El doctor em va dir que ja n’hi havia prou de tanta
inactivitat, quan tens més de cinquanta
anys el cos té ganes de aturar-se i no fer res. Potser aquell home de bata blanca
tenia prou raó, des de que la Paula em va deixar per un de més adinerat i ben
plantat jo no havia fet altre cosa que anar del sofà a la feina i tirar-me tot
el cap de setmana jaient d’un cantó a l’altre amb l’únic exercici de baixar
fins al bar Pepe a dinar com un rei.
Era hora de treure’m la mandra de sobre i començar a
cuidar-me. Vaig provar el gimnàs de sota casa però tanta elit i tant de culte
al cos no em deixava estar-hi a gust. Llavors em vaig comprar una bicicleta per
pedalar a fons i fer sortides a la natura, però un cop perdia de vista l’asfalt
ja no tenia esma per continuar pedalant i en pocs dies la vaig aparcar.
Com a últim intent em vaig proposar les caminades, faria
travesses per la muntanya. En una guia d’aquestes indicava les pistes GR a
seguir, tant sols havia d’agafar el cotxe amb una motxilla amb quatre coses
dins per anar rosegant o hidratant.
Com que la primera va anar tant bé, la segona me la vaig
preparar una mica més llarga, era més complicada però es tractava d’anar
seguint la fletxa i completar la ruta circular.
Després de sis hores de caminar i havent perdut tot
rastre de cap fletxa i ratlles de colors el vespre amenaçava amb una foscor imminent.
Sense cobertura i totalment perdut em veia passant la nit al ras, perdut en
aquell bosc que sem feia immens.
Va ser llavors que vaig veure la llum, que venia cap a
mi, qui seria? Era la Blanca, una dona de la meva edat que es plantà davant meu
amb cara de saber ja que estava molt perdut. Amb poc més de deu minuts estàvem dins un refugi de muntanya disposats a
passar la nostre primera nit.
Al senyor doctor ni hi he hagut de anar més, estic més bé
que mai i molt exercitat, és un no parar i de passada continuem fent rutes
senyalades que ens marquen.
Participació a la crida 110 de Vullescriure.cat
7 comentaris:
Ui el destí que de vegades, ho encerta...
Les aventures amb bona companyia suposo que sempre són millor que anar sol i perdut. De dos que anaven sense gaire rumb, n'ha sortit una parella d'aventurers que es mengen la vida a cops de grimpar per les muntanyes!!!Que els vagi molt bé.
Bona nit Joan.
Si les parets dels refugis de muntanya parlessin...
Ja veig que hauré de canviar els meus recorreguts... :)
En qualsevol banda trobes maneres d'exercitar-te, tu!
Les rutes fetes a duo són molt millors, han tingut molta sort de perdre's tan a prop l'un de l'altre.
ja veig que al final el seguir la fletxa et va dur a un altre tipus d'exercici....pillin
Hi ha exercicis que no fallen mai ;DD
Publica un comentari a l'entrada