Arribar i moldre

Aquestes lleis de que no  pots tenir molí propi i hagis d’anar al del senyor feudal, per deixar-hi uns quants quilos, no m’agrada gens, però bé que hem de fer la farina per poder menjar durant el fred hivern.

Aquest any la collita ha estat pobre, no hi ha adob per les terres, les hem de deixar en guaret un any i això afebleix molt la nostre pobre producció. Ells, els senyors que es fan dir, ens reclamen cada any més de la nostre producció, jo no m’he pogut casar amb la Sisqueta per manca de quartos, no podríem pas sobreviure amb tant poca cosa, i només faltaria que en vinguessin de menuts per acabar d’agreujar la situació.

Viure sol, amb les terres mig parades i aquest mal temps que fa, em deixa prou temps lliure com per anar cada dia a moldre amb la Francisca, la molinera que el senyor feudal té controlant a tots, perquè ningú marxi de la casa sense deixar una bona part, del que sens dubte trobarem a faltar i ens farà passar gana.

El fet d’anar-hi sovint em dóna certes facilitats, algun dia puc marxar sense deixar farina, la romana que fa servir, té maneres d’amagar pes, i el que més m’agrada, és  que sóc dels que puc dir allò d’arribar i moldre.

Però aquest matí el senyor feudal m’ha tornat a agafar per banda i, m’ha dit que n’estava fart de que cada dia fos allà a fer torbar la Francisca, que ja sabia que a ella i jo ens agradava moldre, però això de fer-ho cada dia s’havia d’acabar, literal-ment m’ha dit: O ho portes tot d’una o hauràs de moldre a mà, sempre més.

Acostumat a la molinera, qualsevol torna a moldre a mà, alguna m’hauria d’empescar per continuar amb el tema. 

Almenys ara sé senyor feudal, perquè tanta és l’enemistat que em té.

Participació a la 88 crida de Vullescriure.cat