La llibertat té un preu

Els anys han  marcat el seu rostre de tristesa, les penúries infligides per el seu home han estat molt llargues. Saber-se per fi alliberada del maltractament psicològic, moltes discussions i més d’una visita a l’hospital fingint caigudes, robatoris i fins i tot intents de suïcidi, per amagar la cruel realitat de la violència que havia d’aguantar molt sovint i sense saber com sortir-ne, la fa sentir amb ganes de viure.

Avui la Júlia assisteix al funeral del seu torturador, no deixa de pensar que ha estat molt a prop de ser ella mateixa qui reposés dins la caixa en diverses ocasions. Veient el públic assistent, es repeteix en veu baixa, que si aquest fos el cas, no hi hauria ni la meitat de gent  en el sepeli i que serien molt poques les llàgrimes que es vessarien.  La seva captivitat havia fet minvar molt la popularitat i coneixença entre els habitants del barri, la por havia tallat totes les oportunitats de ser una persona sociable.

Plora desconsoladament, les llàgrimes regalimen per sota les negres ulleres, li fa molt de mal  els més de 3000 € que ha de pagar per aquest enterrament, i  que malament està dir, tant de temps esperat. Sap que ara pot començar a viure, té pensaments immediats de futur que li afloren com una allau, mentre van endreçant el difunt. 

Amb el cap cot, recorda el conjunt de blonda vermell que s’ha comprat expressament per l’enterrament, com a últim acte de protesta i punt inicial d’alliberament . Ha de fer un esforç per controlar un somriure que surt de molt endins,  només faltaria ara que per un descuit tant ridícul algú comencés a lligar caps. Seria de molt mal explicar,  com un home tant experimentat,  ha caigut fàcilment del balcó d’un sisè pis,  en l’acte simple i senzill de canviar una bombeta.

En resposta a la 90 crida de Vullescriure.cat