Demà pot ser massa tard

Semblava impossible trobar-se aquí  plantat al cementiri, assistint a l’enterrament de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent  que ja mai li podria dir el que la desitjava i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot el que per  por o la  vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a dir-li a la cara.

L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades  i bones estones. Mai cap dels dos va fer l’intent d’acostar-se a l’altre,  ell mai no es va atrevir, la por al no era massa forta.

Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al súper o a llocs que casualment freqüentaven,  però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.

Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia sentit. 

Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un últim record d’ella,  comprà un altre diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment  que alça  la vista  i troba incomprensiblement  amb la Dolors cara a cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a  l’enterrament d’una desconeguda. Ara no esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un  petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la resposta fou apassionadament convincent. 

Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.

Crida 94 de Vullescriure.cat