Et ve de gust fer una bestiesa?

Va ser la pregunta que vaig formular a casa un bon dia, per culpa de les xarxes socials, tot s’ha de dir, i ha de quedar sempre un clar culpable.

La resposta va ser quin una t’ha passat pel cap ara? La resposta va ser clara i contundent: En un dia, nosaltres que som de Girona,  anirem a conèixer dues dones de la terra ferma Lleidatana i assassines confesses. La trobada serà a província de Teruel, concretament a Valderrobles que celebra la fira de novel·la negre amb una bona colla d’escriptors de ment perversa. Tot sota el nom de #Matarranyanegra, cinquena edició La resposta va ser com la de l’Emma de plats bruts....ah vale.

Hi ho vàrem fer, prop de set cents kilòmetres en un dia, trepitjant les quatre províncies catalanes i Teruel passada la frontera, que per cert  segons informes, aviat caldrà passaport per creuar.

El resultat boníssim, passeig per zones que conec molt bé, desvirtualitzar a gent que aprecio molt, conèixer famílies i gent fantàstica que demostra que els bloggers no som tant estranys, menjar un menú negre amb altres vuitanta persones, xerrar per els colzes i marxar amb una agradable sensació d’haver passat sis hores envoltat d’assassins i sense ni una rascada.......apart de la butxaca ressentida dels cinc llibres que ens emportem. 

Ho hem fet i ho tornaríem a fer, perquè tots plegats sou molt bons assassins. 

Dues grans assassines Ramona Solé (Quadrens) i Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm i El misteri del bressol buit)

El viatge no ha estat envà....

El sempre màgic Vall-de-roures

La memòria dels caragols

-Mira quina imatge més maca dels caragolins he vist al Instagram, t’agrada?

-No

-Caram Lluisa que poc receptiva estàs, que passa que no t’agraden?

-No

-Coi, m’explicaràs que coi et passa amb els caragols?

-No

-Va, explica-m’ho, que has fet una cara molt estranya quan t’he ensenyat la foto.

-Mira Elena, el que passa és que vivint, treballant i sense trepitjar un prat, és de molt mal explicar-l’hi a en Pere, com coi han anat a parar un parell d’aquestes bestioles a  la meva roba bruta d’ahir.....

-I tu? Saps com hi varen anar a parar?

-T’ho he dit que és de mal explicar?

-Si..... 

-Doncs això.

Aportació del mes d'Agost als Relats Conjunts de la Carme

Vuit i encara no estic buit

Doncs tal dia com avui, per culpa de tafaneria virtual, les ganes de dir coses, o qui sap el què, va fer que truqués a la porta de blogger per engegar aquest espai.

Si no fos interessant, suposo que no estaria dins aquest món , cada cop més reduït, que ens té d’alguna manera enganxats  a una virtualitat, que en molts casos s’ha perdut encara que sigui per unes hores. He conegut gent, sé que encara en coneixeré més, que participaré en altres projectes, engegats per mi o per qui sigui.....però això de moment continua. Perquè en tinc ganes, perquè m’hi sento bé, no hi tinc cap obligació i de moment només m’ha aportat , amics i coses bones.

Ja sabem que amb menys gent la intensitat baixa,  que potser la idees no són tantes, que el rellotge t’envia a altres bandes, potser urgents. Però sempre hi ha aquell moment, aquells minuts per dir: que coi deuen fer aquella colla? 

Vuit anys de dir coses, però encara no estic buit......continuem? 

Vint-i-vuit vegades en setanta cinc minuts

Sé que segurament no serà medalla, però mai fins ara havia pogut arribar a aquest rècord, potser la culpa era que no m’hi havia posat seriosament.

Part de l’èxit és sempre l’organització i la preparació del terreny per estar còmode, relaxat i no dormir-se en l’intent. Un bon sopar em va preparar per estar a punt i amb forces, però era massa aviat per entrar en matèria i vaig decidir posar el despertador per una estona més tard, reconec que quan et despertes estàs una mica desconcertat, però mentre poso un matalàs a l’exterior, sobre la gespa, em vaig despertant i amb això l’interès per començar com més aviat millor. Amb una manta per cobrir la pell i espatarrat mirant al cel, començo. El primer es fa esperar una mica, però no desespero, ja arribarà i quan ho fa és un seguit. Algun m’arrenca una petita exclamació i tot, sempre n’hi ha de més intensos que altres. 

Després de setanta cinc minuts he comptat vint-i-vuit perseids o llàgrimes de sant Llorenç. Veure les estrelles damunt d’un matalàs no és nou, però reconec que d’aquestes és la primera vegada que expressament m’hi dedico. Això sí, sense deixar les altres. 

Sempre còrrer

Tota la vida corrent per fer les coses, poder arribar arreu, ser a tots els llocs i amb tothom. Va córrer tant a la vida que al final estava ben sol, els altres eren enrere, encara havien d’arribar. S’havien entretingut gaudint del camí.

Seré

Les persones anem entrant en edat, això és tant verídic com terrible per l’espècie humana. Com que no sabem ni podem aturar-ho, ens  agermanem amb la desfeta i sempre intentem pensar en positiu mentre fem camí cap al fatal desenllaç.

Crec que estic en el rang de persones, que si es dóna el cas, explicaré als meus nets allò de les cintes de “cassete” i el boli bic per cargolar-les. Perquè amb pocs anys hem passat d’escoltar batalletes de mili a estrenar, quan despuntàvem a la majoria d’edat, aquella flamant tecnologia dels rellotges digitals, després d’haver estrenat aquelles calculadores que eren com una totxana, que amb pocs anys tenien mida de tarja de crèdit i amb uns quant més varen quedar absoletes.

Per trucar a la cabina, per quedar d’una setmana per l’altre, jugar partits de futbol havent-te fet tu mateix el camp, poder sortir amb diners a la butxaca i no veure’s forçat al “botellon” i sortir a caçar....jovenetes i no pokèmons.

Cada generació escoltem allò de: no en farem res d’aquests joves. Però resulta que tot el que veiem és producte d’aquestes noves generacions. 

Què explicaran els meus nets (si mai es dóna el cas)  als seus nets? Segur que no ho sabré mai, però sé el que pensaran.... No sé pas que en farem d’aquest jovent..... 

Decisió ferma

 No dic que la culpa fos de la teva simpatia, de la teva morenor o d’aquelles marques tant blanques a la teva pell, que m’ofereixes en exclusivitat i devoció. O potser si que la culpa es  que vull comptar moltes hores al teu costat, de nit i de dia.

Tot és bo, tot sembla perfecte i amb un futur tant immensament incert, en l’últim moment  pocs minuts abans de començar les vacances, quan l’agost condemnava al juliol al passat, que ho he tingut clar. 

I he marxat amb un  sonor: bones vacances i feliç any nou.