El final feliç existeix.

Doncs quan semblava que faltava una eternitat per marxar de vacances, un dia fas un esternut i t’adones que ja has tornat, com passa el temps quan un s’ho passa bé. Les nits d’hospital les recordo més llargues.

Hem anat i tornar de les Illes Feroe, un conjunt de divuit illes perdudes enmig del Atlàntic nord, que fa un parell d’anys ni tant sols coneixia.

L’experiència, per molta informació que tingués al meu abast abans d’anar-hi, m’ha sorprès gratament. Podria dir que ha estat un destí que ha sobrepassat les meves expectatives de bon tros.

A dia d’avui encara és un paradís, amb uns paisatges extraordinaris, una població aproximada de 49.000 habitants i 70.000 ovelles. Exemple clar de la molta natura per descobrir. Caminar es fa incansable davant de tanta bellesa, el clima tant canviant et fa veure el mateix paisatge de maneres molt diferents en pocs minuts. Envejable la seva netedat, cultura, amabilitat i seguretat. Com a anècdota us dic, que en demanar la clau de l’entrada principal del nostre Hostel al propietari, em va mirar somrient dient-me: noi, som a les Feroe, aquí la porta està sempre oberta. Llavors t’adones que pots viure-hi sense por.

Recomano als amants de la natura aquestes illes, abans de que no sigui massa tard. Islàndia va ser un d’aquests paradisos i segons tinc entès ha perdut part d’aquesta màgia. Penso o això vull pensar, que aquesta gent seran més llestos i preservaran aquesta meravella.

Quedeu avisats.

Les coses mai acaben, només deixen pas a unes de noves.