El
poder sempre havia estat tema de conflicte, no eren prou majoria per poder governar aquell poble i la batussa d’estira
i arronsa ja feia un any que durava, que si ara si, que si ara no.
Els
més poderosos varen fer la última proposta, ens feu costat o obrim les comportes
de la presa per inundar el vostre territori. Hi hagué qui s’arronsà i pujà
muntanya amunt per no ser engolit per les aigües.
Els
més valents, i sense defallir, varen decidir quedar-se, si havien de morir
ofegats, tant era que fos per l’aigua, que per l’escanyament diari d’una colla
de corruptes.
S’obriren
comportes i el blau va anar guanyant terreny, cel i terra ho eren. La gent
desapareixia sota les aigües, però com era d’esperar, aquells poderosos es
tornaren equivocar, un cop evacuada tota
l’aigua del embassament quedaven un munt d’illots on la gent s’amuntegava. Ben
aviat baixaren les aigües, i en aquells illots tornaven a onejar senyeres
plenes d’orgull. Amb aquest i la rancúnia, es pastaven els fonaments de la nova
resistència.
Proposta de Relats Conjunts del mes d'octubre
9 comentaris:
Em fas posar la pell de gallina, perquè tot plegat sona conegut... un bon relat de protesta, Joan.
La rancúnia no és gens bona, però a vegades es fa inevitable.
Un aplaudiment!
El blau ens vol engolir.
Blau is blau... O potser era black is black? Tant se val: ho veiem tot molt negre, però m'agrada el teu final Joan.
Bona al·legoria!
M'agrada molt,
Bravo!
Els poderosos tenen molt poder... però no ho poden tot si sabem resistir-nos-hi.
Bon relat reivindicatiu.
Ja poden fer el que vulguin, ja no ens poden parar.
Molt bo, però crec que hi ha aigua per a una bona estona.
Ens farem forts a l'Illa de Robinson? Aquest és el nom amb el qual ens va condemnar un polític que aviat faran president. Crec que un cop ens hàgim desfet del reialme, estarem tan contens que ja no recordarem la ràbia que ens fan ara.
Resistirem, hi tant! No hi ha prou aigua per ofegar el nostre esperit.
molt bon relat Joan!
Publica un comentari a l'entrada