El dilema és quan arriba el
moment que un ja no pot més i està a punt d’esclatar. Aleshores bé la pregunta
de si tenim dret a explotar i fotre el crit al cel, sense comptar amb qui ens
envolta, encara que no faltem al respecte a ningú.
Tinc clar que si estic sòl puc
ser capaç d’aixafar alguna cosa i quan estic amb gent de vegades també, el que
em costa segurament alguna mala cara dels admiradors del moment, que més tard
hauré de calmar.
Què és el millor? Rebentar al
moment que el cos ho demana o, intentar parar aquell brot que et puja des de la
soca i ofegar-lo a la boca. Potser la teoria no és el mateix que la pràctica i
per això costa tant de complir amb ella.
15 comentaris:
S'ha de mirar de controlar una mica, però aquesta ràbia que ens agafa de vegades s'ha de saber treure també. Si saps canalitzar-la cap una altra banda millor, però si no, un crit en un moment et pot evitar una úlcera.
Jo tenia un pare que era així: un encant de persona, però de tant en tant explotava, quatre crits i quatre "sacrapantus" que deia ell i tot tornava a la normalitat. Mai no m'hi vaig acostumar. Sempre em semblava una mena de petita tragèdia que per sort durava poc. M'hagués volgut fondre o amagar-me sota les pedres. Sensible que és una. No m'agrada gens que la gent exploti davant meu. Gens de gens. Joan, en confiança, jo prefereixo que no ho facis davant meu. Tu m'avises, i jo me'n vaig ... ;)
Per altra part, penso que si s'explota és que s'ha contingut massa. Potser treure les coses de manera més seguida, més al moment i més "natural" evita explosions. O no... que jo sóc no-explotadora de mena i no sé ben bé que cal que et passi per dins per explotar.
Ho diuen en XeXu i la Carme (amb matisos) i trobo que tenen raó: ni aguantar-s'ho tot sempre, ni explotar de mala manera. Un punt mig deu ser el més saludable... per a tothom.
Home, està molt lleig explotar davant la gent, però si ho fas en la intimitat té menys gràcia.
Jo tb estic d'acord amb els comentaris anterior. Sobretot en el fet que quan s'explota és perquè s'ha contingut massa.
Si poguéssim dir les coses sense maldecaps, sense neguits, anar fent, no crec que arribéssim a la necessitat d'explotar.
Però que n'és de difícil, de vegades!
Si es pot s'han d'evitar aquestes explosions, aclarint les coses abans de que se'ns ompli el pap, perquè després ja és més difícil contenir-se, i a ningú li agrada que l'escridassin.
Jo no sóc gens de explotar i si ho faig tinc molt mala pata en dir les coses.
Costa... quan ens enfadem de valent costa molt.
Jo ja fa un temps que agafo la porta i marxo, m'emprenyo poques vegades, però si ho faig... millor estar sola! :)
Jo sóc d'explotar, perquè com diuen aquí dalt em vaig guardant la mala llet fins que ja no puc aguantar més. Considero que és un defecte meu, valdria més desfogar-me parlant del que no m'està bé i no petar de cop en el moment menys oportú. Al moment em quedo molt a gust però llavors em sap greu perquè la gent no entén la meva reacció i es pensen que estic boja i que ells no en tenen cap culpa.
Normalment sóc de les que traguen TOT, tinc molta (massa) paciència fins que s'acaba, i exploto sí, però ja he utilitzat tots els meus recursos abans de fer-ho. I em sap greu desprès.
Però com diu na Carme, tampoc m'agraden els crits i abans, si no ho puc aclarir amb paraules, marxo.
L'exercici d'anar dient el que no ens sembla bé seria l'equilibri, però crec que això va amb el caràcter de cada persona i per uns és molt fàcil i per altres molt complicat.
Bon dia, xato...no t'enfadis!! :)
Doncs jo abans aguantaba i deixaba passar el que fos, però vaig començar a tenir problemes d'estomacs i una llaga bastant gran, així que ara no em callo res, encara que ho intento canalitzar per altres bandes, sempre es millor treure allò que et fa mal que guardar-ho dins.
La salut ho agraeix, t'ho aseguro.
Petonets
Buf, depèn del moment. No ho sé, jo mateix sóc capaç de reaccionar diferent en diferents situacions i circumstàncies. Recordo alguna rebotada impressionant de la qual potser me'n penedeixo un xic, i d'altres tragades monumentals que penso que potser hagués hagut de fer un cop a la taula.
En tot cas, cap de les dues circumstàncies et deixa bones sensacions. En una explotes però, quan ho he fet jo, m'he quedat amb uns nervis brutals. En l'altra, doncs aquests mateixos nervis són més interns i et corsequen per dins.
Depen del moment puc fer una cosa o una altra.
Coi, estàs seriós avui, Garbí.
Per la meua experiència, et puc dir que les coses s'han de dir BÉ en el seu moment o després ja no tenen sentit i qui s'emprenya és l'altre.
També passa que si deixem còrrer les coses, amb el temps s'acumulen i l'esclafit és monumental. No ho recomane, no...
explotar? jo remugant una mica entre dents ja en tinc prou. Després potser pregunten el típic "què dius?" i jo: "res... res..."
Vaja pensava que el comentari s'havia queda't ara veig que s'ha anat de vacances, jeje
Doncs mes o menys deia, que es millor treure el que tens dins per evitar tenir una llaga d'estomac ho dic per experiencia.
No acumular mai la mala llet...
Publica un comentari a l'entrada