Decisions importants

Moltes hores de pensar, moltes de dubtar i al final qui m'ha ajudat a decidir ha estat el Covid19.
Tots o molts sabeu del meu accident laboral de fa tres anys, amb conseqüències de per vida i que poden anar a més si no ens cuidem. En plè confinament m'ha arribat la notificació d'incapacitat laboral en un 55% que impedeix que faci la feina que tota la vida he fet. Al tenir més de cinquanta cinc anys tinc dret a un vint per cent més de pensió, aleshores i veient que altre feina serà difícil de trobar he arribat a la conclusió de plegar. Deixo la feina, em jubilo, amb menys poder adquisitiu però amb més temps per viure, que amb la que està caient, t'adones que en un moment pots acabar malament.
És hora de nous reptes, noves idees i projectes, però de no parar quiet, continuant actiu com si res hagués passat, però sense ningú que em dirigeixi. De nou vertigen, el que pot passar a partir d'ara és de mal saber, però al mateix temps una il·lusió enorme i una sensació de llibertat absoluta.
Com en altres coses, vull pensar, que tot anirà bé.

Tancats

Després de passar dies confinats i  amb gràcies d'haver passat la febre i veure com sembla que hem superat un episodi de corona. Mai sabrem del cert si ho ha estat, perquè les proves no han arribat a fer-se. Hem arribat a un diagnòstic i un seguiment telefònic dels tres afectats i prou.
Ara en la paciència del dia a dia  tot i esperant que res es compliqui, penses i reflexiones sobre el futur incert que es veu a l'horitzó. Tenim excés de informació, tenim més feina a triar que a imformar-nos. Dona la sensació de que tot és fals o manipulat. Aleshores fas servir la llògica per pensar el que presumiblement és cert, amb el perill de caure en l'auto convenciment per estar còmode dins els pensaments i dir que tot anirà bé.
De tot plegat, i des del meu punt de vista, torna a ser el poble el que salvarà la crisi, doncs és qui fa el que realment es necessita. Des de dalt, només es pensa en quedar bé, que no costi massa diners i dona la sensació de que esperen que el temps farà la resta. Les xifres finals poc importa,
si perquè si convé les maquillaran a gust i encara que no siguin creïbles les posaran per reial decret.
Un cop més veiem que davant de tot això, estem venuts. Nomès el poble salvarà al poble, serà molt honorable i al mateix temps trist.

Allò que havia de ser i no és

Bon dia amics, en el confinament,  sembla que tornem a trobar temps o excuses per tornar a fer el que temps ençà ens havia ocupat molta part del nostre temps.

Om amb la seva parella hauria d’estar de vacances a l’illa del Hierro, però la salut i l’estat d’alerta ens varen fer posposar assenyadament el nostre destí.

Amb només  24 hores d’antelació va tocar cancel·lar tot, vehicle de lloguer, quatre bitllets d’avió, set dies d’allotjament, aparcament aeroport i la il·lusió immensa que ens feia ser on feia tants dies que somiàvem.

Ara restem confinats i a l’espera que ens diagnostiquin si som positius o no. Com que el sistema està saturat, sospito, que donat el quadre que presentem a casa serà positiu sense probes metges.

Tres, dels quatre habitants que viuen sota el mateix sostre, han patit febre, tos, problemes  gàstrics i malestar general però sense problemes respiratoris de moment. Si això és així, em comuniquen que no puc ni anar a comprar,  al ser un poble petit tenim aquest servei a l’abast amb només una trucada. Esperarem a què diuen, tenim tot el temps del món.

Hem passat de l’estrès diari a la pau en pocs dies, tampoc ha passat res, perquè en el fons som molt poca cosa.