La Carme ens proposa que muntem un relat fent servir d’inspiració
aquestes tres imatges.
Quan poc, és molt.
No m’atrevia a aturar-la pel carrer, jo tant sols podia
oferir el meu amor i una casa castigada per el temps. Els aiguats mullaven fins
i tot el llit de l’amor.
Tan de bo abans m’hagués atrevit demanar-li. Quan ella
entrà a la casa, obrí totes les finestres allunyant la foscor, cobrí la cambra
de l’amor amb un encanyissat i plantà
una senyera al balcó.
Davant la incredulitat que mostrava la meva cara, m’agafà
amb força la passió dels meus llavis i em va dir: Amb la foscor fora, la
identitat clara i la cambra que no fa aigües, no tenim res més a fer que
dedicar el temps a estimar-nos de totes les maneres possibles. Comencem?
4 comentaris:
Jolines Joan, no et coneixia aquesta faceta teva, tot un cúmul del romanticisme més melòs...Te n'has sortit prou bé!
Bon vespre.
Al meu blog se m'ha colat un post quan no tocava ( és que feia proves), ja tornarà a sortir...
Joan, ets un ràpid. Molt bonica aquesta història.
Doncs ja poden començar, segur que se'n surten de tot.
Gràcies per participar!
Una dona amb caràcter, millor deixar-se portar i fer-li cas.
hehehe clar que sí, sempre tornant al mateix... I en una casa modernista antiga, molt bé!
Publica un comentari a l'entrada