La memòria dels caragols

-Mira quina imatge més maca dels caragolins he vist al Instagram, t’agrada?

-No

-Caram Lluisa que poc receptiva estàs, que passa que no t’agraden?

-No

-Coi, m’explicaràs que coi et passa amb els caragols?

-No

-Va, explica-m’ho, que has fet una cara molt estranya quan t’he ensenyat la foto.

-Mira Elena, el que passa és que vivint, treballant i sense trepitjar un prat, és de molt mal explicar-l’hi a en Pere, com coi han anat a parar un parell d’aquestes bestioles a  la meva roba bruta d’ahir.....

-I tu? Saps com hi varen anar a parar?

-T’ho he dit que és de mal explicar?

-Si..... 

-Doncs això.

Aportació del mes d'Agost als Relats Conjunts de la Carme

Vuit i encara no estic buit

Doncs tal dia com avui, per culpa de tafaneria virtual, les ganes de dir coses, o qui sap el què, va fer que truqués a la porta de blogger per engegar aquest espai.

Si no fos interessant, suposo que no estaria dins aquest món , cada cop més reduït, que ens té d’alguna manera enganxats  a una virtualitat, que en molts casos s’ha perdut encara que sigui per unes hores. He conegut gent, sé que encara en coneixeré més, que participaré en altres projectes, engegats per mi o per qui sigui.....però això de moment continua. Perquè en tinc ganes, perquè m’hi sento bé, no hi tinc cap obligació i de moment només m’ha aportat , amics i coses bones.

Ja sabem que amb menys gent la intensitat baixa,  que potser la idees no són tantes, que el rellotge t’envia a altres bandes, potser urgents. Però sempre hi ha aquell moment, aquells minuts per dir: que coi deuen fer aquella colla? 

Vuit anys de dir coses, però encara no estic buit......continuem? 

Vint-i-vuit vegades en setanta cinc minuts

Sé que segurament no serà medalla, però mai fins ara havia pogut arribar a aquest rècord, potser la culpa era que no m’hi havia posat seriosament.

Part de l’èxit és sempre l’organització i la preparació del terreny per estar còmode, relaxat i no dormir-se en l’intent. Un bon sopar em va preparar per estar a punt i amb forces, però era massa aviat per entrar en matèria i vaig decidir posar el despertador per una estona més tard, reconec que quan et despertes estàs una mica desconcertat, però mentre poso un matalàs a l’exterior, sobre la gespa, em vaig despertant i amb això l’interès per començar com més aviat millor. Amb una manta per cobrir la pell i espatarrat mirant al cel, començo. El primer es fa esperar una mica, però no desespero, ja arribarà i quan ho fa és un seguit. Algun m’arrenca una petita exclamació i tot, sempre n’hi ha de més intensos que altres. 

Després de setanta cinc minuts he comptat vint-i-vuit perseids o llàgrimes de sant Llorenç. Veure les estrelles damunt d’un matalàs no és nou, però reconec que d’aquestes és la primera vegada que expressament m’hi dedico. Això sí, sense deixar les altres.