Ella sempre estava a punt

Era només tocar-la i  es posava calenta amb un moment, era forta i tenia sempre aquell suau aroma que t’atreia i ho haguessis acabat fent a totes hores, però no podem abusar, massa sovint tampoc és bo.

Ja fa un parell d’anys que va donar l’avís de que estava cansada però amb uns retocs meus es va tornar a posar a cent.

Arriba un moment que no es pot continuar i s’ha de donar per acabada la convivència. Això comporta deixar de tocar-la i acostumar-te a estar sense ella, encara que n’hi ha d’altres que et faran el servei, mai serà el mateix. Divuit anys són molts anys.

Reconec que m’ha costat, només era una màquina de fer cafè, però aquell moment de deixar-la a la deixalleria m’ha fet pensar amb tot el que hem viscut aquests anys. Sé que això no tornarà a passar, ara les coses no són fetes per durar tant, no tens temps ni agafar-los-hi afecte que ja els has de canviar. 

Sembla mentida que a vegades tinguem un sentiment tant fort per una cosa material.

La llibertat té un preu

Els anys han  marcat el seu rostre de tristesa, les penúries infligides per el seu home han estat molt llargues. Saber-se per fi alliberada del maltractament psicològic, moltes discussions i més d’una visita a l’hospital fingint caigudes, robatoris i fins i tot intents de suïcidi, per amagar la cruel realitat de la violència que havia d’aguantar molt sovint i sense saber com sortir-ne, la fa sentir amb ganes de viure.

Avui la Júlia assisteix al funeral del seu torturador, no deixa de pensar que ha estat molt a prop de ser ella mateixa qui reposés dins la caixa en diverses ocasions. Veient el públic assistent, es repeteix en veu baixa, que si aquest fos el cas, no hi hauria ni la meitat de gent  en el sepeli i que serien molt poques les llàgrimes que es vessarien.  La seva captivitat havia fet minvar molt la popularitat i coneixença entre els habitants del barri, la por havia tallat totes les oportunitats de ser una persona sociable.

Plora desconsoladament, les llàgrimes regalimen per sota les negres ulleres, li fa molt de mal  els més de 3000 € que ha de pagar per aquest enterrament, i  que malament està dir, tant de temps esperat. Sap que ara pot començar a viure, té pensaments immediats de futur que li afloren com una allau, mentre van endreçant el difunt. 

Amb el cap cot, recorda el conjunt de blonda vermell que s’ha comprat expressament per l’enterrament, com a últim acte de protesta i punt inicial d’alliberament . Ha de fer un esforç per controlar un somriure que surt de molt endins,  només faltaria ara que per un descuit tant ridícul algú comencés a lligar caps. Seria de molt mal explicar,  com un home tant experimentat,  ha caigut fàcilment del balcó d’un sisè pis,  en l’acte simple i senzill de canviar una bombeta.

En resposta a la 90 crida de Vullescriure.cat

No ha pogut ser

Ho he intentat, però no ha pogut ser. Volia fer pont, però les coses no han sortit sobre el previst i he tingut que claudicar.

El pont previst el volia fer sobre la constitució, treballar per després poder fer quatre dies, però qui té el cul llogat no seu quan vol. 

M’hauria agradat molt treballar dimarts, fer-li un pont a aquesta constitució que no em representa i que ens té esclavitzats a una colla de feixistes d’ultra dreta. Perquè si la democràcia s’empara amb la constitució, quin sentit té fer-li una festa si no ens deixa decidir el nostre futur. Hipòcrita tot plegat no?