On estem?

Algú sap realment, on estem?, econòmicament parlant, perquè després d’escoltar les notícies dels últims dies, veient com comencem a rescatar països, la cosa no és massa esperançadora, la veritat. La realitat més crua és que estem venuts, lligats de mans i peus pels governs i bancs, que fan de nosaltres poca cosa més que persones a les que esprémer cada vegada més. Fins on arribaran? Fins quan haurem nosaltres de pagar els seus errors? Quan ho haguem pagat, ens tornaran a deixar diners per fer-se més rics a costa nostra? Amb quina por juguen amb els nostres diners, si quan s’equivoquen som nosaltres mateixos qui hem de pagar-ho?

Masses preguntes, sense resposta ferma i creïble. No hem sortit d’una, que ja apunten a la crisi del petroli com a la més propera, que farà que tenir cotxe sigui un luxe per molts inabastable. Ens hem lliurat de la dictadura del govern, però hem caigut a la dictadura del diner, no sé jo si això ens tornarà a portar on els rics seran molts rics, els pobres molt pobres i a l’abolició de la classe mitjana.

De vegades, i cada cop més sovint, hem venen ganes de marxar, marxar molt lluny, per tornar a començar de zero i viure amb tranquil·litat. Sóc massa feliç per permetre que la dictadura m’ho espatlli. Encara hi som a temps.