Fi d'any

Com cada any, o com en els últims quatre de moment, i per afavorir la baixada de la taxa d’alcoholèmia de Catalunya anirem a passar el cap d’any a França, tot sigui per fer país.

Aquest any, i amb una majoria absoluta en la consulta popular familiar s’ha escollit la zona dels voltants de Montpelier , concretament a la vila de Florensac, en un petit allotjament rural que si es com ens l’han venut es veu molt acollidor

.

No ens caldran vestits llargs, talons excessius, corbata, joies ni altres excentricitats, potser per ser diferents a molta gent, perquè tenim nens petits o perquè no ens acaba d’agradar com es celebra habitualment, amb la castanya final per menjar de vegades fred i malament.

El que si ens caldrà son unes bones sabates per caminar tant a la muntanya com a la ciutat, doncs en els quatre dies que dura la sortida tenim feina a fer cultura, passejar i estar junts que es el que més ens be de gust, això si, sempre amb el permís del bon temps.

M’han dit que posi també roba interior vermella a la maleta.......algú sap de que va?

Que comenceu l’any bé i sobretot, a la vostra manera, no tothom es igual.

US DESITJO UN BON 2010, I QUE ES FACIN REALITAT, TOTS ELS VOSTRES SOMNIS

Propòsits per el 2010

Com es habitual en cada any que passa, el més comú en la nostre espècie es afrontar l’any amb un seguit de desitjos i propòsits que ens omplen, durant un curt termini de temps, el nostre enganyat cervell. La meva llista d’aquest any del que no faré es la següent :

No m’apuntaré a cap gimnàs

No m’apuntaré a cap piscina

No deixaré de practicar sexe

No deixaré que em donin pel sac

No denunciaré a ningú

No canviaré el meu estil de vida

No deixaré de fer vacances per culpa de la crisi

No em capficaré en la mala gestió política

No mal aparcaré

No esperaré que em felicitin per la feina ben feta

I la llista del que si faré es molt curta i només diu això :

Seguiré fent el mateix que faig fins ara, només intentaré de que vagi millor que el 2009 i que pugui engrescar amb un somriure als qui s’acostin a mi.

Tan de bo es compleixi.

Bones Festes

Les festes i les persones van canviant amb el pas del temps, les costums ja no son les mateixes d’abans, la globalització ens porta cap a un altre camí, del que mai m’atreviria a dir si és més o menys bo que el d’abans.

La gent es va barrejant, vivim unes festes multiculturals on tothom fa festa encara que no li toqui, encara que renegui del que es celebra, encara que no celebri els actes que de petit li havien ensenyat, encara que......ves a saber.

Es per això que crec que arribat el moment de felicitar i de desitjar que la gent faci festa, celebració o com li vulgui dir, és més convenient o m’agradaria que fos així, que les persones estiguin en companyia de les persones que s’estimen, i gaudir plegats de tot el conjunt de festes que ens venen al damunt, amb una complicitat i generositat digne del que hauria de ser.

Prefereixo doncs, no desitjar-vos un bon Nadal, si no que prefereixo fer-ho amb un BONES FESTES, que almenys servirà per tothom.

Bratislava christmas market

Molts anys allunyat de la seva terra, el posaven trist, especialment per aquestes dates, les temperatures de -12º no ajudaven al confort intern del cor, que necessita d’una escalfor especial quant està fora del seu lloc. Trobava a faltar els seus, però la feina i els pocs recursos econòmics el farien irresponsable si tornés a casa per aquestes dates, com molta gent solia fer.

Les poques hores lliures de que disposa les destina a deambular per les parades d’objectes nadalencs, que cada any troba més avorrides i repetitives, potser la manca de la seva gent, té la culpa de la seva poca il·lusió, per gaudir d’aquestes dates tal com li agradaria.

Amb la fred als peus, els nas vermell i amb la soledat com a companya, abandona la plaça, capcot. Una última mirada al mercat............dibuixa un somriure inesperat, en veure que totes les parades tenen el sostre del color de la senyera, de la seva estimada Catalunya. Sent en aquell moment les seves arrels com estiren i demanen el seu retorn, ningú li posarà fre, demà agafarà un bitllet, un enorme ocell de ferro el tornarà a casa i els problemes que això pugui crear, seran de l’any que bé. Aquest any a casa, els hi espera una sorpresa, està decidit.

Una aportació a: relats conjunts

Reutilitzar

L’any passat vaig escriure aquest conte per participar en un concurs que va desenvolupar la mateixa promotora de 365 contes. Avui fent endreça abans de final d’any l’he trobat en un racó del ordinador i m’ha fet gràcia de compartir-lo amb tots vosaltres.

Eren les cinc de la matinada i ell ja patia per el dia que li esperava, com cada any el dia 25 , amb el dinar de família, aguantant, hipocresia i falsedat, barrejat amb amor i ganes de fer bé les coses. Tot el matí de preparació per estar a l’alçada de la situació, defugir mirades crítiques i al mateix temps passar al màxim d’inadvertit de la tieta que cada any li busca parella amb alguna veïna nova .

Arriba l’hora d'agafar el bus que el portarà fins a destí, tot es a punt, regal entre mans, ben arregladet i amb l’esperança que el dia sigui curt. En la segona parada del bus puja una jove amb la que sovint comparteix ascensor, en el bloc d’oficines on suposadament treballen els dos. El destí fa que les places lliures del bus els obliguen a asseure’s plegats, amb la imatge quasi calcada del acompanyant, ben vestida i regalet entre mans, disposada segons sembla al mateix destí .

Conversa obligada entre dos coneguts : Que?, sembla que anem de celebració diu ell, si respon ella, el dia ens depara, sembla ser, un dinar familiar com els de cada any, encara que sigui a desgana .

La parada 13, ell baixa, adonant-se que la senyoreta va darrera seu , es a les hores quant sense pensar, li pregunta on es dirigeix, ella li contesta, doncs en aquest mateix carrer al numero sis , ell contesta, bé doncs, sembla que per poc no dinem plegats, doncs jo vaig al nou, un somriure de complicitat els porta junts carrer avall .

En aquells moments de la vida en que un s’ho juga tot a una carta, ell amb una expressió de satisfacció a la cara li pregunta :Que tal si canviem el dia de Nadal per quelcom més original? , perquè no canviar la típica abraçada per una bona passejada, una bona taula per un bon sobretaula, el forçat riure per un bon somriure, l’aperitiu del migdia per una bona companyia, la falsa felicitat per la complicitat i qui sap si els torrons per uns bons petons ………

Davant la porta número sis, ella deixa un regal, oferint el seu braç, el convida a fer el mateix , dient-l’hi , anem a canviar el que seria normal, per una relació formal....……o puntual .

Tothom sap el que ha de fer , el que costa es decidir-se .

Sort que ho fan....... per nosaltres

Vaig escoltar l'altre dia una noticia per la ràdio que deia que destinarien a partir d’ara més esforços en controlar la seguretat de les empreses, perquè no prenguem mal.

Gràcies estimat govern estatal per vetllar per la nostre salut, en quant a accidents, però desprès dels anys que he passat treballant, jo la mesura vostre no m’he l’empasso ni decorada amb nata i guinda.

O sigui que ara quant més atur hi ha, més difícil es per les empreses afrontar el dia a dia, els hi han de posar encara més pals a les rodes, per veure suposo, fins a quin punt poden aguantar. La seguretat és molt necessària i tothom compleix amb les normes amb més o menys mesura i no crec que gaires treballadors facin feines perilloses per negligència de l’empresa, doncs son moltes les vegades que l’empresa posa les mesures i es el propi treballador el que no en fa ús, doncs les pròpies mesures son tant maleïdament mal fetes que son gairebé impossible de portar-les a terme.

Parlo des de el punt de vista de treballador com sóc, però veig per on van els trets i hem poso a la pell de qui s’exposa a una multa de no menys de tres mil euros per cada incidència trobada, i de tots es sabut que no es gaire difícil trobar defectes en qualsevol cosa.

No cal que s’amaguin tant, tots sabem que darrera de tot això, només hi ha un afany de recaptació de l’estat, conseqüència de la seva mala gestió, que com sempre hem d’acabar pagant nosaltres. Tots vetllem per la seguretat, des de treballadors fins a empresaris, ningú vol tenir baixes laborals, però potser es hora de deixar de munyir la mateixa vaca, el que cal es donar-li menjar perquè produeixi més i deixar de donar-li fuetades fins que ja no pugui donar més.

Encertar-l’hi

Aquelles hores de pensar, en el que vas a fer, amb la gran por a sobre de no quedar bé, de que no sigui lo perfecte que havíem pensat, que després de tantes vegades es difícil de fer coses diferents per no avorrir, que saps que si ho fas bé una vegada més hauràs triomfat, que et donarà coratge i valentia per la propera vegada agafar-t’ho amb més confiança, més relaxat i amb la seguretat de ,si, ho he fet i bé.

Tots qui més qui menys ens hi deixem tota la nostre saviesa per trobar allò que sigui alguna cosa diferent de la última vegada, per copsar aquell moment màxim de felicitat que ens mostri aquella cara desencaixada de felicitat que ens farà sentir molt bé, doncs nosaltres i només nosaltres en som responsables del meravellós moment i que sempre desitjaríem allargar.

Dit d’una altre manera, que difícil que és trobar un regal amb la seguretat d’encertar, quantes hores hi pensem abans de decidir, i poques son les vegades que quant ho estem pagant i mirem el que ens estan embolicant, tenim el dubte seriós de si ho estem fent bé. Es fins el moment de l’entrega que no en sabem el resultat, que cada cop es posa més difícil, doncs arriba que se’t acaben les idees tan per grans com per petits.

Ara arriba el temps de rumiar, mirar, preguntar dissimuladament, collons que és car, es que no ho sé, doncs bé, un dia es un dia, es pot tornar?, i apa que passin bones festes.

Es com sempre, però és el que toca, jo per fer-ho fàcil faig un trio (de regals) un de pràctic, un de romàntic i un per el llit.

Triant aquest tres temes me’n surto prou bé i ja us avanço que el del llit es un pijama, malpensats/ades

Veien la precarietat del meu sistema es evident que s’accepten tota mena de consells, donant per avançat, les gràcies.

Si o no?

Els humans som com un remat de cabrits, a qual més boig, que ens fan anar on els savis pastors volen que anem i no pas per ordre si no amb allau incontrolada. De vegades un sense adonar-se fa coses que un cop fetes dius......que coi fots?...però ja és massa tard.

Va ser terrible només d’arribar i veure’m immers dins d’aquella gentada desbocada, en alguns casos, àvids per adquirir alguna cosa com si la fi del món se estes acostant, obrin-se pas amb determinació i sense treva, molts tenen la seva fixació, d’altres deambulen com si agüessin perdut el nord, hi ha qui engega una discussió de parella que farà que aquella nit el foc no sigui precisament d’espelmes, altres amb cara de dir quant s’acabarà aquesta tortura, rialles hipòcrites, mentides que només es poden dir en dies com aquests, olors sensuals i pudor d’aixella ja amb solera, grans il·lusions que portaran grans decepcions i cares que no sabria com descriure. Finalment, sense trobar el que necessitava, he aconseguit sortir sense prendre mal, només ferit per dos pits que m’han afusellat per darrera, com a bon record de la visita. Un cop fora i mirant enrere he vist la inscripció.....jo no sóc tonto...deia, doncs jo si que sóc tonto, per ficar-me aquí en unes dates com aquestes.

Pont de què?

Això dic jo, pont de què? Es de la puríssima, és de la constitució o tant se’ns en fot del que sigui, la qüestió és fer festa.

Quant és festa, és per celebrar alguna cosa, però de totes les que he repassat al calendari anual no en trobo cap, apart del meu sant.......:) i la de reis per els més menuts, que realment em motivi a fer una celebració a la festa que pertoca, potser és que la majoria son de caràcter catòlic i jo no ho sóc gaire, som coneguts però no amics, doncs crec que la història no dóna per confiar-hi massa. Les altres son de caràcter polític, i aquí la única confiança que tenim és que segur que ens l’estan foten, per on poden i pagant la vaselina nosaltres.

O sigui que ens han imposat unes festes, nosaltres contens de festejar-les, però no ens aporten res de res, apart de no treballar.

Potser sóc jo......que no li trobo el què, si vosaltres li trobeu feu-m’ho saber per poder-ho celebrar adientment, de totes maneres segur que les aprofitaré, no estem per malgastar-les que son poques.

Feu el que feu, espero que tingueu un bon pont i els qui com jo, no en feu “agua y ajo”, però crec que no seria catòlic, no fer el políticament correcte, o sigui: FESTA i en un any de crisi sempre ens podem divertir amb allò que no costa diners, si es fa bé.

Quant la impotència no és una disfunció erèctil

Coses del destí i no tant del destí m’han fet fer un canvi de matricules del meu cotxe de feina, això es tant senzill com fer una importació. Bé de senzill ho hauria de ser, però només en té el nom.

L’odissea m’ha mostrat la burocràcia de dos països que tot i ser veïns sembla com si estesin a l’altre punta de planeta un de l’altre, on encara no hi han ni maquines d’escriure i que et fan palpar la impotència de ben a prop.

Explicar-ho seria molt llarg i avorrit, és per això que només ús faré un llistat del que he necessitat.

Certificat de valoració del vehicle del govern Andorrà

Certificat del govern Andorrà de baixa del vehicle

Certificat del transitari de duanes d’Andorra

Certificat de la policia d’Andorra amb conformitat de baixada del vehicle

Certificat de valoració del govern d’Espanya

Certificat del transitari de duanes de La Jonquera

Certificat de carta de pagament del iva corresponent

Certificat de característiques tècniques d’un enginyer industrial

Certificat de visat del col·legi d’enginyers

Certificat de la inspecció tècnica de vehicles ITV

Certificat d’empadronament per la matriculació

Certificat de l’assegurança del vehicle en curs

Certificat d'hisenda d'impost de contaminació

Certificat de pagament del impost per una entitat bancària

Certificat de trànsit per poder matricular

No sé si hauré d’aportar el certificat dels dos cargols que aguanten la matrícula, ja seria el “colmo”. Però sabeu que ús dic? Que durant tot aquest temps, i sense preocupar-me més del que correspon, he gaudit al màxim, d’allò que ara per ara no hem sento impotent, i que si volen més papers també els hi portaré i ja s’ho faran, però a mi no em canviaran la manera de viure.

Vist per sentència

Últimament i no pas per ser sant de la meva devoció, m’ha tocat anar varies vegades al jutjat per tal de testificar i donar suport a persones que crec tenen tota la raó. Per els qui tingui la sort de ser encara verges en això, els diré que la primera vegada acolloneix una mica, el fet de veure tanta toga i escoltar un vocabulari que fins ara només havia escoltat escarxofat al sofà de casa i sense cap por d’equivocar-me, amb les fatals conseqüències que això comportaria.

Després de varies vegades el teu sentit ja és capaç de veure que les coses no son tant reals com haurien de ser, doncs allò de, jura usted decir toda la verdad i nada mas que la verdad.......... , veus que se’n va en orris a la primera de canvi en veure el testimoni d’alguns allà presents que diuen veritables barbaritats per tal de salvar la pell i guanyar el judici. Quant veus que estàs en mig d’una obra del tipus Mourinho, tiatro dil bueno, et bé el cap que en judicis d’assassinats, violacions, estafes milionàries, deuen de seguir el mateix criteri, de a veure qui la diu més grossa, qui es capaç d’ensarronar al jutge, que de ben segur desprès d’atendre sis judicis un darrera l’altre, està de falsos testimonis fins la cap de munt.

Aleshores quant un realment necessita la justícia es pregunta, si realment val la pena, després de l’afecció, d’engegar un procés judicial, sabent que el que realment decantarà la balança es la perícia i saber fer del advocat, la capacitat d’enganyar dels testimonis i el estat d’ànim del senyor jutge en el dia de dictar sentència.

Després de veure com es mou tot aquest món, haver-ho parlat amb gent que està en el tema i veure la poca noblesa de la gent, em sembla que si alguna vegada sóc acusat, demanaré un showman perquè hem defensi i així guanyar credibilitat.

La temporada

Arribem a la temporada, on persones insultant-me’n guapes, amb el cos semi nu, parlant gairebé sempre amb un accent Francès molt difícil, intentaran inflar el nostre subconscient per tal de que comprem un eau de toilette que ens canviarà la vida i no donarem abast a totes les conquistes, cosa impensable sense l’ús de tal fragància.

Ho trobo molt bé que ens intentin vendre, per això es la publicitat i d’això viuen els publicistes, ara si toquem de peus a terra i analitzem el tipus d’anunci, que en tot el temps que la meva memòria pot recordar, es tallat amb el mateix patró, trobo que podrien fer algun canvi estratègic que potser els ajudaria, jo els ajudaré amb el que no trobo lògic.

Posen persones d’una bellesa excepcional, jo sempre dic que un cop acabat l’anunci les deuen matar, doncs per el carrer no en veig, i si no, encara que es posin aigua de l’aixeta triomfaran igual, perquè estan boníssims/íssimes, i en fan creure que no sóc digne de gaudir del producte.

No acabo d’entendre perquè van quasi despullats/ades, crec que el joc de les conquistes es comença ben vestidet, si t’has de convèncer amb la olor quant estàs en boles, a mi no em tiren enrere ni que facin olor de granja.

Tot ha de ser, eau de toilette, no vull que la tradueixin literalment com a, aigua de lavabo, però inventem algun nom engrescador que de enginy ja en tenim.

Perquè tantes vegades l’aigua fa acte de presència en el spot, jo me’n poso i mai m’he sentit en una platja paradisíaca on tothom està pendent de portar-me el que necessiti, desitgi i envoltat de persones del sexe contrari que no paren d’insinuar-se. Obro els ulls i em veig amb la mateixa cara davant del mirall.

I per acabar, no sé jo fins a quin punt els podríem denunciar de publicitat enganyosa, doncs n’he provat alguna de les anunciades i ni se’m han insinuat, despullat o provocat descaradament, potser es que només funciona amb gent guapíssima.

A mi no em convencen, si vosaltres teniu alguna nit memorable gràcies al perfum, si us plau passeu-me la marca, i no patiu................ús guardaré el secret.

A mà

Com que he vist que alguns dels blocs han penjat un post del se puny i lletra, iniciativa molt bona d’algun blocaire, m’he decidit finalment a fer-ho.

El text es un microconte que vaig escriure per participar en el concurs que molt assenyadament han engegat aquí, abans de les properes festes que ens venen a sobre.

Espero que us agradi....sempre i quan el podeu llegir.

Realitats

Cada cop més em sorprèn l’enginy de la gent per fer front a les situacions de la vida i en aquest cas no crec que fos per gust doncs la comoditat no es pas el seu principal encant.

Ho puc dir per que ho he vist i no he gosat tirar fotos per potser conservar la meva dentadura intacta. El cas es que en un aparcament d’un centre comercial al aire lliure, he aparcat darrera d’una furgoneta gran, amb la porta oberta i he vist que tenia eines a dintre, cosa normal en qualsevol furgoneta de feina. El que no és tant normal, és el fet de que en un racó hi hagi instal·lat un llit, amb tot els seus guarniments per passar-hi la nit, amb un seguit de penjadors al fons de la furgoneta amb la roba penjada com a l’armari de casa.

No he pogut recrear-hi la vista gaire estona, doncs amb el inquilí a dintre no es tracta de mirar encuriosit, però si que he pogut comprovar que allò era la seva vivenda habitual, i no si val a dir, que es dels que ho te preparat per parar a les carreteres, amb les noies que son simpàtiques a tot home que les convidi a pujar, doncs es veia en plan currante i no plan picadero, ja m’enteneu.

Les causes poden ser moltes, l’han fotut fora de casa, treballa lluny i no vol pagar una pensió, es un sense sostre...amb feina......, no ho sé però la veritat es que m’ha sorprès la manera o el sistema. La qüestió es sobreviure.

La primera vegada

Sé que es molt, esperar tots aquests anys sense haver-ho fet, potser culpo a les circumstancies o no haver conegut la persona adient per entrar en joc, el cas és que ara puc dir que, a partir d’ara ja no serà la meva primera vegada i que espero repetir sovint, tantes vegades com pugui.

El fet de conèixer gent virtualment, hem va donar l’oportunitat d’assistir a la presentació d’un llibre a prop de casa, concretament a la llibreria 22 de Girona, on en un petit acte amb poca gent amb un ambient quasi familiar, la escriptora Assumpta Montellà ens va presentar el seu darrer llibre, Contrabandistes de la Llibertat.

Es molt gran el treball fet per l’autora, costós, per el fet de que queden pocs testimonis dels fets i de tractar amb gent molt gran, als quals no els hi agrada obrir ferides antigues que mai es curaran. Una tasca amb data de caducitat, doncs amb pocs anys no en quedarà cap per explicar la duresa, la por i el perquè de tot el que va succeir.

Durant la xerrada, amb moments molt emotius, amb la presencia de fills i nets d’algun protagonista, em va fer entendre la injustícia viscuda per alguns, la pèrdua de vides envà, el sacrifici mai pagat d’algunes persones i un llarg etc, que fa que t’adonis que ara per ara no cal que ens queixem tant, perquè estem a la glòria comparat amb els nostres avantpassats, de fa tant poc temps.

Totes les obres tenen el seu costat bo i el seu costat dolent. Com a bo, vull destacar el relat fet amb l’ànima, que et fa arribar al lloc, la llarga recerca de la escriptora per arreu del món i les llargues converses per tal de que no semblessin interrogatoris i per portar-nos un gran relat. Del costat dolent, només puc anomenar el fet de que realment va passar, no es fictici, es real, molts ho van patir i pocs ho varen poder explicar.

La meva primera vegada va ser, bona, molt bona, tant que només hem queda recomanar-vos el llibre, que si el llegiu, quan passeu per alguna de les zones dels fets, veureu en la vostre imaginació les ombres d’aquells herois.

Jo també m’estic escalfant

Ho dic en veure que mentre uns estan parlant del canvi climàtic amb cimeres multitudinàries que ens costen un ull de la cara, els altres anuncien que han trobat més petroli Mèxic, per continuar escalfant no sigui que ens refredem.

I es que mentre els maleïts petrodòlars segueixin regint l’economia i tinguin agafats per els collons a una pila de gent que està fent el titella sota els seus talons al portador, no podrem començar a posar solució a un greu problema del que molta gent encara, no es fa càrrec de la seva gravetat.

Vaig comprovar l’estat de la glacera de Bryksdal a Noruega amb cinc anys de diferencia, on la primera vegada era tot gel i podies passejar-te per sobre, la segona vegada i havia un llac tant gran que amb barques pneumàtiques passejaven als turistes. Llavors entens que es exactament el canvi climàtic.

Tenim una tecnologia prou desenvolupada com per captar la suficient energia del sol, l’aire, moviment de marees i un suposo llarg etc. Hem d’esperar a esprémer fins l’ultima gota de petroli per començar amb energies netes? De que tenen por? De que no recaptin impostos? . Hi ha maneres de fer-nos pagar, que jo sàpiga la llum de casa la cobren segons un marcador i no tinc que anar a comprar-la a litres.

Els productors dona la casualitat de que tenen kilòmetres quadrats de sobra per posar plaques fotovoltaiques en els seus deserts inhòspits, que posteriorment ens cobraran a tant el kilowatt.

A les hores jo em pregunto, que es el que falta, tecnologia o ganes?, no podríem posar gent a treballar per desenvolupar un cotxe elèctric, sistemes d’emmagatzematge elèctric, noves formes de captació i més sostenibles, per tal de fer un bé al nostre planeta i de passada començar a sortir d’una crisi que ningú sap quant a acabarà.

Algú que m’ho expliqui, jo mentrestant i amb l’escalfada que porto.....vaig a fer una cervesa, que per cert, diuen que la pujada de les temperatures afecta la qualitat del lupul, o sigui que, més calor i cervesa més dolenta.

Lluny lluny enllà

En unes terres llunyanes en uns temps difícils, on la supervivència era la prioritat del moment, es va descobrir sobtadament tota una sèrie d’incidents, que anomenaren corruptes i de desviament de fons. El poble sentint-se traït, estava enfurismat amb tota la colla de delinqüents que havien malbaratat els seus diners, es parlava d’unes xifres astronòmiques, inabastables inclús per els millors jugadors de futbol, just quant més es necessitaven els diners, doncs hi havia qui passava gana. Fiscals i policia, conjuntament, amb escorcolls i fiances altíssimes anaven recuperant molts diners, diners dels contribuents que havien estat robats. Aquests es sentiren feliços de veure manilles, trajo i corbata en la mateixa persona. Ara pacientment el contribuent d’aquelles terres llunyanes espera amb impaciència que li tornin el que es seu.

Perquè sempre que algú es robat, quant la policia enxampa el lladre, ho tornen al propietari no?, de no ser així després els lladres serien uns altres, dic jo.

Llàstima que tot plegat ha esdevingut en terres llunyanes, si no aquest any veuríem una casella en la declaració de renta que diria: devolución de lo robado, i ja us dic jo que seria una picossada.

Mentrestant aneu comprant loteria

No em dóna la gana

L’altre dia vaig rebre una trucada, desprès de varies vegades de perdre el temps i no coincidir, del servei de gas per fer una revisió rutinària de la instal·lació. Jo que ja estava mosca de les vegades que volien venir a hores en que la gent d’avui en dia té la sort de treballar i alguna vegada de perdre del meu temps per no presentar-se finalment, se’m va acudir de preguntar el que costava la revisió.

Noranta euros més iva, queeeeeeeeeee?, no vull que vingui, no vull fer la revisió, passo de que vingui un paio a casa a fer-me perdre hores de treball, per tirar aigua i sabó a un tros de canonada que no arriba a un deu per cent de tota la instal·lació, fer un paper i als deu minuts ser fora atracant a un altre client.

Bonament em va dir que haurien de tallar el subministrament, jo li vaig dir que endavant que fes el que calgués, perdrien un client, però jo no hem deixo robar a cara descoberta. Si fessin una revisió com cal, fent una proba de càrrega a tota la instal·lació per verificar que no perd pressió, ho pagaria a gust, però per afany recaptatori m’hi nego, ja en vaig fer dues, vaig veure el que feien, soc del ofici i m’hi nego.

Apart de trobar-ho car, doncs això hauria de valer uns quinze euros, trobo que seria molt més adient, si ens volen continuar robant, de posar cinquanta cèntims més al rebut que ningú no es queixaria doncs ja hi be el manteniment, els impostos i el lloguer del comptador.

Ara només queda esperar, alguna carta, alguna trucada, alguna visita o potser passaran de mi i d’aquí un any ho tornaran a provar, però no penso baixar del burro, doncs tinc altres solucions per cuinar i la calefacció la vaig posar de gasoil, fart de pagar rebuts de gas d’un import més que considerable.

Nit de por

Impulsat per les noves tendències o bé per la persistència sostinguda del més petits de la casa he acabat agafant el ganivet i una petita carbassa per fer per primera vegada a la meva vida, el fet de donar-li vida pròpia amb aspecte terrorífic a un vegetal.

Tasca no gaire difícil, però amb la sempre present impaciència dels petits i l’avís de algun gran convidant-me a deixar tot net tal com ho he trobat, doncs si no jo mateix sentiria la por de molt a prop sense que cap artilugi fos necessari.

Acabar-ho i provar sempre ha estat el meu lema, o sigui que espelma cap dins amb la típica expressió somrient d’una carbassa. Tant bé ha quedat que he decidit posar-la a la nostre habitació per recordar el dia que som i fer-nos amb les noves cultures imposades o no.

Feia la seva patxoca, i com que les espelmes tenen incorporat l’auto apagat, l’hem deixat encesa per gaudir de la calidesa de la seva llum. Just aquest matí en despertar i veure-la apagada, la meva dona m’ha dit que havia passat una nit .........de por.

Amb tot això vull dir que no esteu en contra de noves tendències o cultures, que tot té el seu costat bo i no es res de l’altre món barrejar la castanya amb la por, disfressada d’un somriure.

El ventilador

Quant un país com el nostre entra en la fase d’engegar el ventilador, per tal de que tota la brutícia i pudor acumulats al llarg del temps de les vaques grasses, es vagi escampant per tot el territori buscant que cada partit polític quedi emmascarat, entrant amb una guerra on es perd tot el respecte que havia generat el poder del diner en us fraudulent, es podria dir que entrem en fase de destrucció de confiança.

Un cop perduda la confiança, recuperar-la serà molt difícil, en temps com els d’ara que la gent no te feina ni diners per poder gastar i oblidar fàcilment. Hem arribat a un moment on, jo almenys, ja no sé quina es la poma bona o la podrida i en el cas de saber-ho, tampoc tinc la certesa de que la que esculli com a bona, no se’m podrirà al poc temps de posar-la a lloc.

Veient tots els últims esdeveniments de pillatge, desviació de fons, corrupció o qualsevol altre nom que voleu dir-li, em quedo amb el dubte de si queda algú dels que estan en disposició de remenar l’olla que conservi les mans netes, voldria creure que si, però em costa.

La solució ara no se quina és, donar confiança a un equip que ens faci sortir endavant costarà i crec que el primer pas seria fer neteja, sense compassió, doncs ells tampoc l’han tingut amb nosaltres a l’hora d’embutxacar-se els diners dels nostres impostos. Qui ho hagi fet que ho pagui, no amb anys de presó si no tornant al país tot el que ha robat o estafat, que a nosaltres no ens perdonen ni una multa de mal aparcament, i sense feina ni sou. No si val això de uns anyets de presó a cos de rei per després sortir a rebentar-se el que s’han endut, tot publicant un llibre amb les memòries victimismes que han escrit mentre entre tots, els manteníem a la presó.

Si nosaltres hem de pagar per tot, per que ells haurien de ser diferents?

Que és això?

Coneixem avui en dia un munt de fruits de tot arreu del món, i potser ens estem oblidant d’alguns que tenim molt a prop de les nostres contrades, son fruits típics de tardor, acabats de collir, i que quasi ningú recull doncs se’n veuen molts que es fan malbé per no ser collits a temps. No sé si és per que no agraden, per mandra o per desconeixement, però no s’utilitzen. Un altre característica de moltes fruites nostres és el fet d’anomenar-les diferent a cada zona o regió, jo se com les anomeno, però i vosaltres ?, les coneixeu, les consumiu.....i com les anomeneu ?.

Berenar reconstituent

Suposo que tothom qui mes qui menys ha gaudit del nostre estimat berenar català, cada cop menys habitual i que ara actualment podria ser delictiu el fet de posar-lo per berenar al nostres fills, doncs la veus enteses en matèria diuen que es una bestiesa que el nostres fills creixin amb certes costums.

Per els que no sabeu de que parlo, espero que pocs, parlo del més que servit, pa amb vi i sucre, que en temps de la nostre infantesa érem fidels usuaris, amb la seva justa freqüència. Ara no pot ser, doncs donar dues gotes d’alcohol a un nen es quasi cadena perpetua , es veu que es molt millor inflar-los a base de edulcorants, aromatitzadors, emulgents, antioxidants, oligofructoses, espessants, almidons, i un llarg etc que es per posar-te malalt.

Analitzant-ho fredament i tocant de peus a terra, penso que en fem un grà massa, sempre i quant algun animal no li foti un got de vi sencer, doncs amb dues cullerades soperes tens la llesca sucada. Molta gent n’havia menjat i no varen acabar alcoholitzats, en canvi ara es comença a trobar colesterol cada cop a una edat més jove.

Es tenia entès com a molt bon reconstituent, tant, que en els pobles de muntanya, els pagesos ho donaven tota la setmana als cavalls i rucs que s’havien d’aparellar, doncs es veu que els hi donava virilitat i qualitat d’esperma. Que potser era una idea equivocada ?, potser si, però no em direu que el ruc català no ha arribat lluny.

Si la anterior costum es certa, juntament amb la de que el nostre esperma va perdent qualitat amb els anys, es per pensar-s’ho i el que vulgui tenir rucs petits per casa que comenci a endrapar pa amb vi i sucre

.

Aquest producte no es un medicament, però la seva ingestió pot produir trempera, consulteu amb la vostre parella i preneu-lo conjuntament o abstenir-vos.

Una palla......al ull

De les moltes paranoies que puc arribar a tenir, una de les confessables es la de llegir un parell de pàgines d’algun llibre antic. Avui m’ha donat per agafar un exemplar sortit a la llum allà per l’any 1951 i molt venut en el seu temps, doncs almenys n’hi ha quatre edicions, segons el meu exemplar, que es titula: Vida sexual sana i que per els més malpensats us diré que no te imatges.

Poca estona de lectura m’ha fet adonar que el llibre te algun que altre tema que no es del tot cert, doncs desprès de tots aquests anys puc dir sense posar-me vermell que ho tinc comprovat, doncs no he patit els efectes. El fragment que es llegeix es el següent:

La masturbación en los jóvenes suele ser expresión de una predisposición instintiva psicopática muy fuerte, que es posible descubrir igualmente en los padres, y aunque en muchos casos resulta difícil determinar hasta que punto esta inclinación llega a tener carácter patológico, no se debe olvidar que tales prácticas masturbatorias frecuentes, además de impedir un desarrollo corporal sano, ocasionan también manifestaciones de desequilibrio nervioso, intranquilidad, falta de concentración, carencia de escrúpulos y relajamiento de la voluntad.

Just aquí he tancat el llibre, per fer un repàs mental del que havia llegit, ràpidament m’he adonat que havia d’avisar a la població, doncs potser tothom no ha tingut la sort que he tingut jo, de ser immune, i es per això que tothom que tingui aquests símptomes, ha de deixar aquests hàbits urgentment, tant li fa quin sigui el seu gènere.

Avui podré dormir tranquil, doncs hauré salvat molta gent, que ara tindrà temps per adreçar la seva vida.

Tothom té un passat

Quaranta anys han passat des de aquesta foto, en la que el vulgar fotògraf de torn em va fer la foto amb el llibre al revés, potser ja era un indicador que no seria un gran estudiós, o potser només arribaria al nivell del fotògraf, que no es molt.

No se si he passat el seu nivell o estic per sota, però el que si se es que estic content amb el que he fet, el que estic fent i amb el que tinc ganes de fer. Però del que si m’adono es que la vida passa molt ràpidament, es un tren, que quant ets petit sembla que va a pas de puça, i ara va a una velocitat de vertigen. Això es el que em fa pensar en el que cal fer cada dia per tal de no arribar decebuts d’aquí a uns anys i no haver fet tot el que ens es viable en aquesta vida, per por o per mandra.

Les hores passen, els dies es fonen i nosaltres amb ells, caldria copsar el temps, per aturar-lo el que ens fos precís, però no es possible, hem de córrer a la seva velocitat ens agradi o no. Hem de gaudir del que tenim, sense poder aturar-nos, fer un repòs i gaudir-ho al màxim no es viable, es com menjar-te el vermut amb olives del diumenge, mentre fas footing.

Ens hem de donar i deixar anar als petits plaers de cada dia, donant-los més importància, i veurem que recollint un munt de petits plaers, ens portarà sens dubte a la felicitat.

He arribat a la conclusió de que si el temps ens passa molt rapit, es per que som feliços.

No cal que m’ho digueu, però ......pregunteu-s’ho, va rapit el vostre temps ?

Fer-ho..........diferent

Feia molts anys que estaven junts, ells sempre estaven l’un per l’altre, però ja se sap que els anys no perdonen i les rutines fan la mateixa tasca que el paper de vidre sobre la pell.

Era ella la que sempre li demanava fer-ho diferent, canviar una mica, estava farta de sempre el mateix i seguint un ordre i un horari.

Tampoc li demanava tant, però ell era home de costums, ja li anava bé, complia les seves necessitats i era feliç així, perquè canviar-ho?

Ella continuava insistint, en fer-ho diferent, canviem l’ordre, l’hora o potser el lloc, però fem-ho diferent, necessito sentir que encara podem fer coses.

Ell, amb l’afany de fer-la feliç, va decidir acceptar, es va preparar, mentalitzar en que podrien canviar, que podrien fer que no fos el de sempre. Quant l’amor es transforma en enginy es molt poderós i fa que asta el més escèptic li acabi agradant l’idea.

Per fi aquell dia ella va ser feliç de fer-ho diferent, doncs varen sopar a mitja tarda, fora la terrassa i començant per les postres.

De vegades els petits plaers son molt simples, si us ho demanen....feu-ho.

Manquen ous?

Com que en el últim post es va parlar d’ous, avui em dedicaré a tocar-los una mica, amb una cosa que no em sembla gens correcte.

No seré jo qui arregli el país, però si que puc dir com a persona que hi viu, que n’estic fins al capdamunt, de que els diaris i altres medis informatius vagin sempre plens de politics tirant-se pedretes i treien els draps bruts, per tal de desgastar al equip contrari.

Comencem a estar farts de escoltar casos de corrupció a tot l’estat i de que no s’hi posi solució. Després de pagar els nostres impostos i ser malbarats per tothom qui té accés al piló, ens trobem que hem de pagar els seus judicis, el forat econòmic que deixaran, les celes de luxe a la presó si algú arriba a ingressar-hi i el que més em rebenta es el fet que surtin a parlar públicament amb la prepotència que ho fan.

Senyors del “cotarro”, algú s’ha adonat del moment que travessa la nació?, algú s’ha adonat que ens estem quedant a la cua?, algú em pot explicar que fa un president voltant mig món per fer-se una foto?, si aquí la gent es queda sense feina i sense possibilitats.

Em dóna la sensació de que no s’està fent res, sembla com si tothom esperes altre vegada eleccions, per tornar a prometre bestieses que mai es compleixen i recaptar regals de fundacions sense ànim de lucre que s’alimenten dels nostres diners. Més del trenta per cent dels bitllets de cinc cents euros diuen que estan a la península, qui els té ningú ho sap però tothom ho suposa. Crec que hauríem d’engegar un programa anomenat Caçadors de bitllets.

Algú haurà de fer alguna cosa, si no ho farà el poble, i quant el poble surti al carrer, ja serà massa tard, el que no pot ser es que la política nostra sembli cada cop més, una revista del cor.

Si almenys ens deixessin lliures, ho podríem intentar, i si no ho sabem fer, podríem lamentar els nostres propis errors.

Plaers a la boca

Homes i dones que vulgueu sorprendre a la vostre parella, que caigui rendida als vostres peus i sigui totalment vulnerable a tots els vostres capricis.

Tinc la solució, no es broma, podeu llençar a les escombraries tot aparell o preparat que us hagin venut com a altament afrodisíac, res de res, la solució està amb la naturalitat i l’enginy a l’hora de preparar un plat que sense ser res de l’altre mon triomfa a les altes cuines casolanes.

Sap greu de publicar una cosa tan secreta, guardada durant molts anys, però crec fermament que la comunitat blocaire s’ho mereix i potser així passi a la posteritat.

Es tracta d’una truita de pa amb tomàquet, (ara esteu dient, vaja!!!) on lo principal es que el pa amb tomàquet ja es dintre de la truita, i només ens cal anar tallant i veure com la nostre parella es va fonent de plaer.

Modus operandi : Cal sucar primer el pa, millor si es del dia abans, per les dues bandes, sense la crosta si no voleu fallar, amb el seu oli i sal corresponent. Després amb una paella força gran, tireu els dos ous prèviament deixatats i salats. Escampeu com si fos una crep i poseu-hi el pa, llavors amb molt de compte plegueu la truita sobre del pa i gireu amb delicadesa. Retireu la truita, dipositeu-la sobre un plat d’ocasions especials i ratlleu-hi una mica de xocolata per sobre, que se’n anirà fonent al mateix ritme de la vostre parella, decoreu amb lo que més us agradi i servir.

Ara us poso unes imatges perquè ho veieu més clar, només cal dir que això només funciona si deixem sempre la cuina neta tal com ens l’hem trobat, si no cagada pastoret.

Necessita millorar

Quant un mateix veu que no arriba, que no dóna la talla i que altres persones van sobrades, li entra aquella mena de ràbia, que et consumeix per dintre, que fa que hagis de posar en pràctica alguna cosa per poder solucionar-ho. El fet de no estar a l’alçada, et predisposa a quedar-te estancat, fent el mateix de sempre, doncs tot i que els mínims els portes bé, per sortir del pas, no t’atreveixes a llançar-te a coses que et podrien reportar un plaer més que físic, d’amor propi es podria dir.

Decidit a posar-hi solució, des de fa molt de temps, doncs veig que per molt que practiqui, mai no estaré a un nivell acceptable, amb l’agreujant de que l’edat no perdona i m’adono de que cada cop em costa més.

He decidit fer-ho, i que consti que fins ara mai havia pagat per això, però arriba un moment que t’adones que hi ha coses que s’han de deixar en mans de professionals, si vols arribar a tenir cert control sobre la situació, que jo considero molt important.

Ahir va ser la meva primera vegada, just entrar vaig recordar situacions anteriors, on el nerviosisme potser era igual, amb la diferencia que no s’havia de pagar, però potser el més important, i que em va tranquil·litzar, va ser el fet de fer-ho amb un grup reduït, on ràpidament tothom es va anar integrant i participant sense problemes.

Espero que aquesta hora i mitja a la setmana, de pràctica, bàsicament oral, millori tant sols una mica el meu nivell d’anglès.

I vosaltres? Heu pagat mai........ per fer-ho?

Avui 50

Avui dues persones han celebrat els seus cinquanta anys de casats, que es diu aviat, però fer-ho es un altre història.

Es de suposar que n’hauran passat de tots colors, tant de bones com de dolentes, però el cas es que estan allà a peu del canó com si res no hagués passat, apart dels anys.

Si ho mirem des de la perspectiva actual, en que la gent va més a la seva i que no aguantem res de ningú, podríem dir que estem davant d’una celebració que està en vies d’extinció, sense protegir. Sabem que l’esperança de vida es molt més llarga actualment, però també ho es el fet de canviar de parella, que hi farem l’espècie humana li agrada cada cop més anar de flor en flor.

Calculadora en mà, faig números per tal de començar a preparar les meves núpcies d’or, que les coses perquè surtin bé s’han de fer amb temps. Ja cal que m’espavili doncs d’aquí quatre dies, allà a l’any dos mil quaranta vuit (si que voleu...jo també estic ja per les segones núpcies), quant tindré vuitanta cinc anys celebraré les meves (hi esteu tots convidats) i conto que a ple rendiment (ja m’enteneu). Ara com que diuen que no hi ha res que duri tota la vida, si m’embolico amb unes terceres núpcies, potser no que ja no donarem la talla (ni amb el vi agre) de totes maneres també hi esteu convidats,per si de cas.

Veien que sobradament hi arribaré, tan a les segones com a les terceres, m’hi he fixat molt bé, doncs he tingut el plaer d’estar-hi convidat, tothom té les seves influencies, en aquest cas la meva ha estat .......que sóc un dels fills.

Gràcies per tot i novament felicitats.

Aquest es el tema (*)

Vull parlar de l’asterisc, i al no trobar una imatge adient hi he posat la de l’asterix, que prou que si assembla, no?, almenys amb el nom.

Be el cas es que qualsevol paper que necessiti una firma, normalment que ens compromet a pagar, porta adjunt alguna cosa amb asterisc, que et tele transporta al peu de pàgina, quant no al darrera, per comprovar que et fan falta unes ulleres, doncs som incapaços de llegir aquelles lletres, ( que no se com les fan, el meu ordinador es incapaç de reduir-les tant, potser ells tenen l’opció, encongir lletres imperceptibles a l’ull humà).Un cop augmentades a cop d’ulleres, et trobes que cal llegir-ho dues vegades doncs la manera d’explicar-ho no es massa entenedora, la majoria de les vegades. Crec que no costaria tant de dir: si no pagues ens ho emportem i punt.

Ara, que els que trobo més divertits son els dels anuncis de la tv, lletra petita i a una velocitat de concurs, doncs a veure qui te dallonses de llegir-ho i assimilar-ho, que a alguns ens costa eh, no es tant fàcil.

Conclusions, que em volen cardar, doncs si vaig a comprar un kg de peres, puc comprovar les seves condicions i no tinc perquè mirar-les en miniatura ni mirar-les a la velocitat que les porta el camió abans de comprar-les.

Que si em volen fer una oferta m’ensenyin el preu, sense tants misteris i amb la lletra a la seva mida, que de paper quasi sempre en sobra.

Si a partir d’ara us fixeu amb el maleït asterisc, veureu que es pot trobar a qualsevol lloc, es per això que des de aquí faig la proposta per canviar-lo per l’asterix, que si més no serà divertit veure el simpàtic guerrer aconsellant-nos que no firmem ni comprem, si no ho veiem clar. Gràcies asterix per donar suport, a una batalla tant perillosa.

Maneres de fer

Per mi ha estat la primera vegada de fer una visita cultural d’aquesta manera, suposo que molta gent ja n’ha fetes, però la veritat es que jo ni sabia que es feien. Ara que les conec potser no serà l’ultima, doncs el resultat ha estat d’allò més agradable.

Els fets abans esmentats, han estat en el més que conegut lloc de les ruïnes d’Empúries, i que varem descobrir les visites guiades a través de la web del museu arqueològic de Girona.

Les visites no tenen altre cosa que les diferencien de les altres, que el fet de que son visites teatralitzades, on un grupet de cinc actors i actrius posen en escena en diferents llocs de tot el recinte, part de la historia de l’excavació i de les obres trobades en el decurs dels inicis de les excavacions (1909) fins que per culpa de la guerra civil (1937) es varen aturar.

Si que es cert, que no es pot jutjar una representació amb els ulls de tothom, doncs hi he vist algú que no estava massa per el tema, però la majoria del grup d’unes quaranta persones assistents, hem gaudit d’una manera diferent de fer turisme cultural, amb una durada de quasi dues hores que han passat volant.

Haig de destacar el mèrit dels actors participants, doncs una representació a pit descobert que dic jo, sense micròfons, totalment al aire lliure, sense decorats, ha de ser una tasca difícil el fet de representar, un paper, estan barrejat al bell mig del públic.

Tots hem gaudit d’un diumenge al matí diferent i ells han recollit el seu esforç, just després de la ultima representació amb un llarg aplaudiment, que tenien per el meu parer, totalment merescut. Hi ha coses que encara es fan amb cara i ulls, un 10 per l'organització.

Dos a la setmana..............

L’home es un animal de costums, jo per no ser menys, he agafat la costum de dos cops a la setmana i de moment em va bé, podria fer-ho més ja ho sé, però de vegades el temps del que disposem o el cansats que estem, ens limiten a l’hora d’exercir una tasca tan complaent, per totes les persones que ho gaudeixen, tant amb participació activa com en passiva. El fet es que tinc la sort de poder posar el ritme jo personalment, i ningú m’incita a exercir més del que em ve de gust, i potser això es el que fa que si no ho faig almenys dos cops a la setmana, ho trobo a faltar. De vegades no es fàcil d’arribar-hi doncs la feina o problemes domèstics poden treure la inspiració necessària per poder portar-ho a terme, i tampoc es cosa de fer-ho per fer-ho, si no pots estar a l’alçada, ja que potser les properes vegades no estiguin per un, tot el que ens agrada, i de sentir, que en el fons fem gaudir a algú, que ens agrada que ens estigui rondant constantment . A la fi i al cap crec que prefereixo la qualitat a la quantitat, tot i que haig de reconèixer que hi ha gent que te el mèrit de fer-ho cada dia i amb una envejosa qualitat, que perquè no, ja m’agradaria a mi poder arribar-hi algun dia. L’esperança que em queda, es de que diuen que com més gran et fas, més tens el cos preparat per escriure en un blog, més sovint i amb més experiència. La resta tot bé.....gràcies.

Cabòries..........

1950: Vaig a esperar aquella noia que em té el cor robat, que cada dia al capvespre va a comprar la llet amb la cantina, l’esperaré just després del corriol, que no hi haurà ningú i potser podrem intercanviar algunes paraules i de mica en mica potser em farà cas.

2009: Vaig a engegar el portàtil, doncs penso que aquella noia que he conegut, ha plegat ara de treballar. Esperaré per veure si es connecta per xatejar. Qui sap potser algun dia ens podem conèixer i fotre un clau, sempre i quant les fotos del seu perfil siguin reals, es clar.

1950: Sembla que al final el país tira endavant, doncs es projecten moltes coses, tot i la repressió, que difícilment ens traurem de sobre, ara podem començar a guanyar diners i la gent està molt controlada, de cares a la feina i amb ganes de sortir endavant i treballar.

2009: Sembla que al final ens enfonsarem, doncs no hi ha cap proposta bona per tirar endavant i la única cosa que es certa es que, no ens podem lliurar dels impostos i que la gent només pensa amb estafar, amb un descontrol total i això si amb ganes de sortir endavant, però sense treballar, alguns per força i altres per que no els dóna la gana.

1950: Escolta, que et sembla si quedem el diumenge per passejar una estona, parlem, ens coneixem millor i podem anar a prendre alguna cosa, qui sap potser, si estem bé asta podem anar al cine algun dia.

2009: Escolta, que et sembla si et passo a buscar per anar a sopar, fem unes copes i acabem a casa teva o la meva, es igual. Ah!! que lo de acabar a casa no?.....be doncs lo del sopar, millor que ho deixem per un altre dia, que estiguis més animada.

1950: Bé doncs, una encaixada de mans i tanquem el tracte, jo et faig arribar el gènere i tu em pagues el proper dia que jo passi per casa teva, i espero que sigui un bon tracte per tots dos.

2009: Bé doncs, em fas arribar el contracte, juntament amb l’aval bancari i podrem tancar el tracte. No et dono la mà, doncs hauríem d’anar a rentar-nos, ja saps........la grip A.

L’evolució es molt bona i ens dóna moltes comoditats, però crec que hauríem de vigilar, doncs estem perden la confiança entre nosaltres, els valors de les coses i busquem sempre el mínim esforç, inclús amb el que més ens interessa.

Disfunció publicitària

Escarxofat al sofà de casa, acompanyat de mainada, en horari normal, em trobo amb una sèrie d’anuncis publicitaris que em son de mal explicar.

Per exemple, anunci de la disfunció erèctil, acompanyat d’imatges d’abraçades tendres, amb una veu de fons parlant de relacions sexuals i confiança . Papa de que va aquest anunci ?. Ostres amb deu anys saben més o menys de les relacions entre adults, però d’aquí a explicar, que si un paio se li aixeca o no, entraríem en una llarga explicació amb preguntes de molt mal contestar.

A la poca estona una crema lubricant que facilita les relacions, amb escalfor incorporada . Papa, això per que serveix?, on es posa?. Aquí ho pots trampejar millor, amb el tema que es una crema per la picor (cosa certa ja que es posa quant a algú li pica )

Quasi junts, un anunci de preservatius, en el que discuteixen de qui ho sent més i sense posar-se d’acord es fiquen al llit. Papa, no entenc aquest anunci, que es lo que anuncien. Ah es una cosa per protegir de malalties quant comences a tenir noviet.

Barrejat amb tot això surten el anuncis de perfum, on no se sap perquè, ningú porta roba, o molt poca. Papa per que van sempre quasi despullats per anunciar un perfum? Doncs mira, la veritat no ho sé, no sóc publicista.

Ara ja només ens falta que ens facin l’anunci de la viagra, per arreglar lo de la disfunció, amb la canalla espavilada que puja em trobaré que qualsevol dia, veient les meves curtes explicacions, em diran : Veus papa, quant la noia del perfum sense roba, no faci que el senyor gran se l’hi aixequi, que es prengui una pastilla blava, se l’enfundi amb un plàstic d’aquests i escampant crema d’aquesta allà on li convingui, tindrem el problema resolt, i de passada no caldran tants anuncis.

Ara algú que m’expliqui exactament de que anava allò dels horaris protegits, apart de que si a algú no se li aixeca, no cal que l’hi recordin per la tele que ha d’anar amb al metge.

Els Gironins no arribem a la mitjana...........

No, no es el que us penseu, això es una qüestió de peles, i es que de bon matí en agafar el diari ja m’ha fet pujar l’adrenalina, doncs veig que la província de Girona té més d’un 56% de mileuristes, i això fa que no arribem a la mitjana nacional, no seria cap preocupació, si no fos per que fa poc temps ens anunciaven que era una de les ciutats més cares per viure-hi .

Jo no sé exactament de que serveixen les estadístiques, si per fer emprenyar o per informar, en aquest cas gairebé lo millor seria ser com el cornut, que sempre es l’últim en adonar-se del problema i quant se’n adona ja es massa tard.

A Madrid guanyen més de 20.000 euros l’any de mitjana i nosaltres 17.000 en números rodons, però pagant-ho tot més car. Ara per arreglar-ho ens apujaran els impostos per acabar-ho d’arrodonir.

Fart de que ens espremin com a taronges, veien com una consulta popular es posa d’acord amb d’independència, sospesant el temps que portem amb el maleït finançament, potser ara es hora de dir prou i engegar-los tots a fer punyetes.

No se quina serà la solució, però em nego a deixar que els meus fills hagin de continuar amb una esclavatge polític i econòmic, treballant per pagar un estat que ens menysprea.

Potser no ho veuré amb els meus ulls, però se que algun dia, els inquisidors de Madrid sucumbiran, a la sempre mal considerada bruixeria CATALANA.

Però estic content.........doncs amb l’altre tema, si que arribem i passem.....d’ells.

Que no estamos tan mal................

Es la frase que m’ha vingut al cap després de tornar d’una curta escapada per França , que per fer-ho més divertit, més barat, ensenyar als nens o que se jo , hem anat d’acampada amb la tenda.

Potser feia onze anys que no dormia dintre una tenda de campanya, i les preguntes eren evidents ......aguantarà l’esquena?, com estarà el cos l’endemà?, podré dormir mitjanament bé?. I es que amb qüestió d’anys porto el mateix número que en Rossi.

No diré que hem dormit com a casa , seria fals, però si tinc que reconèixer que m’he aixecat molt be, tot i la falta de practica i de certes comoditats que no teníem, doncs amb onze anys no guardes tots els estris d’acampada i perds algunes practiques que tenies molt apreses.

Ha estat una experiència molt engrescadora i gratificant, veure la cara dels nens com vivien una experiència única fins ara per ells, despertar tots plegats entre somriures de complicitat i preparar un esmorzar a l’aire lliure sota un dia fantàstic, per continuar una ruta entre castells Càtars, vinyes i proeses de la natura.

Per demostrar que la meva esquena es va poder posar recta us deixo algunes fotos, que totalment encorbat no hauria estat possible de fer-les.

Només una queixa, potser injustificada, però trobo que es passen molt amb el preu de les entrades en llocs que més que d’oci, son de cultura i que som dos adults i dos nens.

Château de Rennes 11 euros

Château de Arques 12 euros

Château de Perypertruse 14 euros

Orgues sur Tet 12 euros

Si ho traduïu a les antigues pts encara ho trobareu més car . Sóc Català...ja ho sé