-Ara explica’m aquest.
-La desesperació era tant gran que ella veient que el seu
propi poble no la seguia, es va esquinçar la roba i amb els pits al aire
animava a la gent a seguir-la. Havia de guanyar tant si com no.
-La seva bandera no era rojigualda?
-Sí, però això era quan va intentar que els francesos la
seguissin.
-Ho va aconseguir?
-No, fill meu, no veus que som una república nosaltres.
-Com es deia avi?
-Soraya.
-No conec ningú que s’ho digui.
-A Catalunya serà difícil que en trobis cap. Som dels que
no oblidem fàcilment.
Aportació a relats conjunts del mes d'Octubre
9 comentaris:
M'agrada el som.
Som una república.
Apa, com li has donat la volta, Joan!!!
I a mi que em queia simpàtica la Llibertat del quadre, he, he, he...
Molt ben trobat! La veritat és que no se m'acudiria posar a una filla Soraya...
M'encanta aquest relat tan futurista...Tan de bó es faci real!!!
Bon vespre, Joan.
jajajajajaaj esperem! Ara de tant en tant un quadre o foto de tio no aniria malament no? tot i que si es diguès Mariano no se jo....
Massa guapa per a dir-se "Soraya"... i no m'imagine a cap Soraya fent top-less... aiiigsskdlfasss
em sap greu però el nom de Soraya em fa venir .....mal més no dir-ho
molt bo!
Si totes les Sorayas son con una que tots coneixem arreglats anem.Que Deu en agafi confesats.
Una forta abraçada
Ai, quin perill!
Quina imaginació, Joan
:-)
Publica un comentari a l'entrada