No és agradable, almenys per
mi, de veure com la punteta no fa el goig que m’agrada per fer la feina més
plaent per ella.
Aleshores ho veig i no me’n
puc estar de buscar aquell forat que me la deixarà tal com vull i m’agrada. Posar
la punta dins el forat i fer un suau moviment, és quasi un acte instintiu que
sense veure el que hi passa allà dins, si en tens la pràctica al corrent, pots
saber el punt just on parar, per treure la cosa amb dignitat sense que la
punteta es vegi afectada.
Jo la veritat, no puc, no puc
escriure amb un llapis de punta arrodonida, m’agrada veure-la afinada, llarga i
brillant....que és com més bé llisca. Sobre el paper.
12 comentaris:
És que és molt desagradable.. la punta ben enxerinada!
XD, tens tota la raó, Garbí ;-)
Jo per això sempre duc una maquineta de fer punta a sobre! :-))
Fes servir un bolígraf, però ves en compte amb els vessaments... de tinta...
Quina metàfora més afinada! :))
Sempre tens un acudit a punt i es que es molt important tenirla sempre a punt per escriure..
I que el llapis sigui llarg, que els dits no s'hi perdin!!!
S'ha de tenir molt a cura de les puntes!!!
No hi ha millor consell que el que tu dónes tenir-la sempre a punt!!!
dons mira,a mi m'agrada el *puntax*
:o
Bon relat. Per cert, de què se n'ha fet del Puntax!!
A vegades, però, de tan llarga es torça... vull dir que es trenca! ;)
Thera! El "puntax"!!!!!! quin record!
...era més bast! Ni punt de comparació, res de moviments suaus, dur, enèrgic, endavant, endarrera, per un costat i per l'altre...i apa! (era més brut tembé, el que deixava anar s'escampava per tot. ;-)
Publica un comentari a l'entrada