Amb el cap cot i morros de pam, aquell gorra planer
vestit de verd, encaixava de mala gana fragments valuosos del museu per ser
traslladats.
Perquè el vigilaven de prop, perquè les seves ganes eren
de fer-ho ràpid i fotre el camp d’aquell museu. No havia passat tantes setmanes
estudiant en una acadèmia, per encapsar obres d’art, a ell l’havien ensinistrat
per atonyinar gent i posar ordre a manifestants furiosos. Però no hi havia manera,
aquest país la gent era feta d’una altra pasta, ni tant sols robant-los a cara
descoberta el museu, es posaven violents. Un altre dia sense treure la porra,
quin fàstic de feina.
Participació a relats conjunts de desembre
8 comentaris:
Ja es rescabalarà un altre dia.
I, si molt m'apures, era la primera vegada que entrava a un museu. No hi ha sou que pagui tants esforços...
Quan sento que no són franquistes ni dictadors... quánta ignomínia!
Ara diuen que potser aquestes obres, hauran de tornar a lleida...No es mareigen les obres d'art??? Acabaran fetes pols( mai millor dit).
Bona nit, Joan.
Un punt de vista que cal tenir en compte... no hi ha com tenir ganes de porra, un moment o altre trobarà.
El més trist de tot plegat és que deu haver-hi agents amb aquests pensaments...
Em provoca un somriure amarg...
ja pot ser ben be així canviar la porra per fer de mosso de magatzem .....
Publica un comentari a l'entrada