Vint-i-vuit vegades en setanta cinc minuts

Sé que segurament no serà medalla, però mai fins ara havia pogut arribar a aquest rècord, potser la culpa era que no m’hi havia posat seriosament.

Part de l’èxit és sempre l’organització i la preparació del terreny per estar còmode, relaxat i no dormir-se en l’intent. Un bon sopar em va preparar per estar a punt i amb forces, però era massa aviat per entrar en matèria i vaig decidir posar el despertador per una estona més tard, reconec que quan et despertes estàs una mica desconcertat, però mentre poso un matalàs a l’exterior, sobre la gespa, em vaig despertant i amb això l’interès per començar com més aviat millor. Amb una manta per cobrir la pell i espatarrat mirant al cel, començo. El primer es fa esperar una mica, però no desespero, ja arribarà i quan ho fa és un seguit. Algun m’arrenca una petita exclamació i tot, sempre n’hi ha de més intensos que altres. 

Després de setanta cinc minuts he comptat vint-i-vuit perseids o llàgrimes de sant Llorenç. Veure les estrelles damunt d’un matalàs no és nou, però reconec que d’aquestes és la primera vegada que expressament m’hi dedico. Això sí, sense deixar les altres.