Ho sé..... més endavant ús diré on.

Sé d’un lloc, on el vent i el mar amb el pas del temps, empeny una muntanya de sorra, que s’empassa lentament un bosc d’ofenosos pins, dia a dia sense aturar-se ni un segon.

És com el temps, que no s’atura i es va cruspint els dies, setmanes, mesos i com no els anys. Potser per això hi passarem els últims dies d’aquest any, al mateix temps que encetem un de nou, veient com els granets de sorra van enterrant cada dia un trosset de bosc, tal com la vida nostra. Sense aturador, però quedant-nos amb la visió d’uns pins ofenosos fins el seu darrer alè, movent les seves branques al compàs del vent.

Podria semblar tètric, però no ho és ben gens, hi vaig estar fa uns catorze anys, just quan començava una nova relació. Ara hi portarem els fruits d’aquesta, potser gràcies a ser com els arbres, que no deixem de brandar les nostres branques al vent, amb alegria, acceptant el pas del temps i ensenyar-los a ells que no el perdin, que és massa valuós.

Esperant amb ganes que arribi el dia de trepitjar altre vegada la duna, però tot arribarà, no fem corre els granets de sorra, més del que els pertoca. Estic molt content, encara que això m’hagi quedat........... una mica tristot.