dijous, 4 d’octubre del 2012

A la feina amb l'eina


El que hauria de ser un espai de temps on la gent hi deixa unes hores de la seva vida, a canvi de recursos econòmics, per acabar d'omplir la resta de les nostres hores i dies lliures del que més ens plagui, s’ha convertit en un modus vivendi o potser en una autèntica supervivència.
Abans sabíem que en teníem i no ens preocupava si s’acabava, perquè a la cantonada en trobàvem. No a la cantonada que ús penseu, eh.
Avui sabem que en tenim, però mai quan es pot acabar i et poden dir allò de: ens sap molt de greu però hem de prescindir del seus serveis i el recompensem per tots aquests anys amb una bona puntada de peu al cul.
Això hem fa pensar en que el dia que passi, perquè pot passar a qualsevol, que fas?. Quines sortides tens comptant amb els paràmetres d'edat  poques oportunitats, precarietat i que no arribes a les ofertes d'alta enginyeria. En temps passats hi cabia la subsistència pura i dura del cultiu i la caça per dir-ho d'alguna manera, però ara ni això  queda, tot està regulat o prohibit, fins i tot taxa per anar a buscar bolets.
Si un dia és dóna el cas,  hi ha poques opcions;  subsistir de les engrunes del subsidi, ser molt amic de la il·legalitat, delinquir o tenir molta sort.
Tenir un pla B seria fantàstic, però no hi és, si un dia veieu l’anunci de: jove que s’acosta als cinquanta, semi nou, és relacionaria amb senyora solvent.....seré jo, i aquesta vegada, a la cantonada correcte. Mentrestant, hi hagi sort. 

19 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Són temps... diferents, prefereixo veure-ho així, com a temps diferents més que no pas difícils, que sembla que tocaria dir.

Potser són temps de saber-se reinventar. Les coses canvien, no són sempre iguals; potser hi ha vida més enllà de la vida que fins ara haviem conegut (no sé si ho sembla o no, en tot cas aclareixo que el missatge té una intencionalitat ben optimista).

Joana ha dit...

El teu anunci m'agrada :)
No tenim res segur. Fa uns dies davant la pregunta de la meva mare de com vaig li vaig respondre, mama, em dura la feina i de moment.. cobro cada més!.

Anònim ha dit...

Què hauria de dir una que no sap si cobrarà a fi de mes, i així un darrera d'un altre :-(

Anna ha dit...

Hi ha coses que em sembla prefereixo no pensar-hi fins que arribi el moment.

El porquet ha dit...

Tots hi som exposats i la sensació és que cada cop més... No avancem gens i cada cop les retallades, i no només les econòmiques, si no les directament socials ens estan desplomant més. Ens estem quedant sense abric pel fred hivern.

jpmerch ha dit...

Cal fer servir eufemismes en la publicitat, canvia "semi nou" per "quilometro zero" que té més morb i és més cridaner.

Sílvia ha dit...

És una bona merda! Jo fa una setmana que sóc al carrer provant de sobreviure. I contenta perquè he trobat una minifeina molt malpagada, que ja és alguna cosa... :(

sa lluna ha dit...

Tot són maneres de veure les coses, la puntada de peu al cul li donaria jo al meu boss (de fa temps) pero tens raó, l´edat no perdona nin i la situació és la que ens fa aturar els impulsos de sortir a fer les amèriques!!

Estaré pendent del teu anunci ;)

Aferradeta!

Alba ha dit...

tot està ben complicat... fins i tot pel que no arriben a 30 anys. Jo no sé fins quan em durarà la merda de contracte que tinc... i quan em diguin: ho sentim, però és que no et podem pagar, doncs au! a lo que tu dius.... al llindar de la il·legalitat. Cada cop ho veig més clar.

Sergi ha dit...

El que fot justament és aquesta mentalitat de sentir-nos afortunats per tenir feina, que sembla que som uns súper herois. Tenir feina ha de ser el normal, sigui quina sigui la situació, quan ens venen els empresaris i gent de calers que hem de donar gràcies per tenir un sou, els hauríem d'engefar a la merda. Algú ha de fer la feina i nosaltres la fem bé. A pagar i a callar, i menys posar la por al cos, que l'estratègia ja cansa.

Pep ha dit...

Potser em de inventar un nou món.
Bé, aquí amb quatre ratlles és difícil.
Però jo sóc dels que crec que no podem viure en una bomolla.
És molt fàcil, molt, arribar a casa i clic, clic, aigua calenta, calefacció , llum.
La tele, ens diu que no siguem tontos i que comprem, comprem coses sense haver-les de fer servir.
Obrim la nevera i plis plas, menjar a dojo.´
Tenim tot el dret, segur. Però com tu i com jo, també el tenen molta gent que no pot.
No vull dir que nosaltre tinguém tota la culpa, nomès faltaria, però em de fer un canvi radical.

Perdona el rotllo, però ho havia de dir.

Saps si és molt car posar anuncis??

Pakiba ha dit...

En aquets temps tan dificil et desitjo que no et trobis a la cantonada encara que sigui la correcta.

Et desitjo moltísima sort perque ets una gran persona.

belkis ha dit...

Com diu el Xexu i algú més, no hem de donar les gràcies per tenir feina: tenir una feina digna i adequadament remunerada és un dret.
I correspondre correctament amb aquesta feina, una obligació.
Per tant, el que hauria de passar és que es moríssin de vergonya els que no poden pagar, o els que amenacen amb això.
No crec en allò de la societat del benestar o aquells que diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats: una merda! I perdó.

Quant al teu anunci, i arribat el moment, jo no sé si m'ho podria permetre; per tant, espero que facis algun descompte "per les amigues" jajaja.
Jo ja vaig posar un anunci de semblant al blog i encara espero alguna resposta....no sé, encara que estem en crisi, sembla que això de semi-nou no acaba d'agradar del tot jajajaja.
Posem-li bon humor: és gratis i ajuda a tirar millor endavant.

Marta ha dit...

"Es necessita, es busca un super jove que s'acosti als cincuanta anys, semi-nou i si és una mica vell també!, que tinguis ganes de relacionar-se amb senyora solvent"i.......sobretot que s'hagi reinventat!!!!!
Tens tots la raó Joan, amb tota aquesta història que t'has de reinventar......però si està tot inventat!!!. de totes maneres et vull dir que si veig aquest anunci, et fitxo al moment!!! M'has fet riure al final! Bon cap de setmana!

rits ha dit...

Això de la necessitat de tenir un pla B és molt feixuc de pensar i alhora necessari.

Anem perdent, tinc la sensació que fa massa temps que només anem enrere i sembla que no hi ha aturador.

Tots hi som exposats i els empresaris juguen amb això. Trist ben trist.

Glo.Bos.blog ha dit...

La crisis és evident, però el pitjor és el desencís i la por que se'ns va encomanant a tots.
Sembla que aquesta sigui la consigna: espantar i retallar!

Laura T. Marcel ha dit...

Malauradament la cosa està molt xunga. I cada dia n'hi ha més d'aquests que tu dius, que demà podem ser qualsevol. Estem anant enrere i més que hi anirem, però hi ha coses en les que encara no tenim clar que també hem de tornar a enrere. I si que haurem de tornar a agafar l'aixada. I la falç si cal! Però vaja, aquesta la tenim prou a punt, no?
Què tinguem sort!

kira permanyer ha dit...

jo he perdut la feina dos cops de forma sobtada.. i la sensació es extranya... no sabria dir-te. El que si que puc dir-te es que de res serveix un pla B, mai saps ni com estaràs ni en quina situació passarà. Però el que es segur, es que quedant-te aillat no funciona. Jo sempre he tornat a trobar ampliant el meu networking....

jomateixa ha dit...

Oju Garbí que de senyores solvents cada cop n'hi ha menys, així que aquest tampoc és un bon pla.