Si, aquella tant fina que
hi ha entre la vida laboral i pròpia, aquella que si no es porta bé, causa
aquella mena de caos mental que no deixa que ni un segon de la teva vida sigui
teu. T’impedeix gaudir dels moments que et pertanyen, que de per si ja són
pocs, per convertir-los en un allargament de la jornada laboral.
L’excés de responsabilitat
i ganes de fer tot el que pots és la causa principal per contraure la malaltia.
No patiu, hi ha vacuna, infal·lible
diria jo.....Mireu només uns instants, cada dia, els progressos de qui ens
governa, que són molts si comptem els
que manen, els que ho voldrien i els que ho intenten, però que malauradament
tots cobren del que nosaltres generem, vivint constantment en aquella línia
tant fina, entre els dos nostres principals mons.
11 comentaris:
...es la vida del funanbulista !!
petons de sargantana
Aquesta vacuna hi ha dies que fa de mal empassar...
És difícil controlar-la aquesta línia.
Per sort mai he tingut massa problema en abstraurem de la meva feina quan surto per la porta de l’oficina, a veure si continuo així.
Per a mi la meva feina laboral, també formava part dels moments que em pertanyien...Es donaven la mà!
Bona tarda, Joan.
T'entenc tant bé...
La vaig creuar sovint, ara, ja no pot tornar a passar.
La línia, per a mi és tan fina que a vegades ni la veig... Encara que em posi les ulleres...
Però com la Maria Roser, jo també diria que els moments de la meva feina em pertanyen tant com els altres.
Vaig aprendre a desconnectar de la feina quan poso un peu fora de l'empresa. El problema és que no desconnecto mai d'altres temes, com per exemple la política. I no és afany de manar, sinó més aviat de responsabilitat.
En aquests moments puc gaudir de tot el temps del meu espai, però t'entenc perquè ho he viscut...i tot i que encara la meva vida depen del món laboral, he aprés que no cal arribar a traspassar la línia, no val la pena.
Aferradetes de bona nit!
Una línia, d'alè finíssim, entre les vocals de la feina i les que broden aquesta eina de poeta que també esmussa la línia, de funambulista, de donar matèria al que sóc.
I mentre, sospirar. I mentre, bordar a les taques d'oli que s'expandeixen sobre el cotó dels dies.
Bes, salero :-)*****
Publica un comentari a l'entrada