Quaranta dies

L’informe diu que l’home es precipità mentre pujava a una escala de gat i d’una alçada no superior als dos metres. Sembla ser que la contusió tant forta esdevingué al caure amb tot el seu pes sobre la mateixa escala metàl·lica.

Jo hi afegiré que l’home en qüestió, després de la sotragada i sabent-se sol al lloc, va recordar que tenia el telèfon just a l’altre casa, arribar-hi era la seva única solució per cridar ajuda.

A cada pas sentia com les costelles es clavaven i es desmuntava la pelvis, allò era indici clar de que la cosa era greu. Aquells trenta metres arrossegant-se a quatre grapes i controlant que el mareig no el deixés fora de joc es feren eterns. Per fi amb el mòbil a la mà va poder avisar al 112 i a la família. Després d’això es deixà caure al terra i ja fou incapaç de tornar-se a moure.

L’ambulància  juntament amb tots els protocols que fan tant de mal el traslladaren immediatament al hospital més pròxim. El pronòstic va ser ràpid, fractura de pelvis, acetàbul, quatre costelles i líquid a la pleura.

Davant la impossibilitat d’operar d’urgència per l’hematoma intern i el líquid, el quadre mèdic va punxar ràpidament el tòrax per buidar el líquid i foradar el fèmur per posar-hi vuit kgs de pes per tal de que el fèmur no pugés amunt estirat pels tendons.

Sis dies més tard amb el sistema respiratori solucionat és traslladat a BCN a un hospital amb  més mitjans per poder fer l’operació. Dins aquest hospital encara haurà d’esperar dotze dies més en ser operat. Ja son molts de dies immòbil al llit mirant al sostre, cada cosa que necessitava havia de tocar el timbre, això el feia sentir molt indefens.

Arriba el dia de l’operació finalment, sis hores de quiròfan i sis més de reanimació per anar a passar una nit a UCI, lloc que imaginava amb una pau i tranquil·litat controlada. Res més lluny del que pensava, quina nit més horrible l’esperava. Tot eren cables, sondes i vies.

Ja a planta queden uns dies més d’estar mirant el sostre i tocant el timbre per tot. Fins que arriba el dia esperat de poder-se seure. El primer intent ha estat de perdre el coneixement i els propers quatre dies per anar controlant el mareig, com pot donar una habitació tantes voltes?

Cada dia una fixació nova, aguantar assentat, poder dutxar-se, posar-se dret amb un peu i poder desplaçar-se. Per fi no necessita timbre.

Per fi arriba el dia en que la infermera ve amb una carpeta amb l’alta hospitalària. Una hora d’ambulància i podrà tornar a casa després de quaranta dies amb les seves llargues nits. Queda molta feina per endavant, el pitjor ha passat i torna a estar envoltat dels seus. 

Diuen que el temps ho cura tot, ell ho vol creure així.

Ho hauria pogut redactar en primera persona, sembla que així no fa tant de mal.