Con que no ens és permès de
viure una vida plana, si no que sempre ha d’estar acompanyada d’alts i baixos,
arriba un moment que cap dels estats que ens trobem permet d’estar tranquils del tot.
Quan les coses van malament,
només tenim el cap sortir-ne i, això pot fer que les coses realment aprofitables que tenim al nostre
voltant, passin sense pena ni glòria.
En canvi quan les coses van
normal, perquè bé no hi van mai del tot, sempre tinc la sensació que alguna
cosa dolenta està per passar, això et fa estar més alerta del que realment és necessari,
sense poder estar al cent per cent.
Què fer doncs en qualsevol
dels casos? Doncs el millor de tot és, aprendre a sectoritzar la nostre vida, saber dir prou als problemes i a les pors, per
gestionar cada cosa al seu moment i no més temps del que és necessari.
Simple i fàcil, només calen
cinquanta anys d’entrenament per estar.......... una mica en forma.
22 comentaris:
cinquanta anys d'entrenament? jo demà en tindré quatre més i encara de tant en tant les cabòries i les palles mentals m'imprimeixen un bon rotllo al cap
I per què no acceptem que els problemas formen part fins i tot de la vida més feliç?
Petons.
Jo tinc més i no m'ensurto...
Si les coses van maldades, em preocupo i intento sortir-me'n de la millor manera possible sense deixar-me portar pel desassossec. No sempre em surt la mar de bé però m'hi esforço prou.
I contràriament al que et passa a tu, quan les coses em van bé, mai penso que les coses poden capgirar-se. Al contrari, tinc la sensació que la bonança serà per sempre i en gaudeixo al màxim.
Llavors es capgiren de debò i... correm'hi tots!!!
I amb un parell més tampoc rei meu, paraula de lluna!!
Però això que has dit és la clau, no pensar ni fer més enllà que el segon que estem. Amb això que sembla tan fàcil, viurem molt més feliços, però... l'aprenentatge és molt costós !!
"Si un problema no té solució, perquè preocupar-se "I" si la té perquè preocupar-se".
A practicar!! :)
Aferradetes.
Mira, la Lluneta se m'ha anticipat amb aquest proverbi xinès, que trobo molt encertat, però difícil de seguir...
Jo també sóc de les que es preocupen més del compte.
Quan tens un mal moment diuen, després de la tempestat bé la calma, però de vegades penso que després de la calma també ve la tempesta, i això que sóc positiva, però de tant en tant el subconscient fa de les seves...
Petons.
Tot el que dius està molt bé, però això és la teoria, la pràctica és una altra cosa.
El primer pensament que he tingut és similar al d'en Jpmerch, és força difícil dir-nos a nosaltres mateixos que no hi ha res del que preocupar-se. Em sembla que ens han ensenyat a estar sempre en tensió perquè alguna cosa dolenta ha de passar, i és un estat que arrosseguem vulguem o no.
Preocupar-se ??...lo just i necessari !!
Amb 50 anys d'entrenament em pensava haver après força coses i ara, en un parell d'anys 60 i 61... les he d'aprendre de nou, es veu que m'he desentrenat... això no s'acaba mai, sempre entrenant, sempre entrenant...
Si és allò que ens hem d'ocupar de les coses no preocupar-nos-en. Però costa, costa molt...
No és senzill, sembla que si no ens preocupem per els fills/es, que sempre preocupen, esta la faina, arribar a fi de mes, la família...
Costa, per tant hem de fugir de tant en tant...
M'agrada l'expressió "sectoritzar la nostra vida"...;-)
Jo no en sé de sectoritzar. Tot i així les teves paraules em donen una petita esperança, encara em falta rodatge si es que calen 50 anys...
La teoria, com diu Sa Lluna, és senzilla:"Si un problema no té solució, perquè preocupar-se i si la té perquè preocupar-se?".
Ara posar-la en pràctica ja és més complicat.
Jo també sóc palles mentals, tinc una ment força masturbatòria...
Jaja! I l'humor que no manqui, tot arriba quan així és. Salutacions entrenador!
jo tambe soc de les que es menja el coco amb facilitat
i no cal realment; de vegades despres de patir molt les coses es solucionen per si mateixes, pero tu ja ho has pasat malament
valent tonteria !!
Si, de fet, de vegades veiem problemes on no hi són perquè veiem les coses amb les nostres ulleres de sèrie, de vegades només cal moure-les una mica (perquè treure's les ulleres de sèrie és difícil) per desfer el problema, no ho sé, la veritat ès que tots ens sabem la teoria, però a la pràctica... 50 anys, dius?
No se si es qüestió d'anys o d'actitud davant la vida... crec en el que dius, sectoritzar. Quan per fi veus la vida com un regal, com un suspir, aprens a aprofitar fins i tot l'olor d'un cafè...
Si l'actitud que un té és positiva, potser els problemes passen a ser relatius, no?
Que tinguis un bon dia!
Joan jo en tinc un quans més i encara trobo ensurts a la vida.
Gràcies per tots els teus bons desitjos.
Una forta abraçada.
Hi ha gent com tu que, abans d'escriure, els aniria bé llegir una mica. Potser així faries menys els ridícul amb aquestes filosofades de preadolescent que resulten grotesques a la teva edat. És clar que en el món dels blogs no calen certificats però carai, una mica d'autostima no et vindria malament. Suposo que per a la mitjana nacional de Catalunya el teu blog està prou bé.
I per cert: el tema de l'ortografia... encara no?
Publica un comentari a l'entrada