Padrina no em vigilis

Ja em fa mandra, però avui em toca a mi de portar al ball a la meva fiola que està en edat de sortir a relacionar-se i trobar un bon mosso que la vulgui, i la faci feliç en aquestes èpoques que la vida ens tracta tant durament.

Tanta dedicació a la casa pairal, que no m’ha deixat temps per fer vida social i poder formar una família com totes les meves germanes,  m’he quedat per vestir sants i per tots ja sóc  la tieta.

Part de culpa és meva, sempre he volgut escollir el millor, he provat varis festeigs però la meva exigència,  i haver de portar-ho sempre tot tant d’amagat , ha acabat amb tota relació. Potser per això, tot i la mandra,  quan haig d’acompanyar la Silvia sempre m’arreglo al màxim que dóna el meu rústic armari.

La festa es prou animada, la Silvia veig que es fa molt amb un jove a les últimes festes, es veu que es cauen bé, tinc enveja de la seva joventut i faria el que fos per estar al seu costat, però ara això no toca i el que haig de fer és controlar que el Ramón no es passi, doncs veig que les seves mans cada cop estan molt a prop d’on l’esquena perd el nom.

A la mitja part quan tothom aprofita per anar als serveis, o escapar-se entre els arbres cercant el petó furtiu, jo segueixo al Ramón per intentar parlar amb ell i de quines intencions té.

Seria un altre història  com he acabat dins el vestidor dels músics, però tinc clares les intencions més properes del Ramón quan veig la meva cara desencaixada de plaer,  reflectida  a l’espiell, i  a ell movent-se a  ritme compassat i frenètic darrere meu, agafant-se  a les meves natges. 

Estic convençuda,  si  la Silvia el ferma curt, estarà en bones mans.

En resposta a la 89 crida de vullescriure.cat