Sense coartada

Hi ha maneres de fer, que semblen infal·libles i que mai et poden enxampar. La nostre relació amb la Lorena era perfecte, sense lligams, ens veiem quan ella volia i estava  lliure del marit del que no es podia separar. En el fons volia estar amb ell, però al mateix temps volia saber-se lliure, i la infidelitat li donava aquesta sensació. Soltera i casada al mateix temps.

Quan passava per davant del seu edifici, sempre mirava la seva finestra, si a l’estenedor hi onejaven uns mitjons color festuc cridaner, era el senyal inequívoc de que volia que hi pugés.

Podíem passar hores junts amb xerrades intranscendents, confessions molt punyents i moltes vegades passió i sexe desenfrenat, que ens alliberava als dos de tot el que ens sobrava.

Pot semblar molt metòdic, però aquesta relació ens feia sentir molt bé. Aquest esperit de perill, d’estar fent el que està mal vist i fet, ens feia sentir vius. A cada trobada semblava com si imitéssim el crim perfecte. Tot al seu lloc, totes les excuses preparades i que ningú veiés quan entrava o sortia, era tot perfecte. Era la nostre pel·lícula d’acció.

Aquell fatídic dia en que jo vaig obrir la nevera per fer un mos, després d’haver fet l’amor amb ella com si fos la última vegada, sense saber que realment ho era. Ella que era intolerant a la lactosa, no va saber què dir-li al seu marit, quan aquest preguntà desafiant: qui s’ha fotut el meu iogurt de la nevera? 

Es ven trist, que una relació tant maca i que ens aportava tant, s’hagi acabat per una cosa tant simple, com no haver sabut cometre el delicte perfecte.

Text presentat a la crida 97 del Vullescriure.cat

Oh gavina....

Haig de demanar perdó, si fins ara quan veia una gavina sentia la necessitat d’engegar-li un tret. Ara el meu punt de mira cerca el xatrac.

Mentre uns volen  cap al parlament europeu lluitant per allò que volem i és just, omplin la sala (cafeteria) de persones escoltant un discurs multi llengua i acabant amb un llarg aplaudiment, els altres es queden aquí mirant-se el melic i marejant la gavina. 

I encara tenen el valor de menysprear i criticar. 

Drama total

Quin drama tu, tot el bar ensopit, només en queda un de vestit de blanc. Semblava que no s’havia d’acabar mai, però de cop i volta les coses canvien i fins i tot els més xulos s’estampen contra la paret. 

La tristesa és màxima, tant galàctics que són, però porten dos partits seguits perdent. El silenci s’ha fet encara més gran, quan a poc més de les onze de vespre, l’equip que tant malament els cau ha guanyat després de deu anys a Anoeta.

Segona aportació a relats conjunts en la celebració dels 100 apunts.

Res és el que sembla

Quin món més hipòcrita en el que vivim, jo aquí pintada com una mona per intentar atraure l’atenció. Aquest, vestit de pallasso per poder tenir una excusa per marxar una estona de casa seva.  Partides de cartes inofensives en les que s’hi juguem el sou. Les millors mudes que tenen, per dissimular que són pobres com rates. No sé on anirem  a parar. 

Tot és fals, fins i tot on estem, diuen que és un local de senyoretes que fumen, i els únics que fumen són ells. Només espero que no guanyi el pallasso,  perquè aquests tant concentrats, on els veieu, s’estan jugant qui puja a visitar el meu quarto a cantar-me allò del ......remena nena. 

Aportació a relats conjunts que fa els 100.  Felicitats!!!!

La bici li feia mal ....allà

Hi ha coses que saps que no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú és qui comparteix  llit amb tu, encara serà més difícil negar-s’hi.

La Júlia em va proposar d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no, però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de mi.

L’estimo tant i ella és tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una abraçada em va tenir damunt de la bici.

Se’m va fer molt llarg, em feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar l’encant de l’excursió.

Però a la nit després de sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res. 

Però després, a la segona sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la dignitat que es mereix.

Participació del mes de gener a ARC microrelats de la ràdio.

No sóc de sèries...però mira.

Primer de tot bon any a tots i totes, que els reis us hagin portat més coses de les que us han tret....i que la tornada a la rutina no sigui massa dura. Jo com que no he baixat de la rutina, no crec que em costi massa.

A lo que anàvem: les sèries i jo no estem massa connectats, no perquè no m’agradin, si no per el fet de que et tenen enganxat i no pots fer tot el que voldries en el teu temps lliure, que no sé com m’ho faig, cada cop en tinc menys.

He vist la sèrie per dues raons de pes, una perquè només són deu capítols i l’altre perquè està completament rodada a Islàndia, un país que té el cor robat a molts.

A diferència de la resta de sèries, que alguna he vist, aquesta és com molt autèntica molt seva del país, fuig una mica de capítols trepidants i es centra més en les persones i els seus mons propis. El desenllaç molt ben trobat i argumentat de manera molt creïble en aquests pobles perduts de la mà de Deu. 

Ara que és temps de manta, llar de foc i sofà, la recomano.