Mirant enrere es
sentia culpable de la vida que havia portat, aquelles llargues festes plenes d’irresponsabilitat
, aquells viatges fins que s’acabaven el diners, engegar a pastar fang a qui la
molestava, no casar-se amb ningú, no poder callar mai allò que li passava pel
cap i fotre el que volia en tot moment.
El pitjor de la
vida és que passa, el temps premia i dóna la sensació que no ho estàs fent bé,
potser és hora de posar els peus al terra , prendre la decisió i ser conseqüent
amb ella.
Està decidida,
continuarà igual perquè és el que desitja, si una cosa és important en aquesta vida, és
un mateix. El que més greu li sap és no saber
si encara podia haver fet més per la seva felicitat. Els límits no estan marcats, la por ens hi deixa a prop, però no ens deixa caminar-hi de bracet.
10 comentaris:
Però va ser valenta.....
Ara toca ser conseqüent.
Li resta la dignitat i tot un futur per davant.
Al final sembla que el sentiment de culpa no era del tot sincer però si a ella li va bé, no serem nosaltres qui la farem desdir de les seves intencions.
M'has fet riure, amb aquesta giragonsa... ni culpable ni res, és només una pose, he, he, he...
Endavant amb el que ella vulgui... que no es deixi enredar. I que sigui feliç.
Que tampoc es torturi. Ha fet el que ha volgut, no pot penedir-se de no haver fet més, que valori tot el que ha viscut!
No sé, em sembla que no està gens satisfeta de la seva vida, però tampoc la veig amb ganes de canviar...I això que per la postura, sembla que està desesperada de la vida!
Bon vespre, Joan.
Diuen que de vegades és pitjor penedir-se del que no s'ha fet que no pas del que s'ha fet. Potser ara sent remordiments per no haver estat més activa...
Penedir-se del passat és un gran error, i encara més en aquest cas. Bon relat!
molt bon relat Joan....li diria a la noia que irés cap endavant i no es torturi
No, no era culpa, era una altra cosa. Per sentir culpa cal tenir una mica d'empatia cap als altres. No sé, dic jo.
Publica un comentari a l'entrada