dimarts, 27 de desembre del 2016

Demà pot ser massa tard

Semblava impossible trobar-se aquí  plantat al cementiri, assistint a l’enterrament de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent  que ja mai li podria dir el que la desitjava i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot el que per  por o la  vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a dir-li a la cara.
L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades  i bones estones. Mai cap dels dos va fer l’intent d’acostar-se a l’altre,  ell mai no es va atrevir, la por al no era massa forta.
Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al súper o a llocs que casualment freqüentaven,  però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.
Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia sentit. 
Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un últim record d’ella,  comprà un altre diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment  que alça  la vista  i troba incomprensiblement  amb la Dolors cara a cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a  l’enterrament d’una desconeguda. Ara no esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un  petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la resposta fou apassionadament convincent. 
Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.

Crida 94 de Vullescriure.cat

dimarts, 20 de desembre del 2016

Relats Conjunts



Mira que fa anys que treballo al banc, he vist coses molt rares, de mal explicar o poc clares. Aquesta tot  i ser la primera vegada que m’hi trobo, puc arribar a imaginar-me el com ha pogut passar,  que la mostra d’esperma tingui tantes traces de cafè. 
Mostra no vàlida. 

Participació a Relats Conjunts de Desembre 

dimarts, 13 de desembre del 2016

Ella sempre estava a punt

Era només tocar-la i  es posava calenta amb un moment, era forta i tenia sempre aquell suau aroma que t’atreia i ho haguessis acabat fent a totes hores, però no podem abusar, massa sovint tampoc és bo.
Ja fa un parell d’anys que va donar l’avís de que estava cansada però amb uns retocs meus es va tornar a posar a cent.
Arriba un moment que no es pot continuar i s’ha de donar per acabada la convivència. Això comporta deixar de tocar-la i acostumar-te a estar sense ella, encara que n’hi ha d’altres que et faran el servei, mai serà el mateix. Divuit anys són molts anys.
Reconec que m’ha costat, només era una màquina de fer cafè, però aquell moment de deixar-la a la deixalleria m’ha fet pensar amb tot el que hem viscut aquests anys. Sé que això no tornarà a passar, ara les coses no són fetes per durar tant, no tens temps ni agafar-los-hi afecte que ja els has de canviar. 
Sembla mentida que a vegades tinguem un sentiment tant fort per una cosa material.