Mira,
potser en el futur els autoretrats seran molt habituals, no et trec la raó i
també potser serà veritat de que serà una cosa quasi instantània, que podràs mostrar
a tothom al moment i et podran comentar o dir si els agrada què veuen.
Malgrat
tot, tant ara com en el futur vull que posis l’altre mà sobre la meva espatlla
al mateix temps que deixis córrer l’aire entre nosaltres, que amb aquesta
mirada tant perduda no tardaràs en moure fitxa, per no dir altre cosa. O sigui
que si vols autoretrat, distància raonable, mans quietes i enlaire.
Aportació a relats conjunts del mes de Febrer.
14 comentaris:
Em sembla que l'ha ben enxampat!
Aquestes intencions que sempre es veuen a venir... però com que sembla que l'altre ho té clar, doncs, endavant amb les mans quietes...
Sembla que volia anar per feina, però el van veure a venir...
Bona nit Joan.
- Un dia és un dia
- No és no
Ai, aquestes mans, que sempre busquen bon esguard!
Salut i llibertat!
Hahaha, m'has fet riure, que gamberro. Que corri l'aire!
Pobre.
Ho havia d'intentar. Ara ja està avisat ;D
JAJAJAAJ i la mà a l'aire també avisa... jajaajaj gràcies per despertar una rialla en aquests dies tan grisos.
Aquesta llarga espera el treu de polleguera.
Amb un xicot tan bonic... costa deixar les mans quietes!
Hi semblava absent, però anava per feina.
al teu terreny ......molt bo i amb humor jajaja
Que era la Sant Miquel que se li refreda, home!!
;-))
Petons, estimat.
heheheh... molt bo
Molt bo! M'has fet riure, Joan. Certament, aquest paio fa una cara...
Publica un comentari a l'entrada