Consumar

Ella tenia l’obertura ansiosa, estava enamorada però tenia difícil la papereta, havia d’estar amagada, no la podien descobrir. Faltaven trenta i pocs dies per trobar-se amb ell, el seu enamorat col·legi, estaria ben amagada fins el dia, es faria llarg, però sabia que aquell dia l’ompliria molt.

Nine years ago......

El dinou d’agost del 2008 ja quasi ni sé perquè vaig engegar aquest blog, ara que fa nou anys potser sé perquè ho he mantingut tant de temps, m’agrada ser-hi, m’agrada la gent que hi ha, m’agrada la gent que hi ha passat i m’agrada la gent que potser tornarà. 

Casem  lletres, perquè el valor de les paraules ens explica qui érem, qui som i cap on anem. 

Gràcies a tots els qui gasteu temps en aquesta casa, la porta estarà sempre oberta.

Quan poc, és molt.

La Carme ens proposa que muntem un relat fent servir d’inspiració aquestes tres imatges. 

 

Quan poc, és molt.

No m’atrevia a aturar-la pel carrer, jo tant sols podia oferir el meu amor i una casa castigada per el temps. Els aiguats mullaven fins i tot el llit de l’amor.

Tan de bo abans m’hagués atrevit demanar-li. Quan ella entrà a la casa, obrí totes les finestres allunyant la foscor, cobrí la cambra de l’amor amb un encanyissat  i plantà una senyera al balcó.

Davant la incredulitat que mostrava la meva cara, m’agafà amb força la passió dels meus llavis i em va dir: Amb la foscor fora, la identitat clara i la cambra que no fa aigües, no tenim res més a fer que dedicar el temps a estimar-nos de totes les maneres possibles. Comencem?