Els anys han
marcat el seu rostre de tristesa, les penúries infligides per el seu home
han estat molt llargues. Saber-se per fi alliberada del maltractament
psicològic, moltes discussions i més d’una visita a l’hospital fingint
caigudes, robatoris i fins i tot intents de suïcidi, per amagar la cruel
realitat de la violència que havia d’aguantar molt sovint i sense saber com
sortir-ne, la fa sentir amb ganes de viure.
Avui la Júlia assisteix al funeral del seu torturador, no
deixa de pensar que ha estat molt a prop de ser ella mateixa qui reposés dins
la caixa en diverses ocasions. Veient el públic assistent, es repeteix en veu
baixa, que si aquest fos el cas, no hi hauria ni la meitat de gent en el sepeli i que serien molt poques les
llàgrimes que es vessarien. La seva captivitat
havia fet minvar molt la popularitat i coneixença entre els habitants del
barri, la por havia tallat totes les oportunitats de ser una persona sociable.
Plora desconsoladament, les llàgrimes regalimen per sota les
negres ulleres, li fa molt de mal els
més de 3000 € que ha de pagar per aquest enterrament, i que malament està dir, tant de temps esperat.
Sap que ara pot començar a viure, té pensaments immediats de futur que li
afloren com una allau, mentre van endreçant el difunt.
Amb el cap cot, recorda el conjunt de blonda vermell que
s’ha comprat expressament per l’enterrament, com a últim acte de protesta i
punt inicial d’alliberament . Ha de fer un esforç per controlar un somriure que
surt de molt endins, només faltaria ara
que per un descuit tant ridícul algú comencés a lligar caps. Seria de molt mal
explicar, com un home tant
experimentat, ha caigut fàcilment del
balcó d’un sisè pis, en l’acte simple i
senzill de canviar una bombeta.
En resposta a la 90 crida de Vullescriure.cat
14 comentaris:
Xxxsssttt! Farem veure que no sabem res... sembla ser que s'ho tenia ben guanyat, el cabronàs!
Llàstima que no canviés abans aquesta bombeta....
Els homes més experimentats qualsevol dia tenen un descuit. Ella va per bon camí i ara pot vendre la casa i anar de lloguer, ben lluny d'aquest poble tan fàcil d'enlluernar.
Un aplaudiment Joan. Per a tu i per la dona que s'ha alliberat.
:O
T'estàs tornant negrot!! :D
Com diu la Joana, ja ha trigat prou a fondre la bombeta!
molt bon relat Joan....llastima del cost de l'enterrament ...visca la dona alliberada!
BEN FET NENA¡¡¡.
Mai és tard si la dita és bona. Des de ja no canviaré cap bombeta, no sigui que, amb l'edat, caigui també.
Massa poc em sembla encara. Ha tingut una mort massa ràpida i sense rebre ni una mínima part del patiment que va ocasionar.
Bravo!!! un relat molt valent, m'encanta!! I a més a més amb final feliç... encara que normalment, els acabaments reals no són tan feliços... així deuria de ser sempre! Quin descans, i quina vida més trista aguantar un maltractament en secret.
Volem més relats com aquests! Puc fer un enllaç al teu relat des del meu blog? (que per cert, està dormit de fa un temps, hehe), és que m'ha agradat molt.
Saludets!
Pots compartir tant com vulguis.....Ada
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2012/01/donam-el-teu-silenci.html
Gairebé sempre aquesta bombeta no hi és per a totes.
Pot haver-hi altres maneres d'alliberar-se, però sempre queda el record...ben gravat.
Un final just? El sofriment no té ni color.
Tot i així, ens has deixat un somriure.
Aferradetes.
Joan un relat molt i molt bó, llástima que gairabé mai acaba tan bé.
Salud i bon Nadal
Publica un comentari a l'entrada