No tenim collons

No se’m acut dir res més, veient tot el desgavell de retallades a les que ens haurem d’afrontar per no tenir els pebrots suficients d’anar tots plegats a Madrid i muntar un pollastre de tres parells de collons, que fins i tot aquells lleons de pedra marxessin espavorits davant de tanta mala llet.

Que ha de pensar una persona que porta quaranta anys pagant la sanitat pública i que ara de sobte, si té un problema, s’haurà d’esperar fins que els doni la gana, perquè no hi ha calers i hem de tancar plantes de llits i quiròfans.

En canvi si fan falta avions per anar a Líbia, trobem ràpidament el finançament necessari per anar a fer el pena, perquè altre cosa no i fem.

Som uns covards tots plegats, jo el primer, perquè a tots ens fa por de deixar de treballar per muntar un sidral. Hauríem d’aprendre dels altres països, on la gent surt al carrer per protestar fins que faci falta, no com aquí que quant es munta una protesta, tant sols hi va un percentatge baixíssim de personal.

Així no ens en sortirem, potser tots tenim por de perdre el poc que tenim, però no la liem prou parda, com perquè ens facin cas. Prou de castigar sempre a la classe baixa, prou d’esprémer la població per la mala gestió dels altres. Vull veure rodar caps, gent a la garjola, no en garjoles encoixinades i banquers al banc dels acusats.

Si retallem salut, educació, cultura...............quina societat de futur estem creant?, doncs una societat molt poc preparada per el futur. S’ha acabat la crisi, la resta ja aixequen el cap, nosaltres continuem en caiguda lliure i el més preocupant és que cap avall no hi ha sostre.

Després d’una bona hòstia, parar l’altre galta......no funciona. Queda demostrat.

Un bon tros

De vegades encara hi ha coses que em sorprenen, com el fet de trobar-me l’altre dia mentre feia esport, un treballador que havia tingut, tot pedalant per el carril bici. El noi tot s’ha de dir, un immigrant de Gàmbia, al que considero bon xicot, doncs mai vaig tenir cap queixa d’ell. Inclús fa molt d’esforç en parlar el català, cosa d’agrair. Ens varem creuar quatre paraules de com anava tot plegat, però el que em va deixar parat és el fet de que cada dia es desplaça els vint-i-cinc quilòmetres que té de casa seva a la feina, per un cop acabada la jornada fer el recorregut en sentit contrari.

Potser és que ara ja no som conscients de que és això el que abans és feia, jo mateix recordo fer uns quants quilometres cada dia amb bicicleta per anar a escola travessant boscos. Però el fet de que encara ara hi ha gent que ha de fer aquestes maratons cada dia per poder guanyar-se la vida, et fa adonar que tot està molt desequilibrat i el que alguns fem per esport o lleure, altres ho han de fer per sobreviure.

La pregunta és: haurem nosaltres de tornar a agafar la bicicleta per anar a guanyar-nos la vida? Al pas que anem, si no hi han solucions aviat, tot podria ser que fos un luxe poder agafar la bicicleta per anar a treballar.

3/12

Hem entrat ja a la primavera, tot s’allarga, tot despunta i tot és més agradable, per a moltes persones. Sóc conscient que molta gent estima l’hivern i li té pànic a la primavera amb les seves al·lèrgies, astènies i canvis. No patiu que a la velocitat en que ens cruspim els mesos, podeu començar a pensar amb l’operació bikini, cosa que farà córrer encara més el calendari, veient tot el que no mengem i la persistència dels nostres greixos.

Com veureu en el resum, no em puc queixar del resultat del mes, la veritat és que em reconforta veure com en el temps que estem, que la cosa no està per tirar coets, podem fer entre cometes una vida normal, dins la contenció.

Estat d’ànim: Només la migranya m’ha tret de polleguera alguns dies

Economia: Sense sortir de cures intensives, però evoluciona favorablement.

Un bloc: M’ha agradat el retorn de Glorieta, que havia penjat el R.I.P.

Política: Una formigonera, una pala i ells mateixos a segellar les nuclears

Il·lusions: Veure d’una vegada una iniciativa de govern que valgui la pena.

Feina: Van sortint cosetes, que de continuar així, salvarem l’any.

Em preocupa: Les guerres que no ens aporten res i l’interès en fer-les.

Persones: Sempre hi ha algú per tocar la pera, però no he encès la foguera.

Amor: Ve la primavera.......és evident

Objectiu: La frase d’en Punset: No tinc temps, però tampoc tinc pressa.