Cada cop els catalans anem aconseguint més fites, aquest any és tot un goig de veure tres catalans amb el títol de campió del món de motociclisme, un en cadascuna de les categories. El que més greu sap, és el fet d’haver de veure cada vegada que pugen el podi, que no han estat poques, com oneja sobre els seus caps aquella senyera que no els pertoca, acompanyada de la horripilant musiqueta militar.
Estem a l’elit mundial de molts esports, això vol dir que hi ha molt bon nivell, tot i lo malament que ens tracten econòmicament. La meva pregunta és: si anéssim sols gestionant els nostres diners, on podríem arribar?. Això sí, potser fent uns quants pavellons de menys i posant el diner on s’ha de posar.
El que no pot ser és que la majoria d’aquesta gent hagi de fer-se camí amb diner privat, culpa d’això, una gran quantitat d’ells no arriben a lloc per no tenir medis i el seu talent queda enterrat en el temps.
Orgull català i punt.
14 comentaris:
Garbi
son nan@s que desde van petits deixan de banda moltes altres cosas per un somni.
Uns pocs arriban...orgull!!!! i molts d'altres es quedan sensa tenir acces al diner i las ajudas publicas...vergonya!!!.
petonets, sempre
Cuanta raó tens Garbi si gestionesin aquí els diners aniria molt més bé la cosa.
Em sembla que Lorenzo és valencià, que no és ben bé el mateix, però el que expliques és veritat, en esports de motor sempre hem destacat aquí, no sé per què. Si s'hi invertís una mica més de diners qui sap on arribarien. Alguersuari, Martínez de la Rosa, Marc Gené, Marc Coma, Nani Roma, Laia Sanz, Toni Bou, Adam Ragga... la llista és llarga, campions i campiones del món. Unes màquines. És per estar-ne orgullós.
Doncs sí, una raó més! Jo no sé com es deuen sentir ells, suposo que n'hi ha de tot, però no m'agradaria gens ser amb un podi i sentir aquest himne...
Doncs mira, m'agradaria més un podi amb algun Premi Nobel de Química, Física, alguna universitat premiada per les seves investigacions, nius d'empreses d'alta tecnologia, estudis per aquells que valen, feina pels que no volen estudiar ...
Sí, és una pena que de cara a l'exterior la gent no ho compti com a èxits catalans, sinó espanyols. Quan tinguem l'Estat propi, això canviarà!
el moment de l'himne sempre me'l salto
Un post ben encertat, Garbi. Catalunya és certament una potència en esports, que no és ni molt important ni poc important: és així. Sense dubte, poder celebrar victòries, com fa tot el món, sota la nostra senyera i el nostre himne seria fantàstic. Algun dia, n'estic segur.
orgull català, esclar que si!
Totalment d'acord amb la Clidice.
Amb aquest esports de motor, els premis no m'aporten gaire orgull...Reconec que són prejudicis, i també ecologisme.
Però respecte a lo dels pòdiums, res a dir.,tens raó.
Bona reflexió, a veure però què diem els catalans en les properes eleccions. Depèn principalment de la ciutadania que les coses canviin cap a on molts volem.
Bon dia, i belles fites per a tu Joan.
Això, que quan guanyem resulta que som espanyols i quan perdem som "pilotos catalanes"
*Sànset*
Home, jo prefereixo que el diner públic s'inverteixi en altres necessitats i no en esports d'elit... caldria veure però a quants llocs passa això. És cert que això fa que tota la iniciativa hagi de ser privada i, precisament, en els esports de motor, que són cars, al final només s'hi pot dedicar la gent que prové de família adinerada.
No, Lorenzo no es valencià, és mallorquí... però viu a Barcelona i és del Barça... i ara mateix jo el nomeno català d'adopció i ja està hehe
Publica un comentari a l'entrada