Amnèsia

La primavera arriba inevitablement cada any, tot són flors, brots verds i unes ganes immenses d’obrir l’armari d’estiu i sortir al carrer.

No vaig dubtar ni un moment quan vaig rebre el missatge en dir que si, sense pensar en que fos a mitja setmana, que demà treballava i en les conseqüències que podia portar tot plegat. Total era la primera sortida de primavera, amb amics, amigues i moltes cares noves, que feia impensable que de la meva boca sortís una negació.

Tot el dia amb ganes de plegar, quin maleit dimarts de problemes, prop de cent trucades i cap de bona, bronques del director per feines que han sortit avui i havien d’estar per ahir. Quin món de bojos, de vegades penso que ho estem fent tot malament i que quan ens adonem del error ja serà massa tard per arreglar-ho.

Ha arribat l’hora, anem a aprofitar la nit al màxim i demà ja veurem com  sortim del tema, no diuen sempre que s’ha de viure al moment? Doncs fem-ho.

Això és el que pensava ahir, segurament vaig fer-ho, però no en tinc la sensació donat que no recordo res del que va passar en aquell coi de festa. De que serveix passar-ho bé si no ho pots recordar? 

Ara toca viure el moment, no sé com afrontar-ho, doncs m’he despertat a la feina, sense roba i amb una sola fulla de parra tapant les parts toves. No sé que dir, i encara que ho recordés, no trobaria paraules per dir-ho.

Participació a la última crida del Vullescriure.cat.