Estem massa amunt

-Nois  penso que demà em quedo a esmorzar a peu de carrer.

-Si home, amb les vistes que tenim aquí, que hi penses fer a peu de carrer?

-Doncs mira, estic amb vosaltres que per els escots de les noies aquesta és una bona situació, però cada dia estem més amunt i aviat haurem de pujar els prismàtics per veure una regatera en condicions. Jo demà em quedo  a baix.

-Tu ets molt murri i, la veritat és que  tens tota la raó, si volem deixar anar alguna floreta a les nostres musses potser millor  ser  a prop.

-Més et diré, amb les minifaldilles que s’han posat de moda, el millor lloc per l’entrepà serà a al soterrani, just sota la reixa de ventilació.

-Nois....podeu deixar-me passar un moment, m’han caigut les claus.....al soterrani, ara pujo.

Aportació a Relats Conjunts del més de Juny

Sado

Feia temps que ens coneixíem, mai havíem estat junts. Ella em va dir que li agradava el sado, últimament havia llegit alguna trilogia que la tenia ben seduïda. Volia practicar, jo era l’escollit.

No vaig voler perdre l’oportunitat de passar-ho bé una estona, tampoc podia perdre-hi res. El fet és, que no sé com va anar, però vaig acabar lligat de peus i mans, amb el cul molt vermell.

Jubilem-nos

Sempre em vaig prometre que als seixanta anys em jubilaria per poder gaudir de la vida i tenir el temps a les meves mans. Sembla ser que el nostre estimat govern no ho permetrà, però sí que hi vol posar molta emoció, amb un puja i baixa que deixa en miniatura la muntanya russa més gran del món.

O sigui que si ho he entès bé, fins als seixanta set res de res i, a partir d’aquí ens podran donar les engrunes que sobrin dels àpats dels intocables banquers. Dit d’un altre manera, hem de pagar torrons d’aquells forts tota la vida, perquè ens els donin quan no tinguem dents.

Estem d’acord que l’esperança de vida s’allarga, però si estem amb un atur real de quasi un trenta per cent, amb un atur juvenil altíssim...quin sentit té allargar la nostre vida laboral? A ningú se li acut que els que portem treballant des dels setze anys haurem treballat cinquanta un anys i que molta gent d’aquesta edat encara no haurà treballat mai, si les coses no canvien molt.

Pedaços, pedaços i més pedaços per anar estirant del poder, per seure tant de temps com es pugui a les cadires dels intocables.

Jo ho tinc clar, als seixanta set em convertiré amb un vell emprenedor, oferint servei de companyia a senyores necessitades....altrament dit gigoló. Podeu començar a reservar hores mitjançant el correu elèctric que trobareu a la barra lateral. Sense discreció.