quedar parat mirant un home que llegia un rètol informatiu. Jo allà encantat fins el punt que la meva dona es va pensar que m’havia enamorat. Quan l’home va aixecar la mirada i em va saludar com a la gent que es coneix, vaig haver de contestar........ei....et conec però no sé qui ets!!!!!!.
Sort que ell té més memòria, un ex company de classe d’anglès, que viu a cinc-cents metres de casa.
Doctor m’haig de preocupar? Si és el cas recepti’m qualsevol cosa d’aquelles que t’alegren quan sents: això....tres cops al dia.

22 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

I a qui no li passa això? I més fora de context...

Catalina Cerdó ha dit...

ui ui ui, tu estàs molt malament! No sé si et servirà qualsevol cosa, sense comptar que segons quins remeis són pitjor que la malaltia. Què et milloris! o no...

Sergi ha dit...

Si tu t'has de preocupar, jo m'estiro dels cabells, que sóc un pèl més jove i em trobo en situacions similars sovint. No saber d'on coneixes algú em passa, però també em passa una altra cosa que em toca la pera, que és saber això però no recordar el nom de cap manera, i llavors és quan l'altre et saluda amb nom i cognom i la l'has cagat, quedes malament segur...

Dafne ha dit...

Jo crec que no t'has d'amoinar, perquè ens passa a molts, més dels que et penses. I jo a més, començo a tenir una mancança afegida, que perdo visió, i aleshores saludo a qui no toca, i a qui haig de fer-ho no. Però bé, l'oculista em va dir, que si fes més ús de les ulleres ho resoldria, però ja veus, em resisteixo.
Per tant, com tu dius, si d'entrada, dius "perdona, ara no sé de què et conec"!!! quedes més digne, que si vols fer-te el llest, i no saber qui és, perquè després tens una feinada per fer entendre qui era.
Osti, plego que estic espessa, i foto unes parrafades que esgarrifen. Perdona!!!

Yáiza ha dit...

No em passa gaire, encara... suposo que conec gent d'uns àmbits molt concrets i és fàcil situar-los. Però m'has fet pensar en una noia misteriosa... que em trobava molt sovint als concerts. Ja no sabia si la coneixia de veure-la a concerts o si és que a més em sonava de la meva ciutat!!

sargantana ha dit...

a tots ens pasa noi
jo en la meva feina tindria que sapiguer el nom dels meus clients, pero alguns s'em resisteix i tinc a un lloc de la taula ple de papers amb els noms que no recordo mai
vols creure que mai equivoco el nom?
pero no se com ho faig...

jajajjajaj
apa..a dormir!!
nanit

sa lluna ha dit...

Has provat de treure't
sa lluna del cap? ;)

Sargantana, amb un dibuixet com a foto per cada client?, jajja

Bona nit...bessetssss.

Galderich ha dit...

A mi em passa ben sovint i moltes vegades si l'he vist de lluny em quedo dies pensant en qui era!

Diuen que la solució és preguntar:
- Com et dius?
Quan l'altre et respon pel nom o pel cognom tu li has de dir que això ja ho sabies, que no recordaves el nom o el cognom en funció del que t'hagi respost.

Malgrat aquesta teoria, jo no he fet servir mai aquest sistema... encara em fa més vergonya!

Anònim ha dit...

Jo ho trobo molt normal, com ubiques al veí fora de lloc? I baixa de sa lluna!

Joana ha dit...

En aquest cas compartim "malaltia"....
Jo intento, també, ser sincera, si no, pots quedar molt pitjor!
L'edat?.. uff, potser...

glutoniana ha dit...

Uff per mi és lo més normal del món :)

Ja ho tinc assumit, he conegut a tanta gent, tantes feines i tants llocs que és impossible recordar-ho tot.

L'important és posar cara de sí sí et conec i dissimular... i després passar dies i dies intentant recordar qui és...

Tinc a un noi a una carnisseria que em va dir un dia que jugavem junts i han passat els dies i no el recordo... i pobre em sap un mal dir-li... :)



bajoqueta

magazine.cat ha dit...

Això és mol normal, hem va passar amb la carnissera, la vaig veure en un entorn diferent i és normal que no l'ubiques, no portava els ganivets ni la destral...

Tirant lo Bloc ha dit...

M'incomoda molt això. És horrible. El problema és quan et quedes després donat voltes per recordar qui era i no te'n surts!

montse ha dit...

M'ha passat més d'un cop i em faig la despistada, lo fotut es quan et pregunten per l'estat de la teva família i tu plantat al seu davant mirant de dissimular perquè no descobreixi que no el reconeixes.

Ferran Porta ha dit...

A la vista dels comentaris, suposo que a hores d'ara t'hauràs tranquil.litzat del tot, amic Joan. No, no ets tú: som tots (jo també, sí, i tant!). La sensació és bastant horrible, efecttivament, com han apuntat per aquí dalt...

Joana ha dit...

Jo quan em passa pregunto directament.Ens coneixem?jejeje i així em trec l'espina...

marta ha dit...

Mentre no li plantis dos petons a la galta, estiguis parlant gairebé mitja hora i desprès t'adonis que l'has confós i que no li coneixes de res no és perillós, t'ho dic per experiència.

Agnès S. ha dit...

Ostres, la marta te raó! ;-)

El porquet ha dit...

Home, és que ja és casualitat trobar-te un veï en terres africanes! Jo també em quedaria descol·locat! Jo tinc un gravíssim problema amb els noms. Sóc incapaç de recordar més enllà de deu noms, crec. I això m'ha portat a situacions una mica violentes, la veritat, volent cridar algú i no poder-ho fer, o xerrar força estona amb algu mentre intentes recordar el seu nom i no poder-lo dir en tota la conversa.

Elfreelang ha dit...

jo ho trobo del tot normal, en un lloc fora de l'habitual és freqüent que passin uns minuts abans que connectem aquella persona en una ubicació....a mi una vegada i més d'un m'ha passat de seguir la conversa amb algú, saber que segurament la devia conèixer, i per no gosar a dir-ho, acabar la conversa i quedar-me barrinant qui redimonis era!

Lucia Luna ha dit...

Jajaja
aixo ens passa a tots maco, i a més moltes vegades no recordo el nom, i ja és lo més terrible que et pot passar, sobre tot si vas amb la teva amiga, i per cortesia els vols presentar...un petonás

kira permanyer ha dit...

a mi em passa molt això. No se què es, no puc dir-te si t'has de preocupar o no. Lo preocupant seria que et trobessis a la dona a casa per sopar i li diguessis el mateix: et conec però no se de què... ;-)