Comença la que serà la última setmana laboral amb gent al meu voltant, desprès de setze anys en els que he tingut més de trenta persones al meu càrrec de l’empresa, i uns quants més de subcontractats, ha arribat el moment de quedar-se sol.
Els temps han canviat, hem d’acostumar-nos a renunciar a moltes coses i aprendre a gaudir d’altres. Canviar l’estrès psicològic de tanta gent per l’esforç físic en molts casos, les discussions amb qui busca tres peus al gat, per fer les coses a la meva manera, el fet de manar i organitzar una sèrie de tasques a fer una llista on totes han de passar per les meves mans, canvis molts canvis.
Ha estat una crònica d’una mort anunciada, en els últims dos anys en veure que no surten feines, que no saps que fer amb la gent, que malgrat els seus problemes econòmics prescindeixen d’ells, que no hi ha compassió per ningú, que el repartiment de salvavides no és just.
Tots aquests anys han servit per aprendre, agafar experiència, ser prou responsable com per veure que en la vida no pots fer com l’estruç, que amaga el cap sota terra per no veure el risc al seu voltant. He intentat ser com el camaleó, adaptant-me al medi amb la forma o el color que pertoca, així he sobreviscut fins ara, compto i espero, continuar així fins al retorn de temps millors, que segur que vindran.
Ara hem tocat fons, s’ha acabat d’indecisió, estic per fi tranquil. Només queden dues opcions, tancar o sortir del forat.
28 comentaris:
Veig que estàs de l'altre cantó del que m'ha passat a mi. Jo ja sé que no és una tasca agradable pels empresaris fer fora la gent, que no parlem de multinacionals sinó de gent amb la que es treballa colze a colze. Però això no ho fa menys trist. Jo no criticava els caps de la meva empresa, segurament van fer el que calia. Però la sensació que em queda a mi és d'inseguretat, de buidor. Potser m'hauré d'anar acostumant que al món empresarial aquestes decisions s'han de prendre, perquè passar per davant els sentiments no és rendible.
Que tinguis sort en aquesta aventura.
Salut!!!
Les crisis, són canvis.
Tens raó amb lo dels salvavides mal repartits, i això fa ràbia.
Sort a tu i als 30 i molts picos...
Joan
poc hi ha dir,ánims endevant i segur que has pes la decisio que tocaba, encara que no es plat de gust de ningu.
Molts de petons.
Catxis, maleïda crisi... ja ens ensortirem tots plegats, espero...
Una abraçada, Garbí.
Doncs et desitjo molta sort i que puguis sortir ben aviat del forat, com dius i segur que vindran temps millors.
Doncs sempre a pensar en positiu..!! A sortir del forat i cap endavant.
Et desitjo moltssima sort!!
Petonets
Carai! això no agrada pas a ningú.
Diuen que els canvis sempre són per millor...
Segur que després de molt rumiar, de molts mal de caps, d'angoixa... has triat la millor decissió. Ànims i endavant!
Un petonàs molt fort i sou tots dos moooooolt trempats!!! ;-)
No seria la primera empresa que tanco, no és un fracàs sinó un aprenentatge i el nostre món s'alimenta d'emprenedors, sense ells tot s'enfonsa. Ànims! :)
El teu realisme, davant la situació, t'ajudarà segur!
Molta sort!
Garbi: endavant i que tinguis molta sort, pensa que aixo no pot durar per sempre, tingas molta fé que tot s'arreglará.
Una abraçada molt gran.
ha de ser una decisió molt difícil de prendre, molt ingrata...
a vegades hem de triar el millor del pitjor..
segur que hauràs pres la millor decisió donades les circumstàncies.
ànims i esperarem temps millors!
sort pels excompanys!
Sortir del forat ...espero que te'n surtis....cony de crisi! les decisions com aquesta han de ser dures! qui dia passa any empeny!
Veig que més d'un ha entès que l'empresa és meva, per sort no és així, però si que em toquen moltes decisions i totes les explicacions, potser per a això t'hi capfiques més donat que hi han coses que no depen d'un mateix i s'ha d'ajupir el cap i dir: si i amén.
Endavant sempre endavant!!!! n'hi ha de molt pitjors
Ànims, noi, suposo que no és fàcil tot plegat.
Una abraçada i endavant!
Tu mateix ho has dit: no és moment d'arronsar-se. A treure el cap, i si no es pot: porta que es tanca, una altra que se n'obre!
*Sànset*
Jo espero, de tot cor, que surtis del forat. Tu pots.
Un petó enorme.
És cert que amb el coi de crisi toca no arronsar-se però no arronsar-se`, i trist, es fa a vegades massa dur. Molts ànims i empenta, Joan!
Sento molt això que ha passat. No és pas fàcil, però cla agafar forces per a tornar a sortir endavant. Molts ànims!
glups!
la veritat és que ha de ser ben fotut prendre aquesta decisió!
coneixent-te per com et mostres aquí, estic segura que no ha estat gens fàcil i molt pensat.
Els canvis són complicats, però sempre se n'aprèn. Endavant!
Quan es toca fons, hom s'ha d'impulsar, com a la piscina.
Molts ànims!!!
Força i endavant Joan.
La crisi ha tocat a tots en alguna cosa o altre. Ànims i endavant, que de tot se surt! Una abraçada company!
Entenc el que pos dir, jo estic a la part de l'administració i la cosa està ben fotuda, cada dia cues i cues de persones amb necessitats més que evidents
Mmmmh... Desitge que tot et rode molt bé en aquesta nova etapa vital.
Una abraçada.
Vaja, he començat per plaer (la botifarra de perol) i ara arribo a la part de la dura realitat. Espero que el país trobi molt aviat la sortida a aquesta situació de crisi fatal; és evident que tothom, més amunt o més avall a l'escala jeràrquica, d'una forma o altre rep garrotades. Ànims.
l'unica sort de tocar fons es que ja nomes queda tornar a pujar.
i aixis sera...
son temps complicats i necesitem mes que ganes per poder sortir-ne
pero ho farem!!
Publica un comentari a l'entrada