Vull estar amb tu

La vida d’en Gerard era fàcil i feliç, en la seva  avançada adolescència estava fortament enamorat de l’Elvira, que ella li corresponia gratament. Era sortir del col·legi i cercar el moment d’estar junts, per estudiar, per xerrar o per començar a descobrir què era l’amor, tot era nou, tot era prohibit, però tot era temptador i plaent.

Les hores es feien curtes quan la distància era petita, i el capvespre fugaç, quan les ombres els cobrien i amenaçava l’hora de marxar cadascú a casa seva, sempre amb l’afany de dormir ràpid per tornar-se a trobar de bon matí.

El final de curs s’apropava i amb ell planejava la foscor entre ells, sabien que l’estiu els separava amb les vacances respectives de les famílies, que tenien la mala costum de no coincidir i fer-los estar  més d’un mes separats sense veure’s.

L’acomiadament fou trist i amb llàgrimes, la desesperació els feia forts però no volien estar separats. Veure a ella com s’allunyava dins el cotxe amb la cara que s’anava fent petita fins a desaparèixer, no fou fàcil. En Gerard li va semblar veure un somriure  en l’últim instant.

Va passar el mes sencer,  el dia que en Gerard tornà de les seves vacances, trobà una postal a la bústia. Era l’Elvira, deia que no havia tornat ni ho faria, la situació política del país havia fet decidir a la seva família de quedar-se a viure a Còrdova, massa distància per els seus cors de dotze anys.

Va reclamar a la seva mare que li comprés un mòbil per estar en contacte permanent amb ella, però la resposta fou no, li deien que era massa petit per aquestes coses. Desesperat amb llàgrimes als ulls i ganivet en mà, va agafar un tros de fusta i començà a fabricar el seu mòbil. Potser no tindria l’eficàcia d’un verdader, però si la il·lusió. 

De matinada una vibració el despertà, a la tauleta de nit, el tros de fusta il·luminat mostrava un missatge d’ella: Gerard m’he escapat, obre’m la finestra que necessito abraçar-te.

Allà estava ella, amb tant sols una petita bossa, un somriure i un mòbil de fusta a la ma.

Participació a la crida 107 del VullEscriure.cat