Blanca o negre?

Comença la setmana blanca, que per el seu nom, gairebé ens podria fer pensar en el títol d’una pel·lícula d’adults, però no és el cas.

El cas és que tenim una setmana que no sabem que fer amb els nens, doncs es veu que algú no va pensar que els pares si que treballem i que no és fàcil de deixar-los en aquestes dates, o en el pitjor dels casos pagant. Farem, com moltes famílies, veritables malabarismes per encabir-los, això si, fent varis viatges cada dia amb el cotxe, just quan s’intenta reduir la velocitat a 110 kms per hora, per estalviar combustible. Em sap molt de greu, però això, més que reformes em sembla un “xist” del Montilla, sort que serà el primer, i sembla l’últim, any que gaudirem de la setmana blanca per els nens i negre per els pares.

Ordinadors, ara si ara no, setmana blanca ara si ara no, sistemes de puntuació que tornem a canviar i mentrestant, nens que arriben a final de curs amb llibres a la meitat i aprenent a fer una regle de tres, als dotze anys.

No anem bé......perdoneu, però algú ho havia de dir.

Serà veritat?

Les casualitats de la vida han fet que un antic company de feina, a qui jo mateix vaig acomiadar per culpa del seu mal rendiment, causat per el consum de drogues i alcohol, torni ara a ser company de feina, potser fins i tot més que abans, doncs ara per una crisis que diuen que hi ha, hem de treballar més junts.

Un personatge, al qual a les seves bones èpoques, jo mateix vaig fer mans i mànigues per treure’l de la presó abans d’hora, on va entrar després de set anys d’haver comés un petit tràfic d’estupefaents. Potser va ser allà on varen començar els problemes, però durant molt de temps varem estar al seu costat, inclús quan se li va detectar el virus de la sida li donàrem totes les facilitats, fins a fer-se la situació insuportable i haver de prescindir d’ell.

Ara a l’actualitat, es comporta magníficament, m’ha sorprès i he hagut de reconèixer que m’equivocava, quan era jo qui no el volia tornar a contractar. La pregunta que em ve al cap, és si tot això és real o qualsevol dia d’aquests tornarem a les andades. Les persones realment poden canviar? tan radicalment, o bé és el instint de supervivència que fa ajupir el cap per subsistir? No ho sé, de moment no en tinc cap queixa, apart de ser del Madrid, que això és més una desgràcia que cap altre cosa. Com sempre el temps serà el que dirà la última paraula.

Consells bàsics

Hi ha dues maneres bàsiques de baixar unes escales de tisora d’uns tres metres d’alçada. Una, i la més normal, és anar trepitjant els graons d’alumini un després de l’altra fins a trobar terra ferma, comprovant que la diferència d’alçada ha estat salvada sense cap esmena que valgui la pena comentar.

La segona, es baixar directament tombant inexplicablement l’escala, sense trepitjar cap graó i colpejant amb el cos, les diferents coses que et trobes pel camí, fins a trobar terra ferma com en el cas anterior, però amb més velocitat. Es tarda una mica més en comprovar que la diferència d’alçada ha estat salvada, doncs cal fer un recompte dels danys col·laterals: forta contusió sagnant a la cama dreta, un bony en forma d’ou al genoll esquerra, un fort cop on l’esquena perd el nom del costat dret, forta rascada sagnant al avantbraç dret, cops diversos al braç esquerra, dolor molt intens al dit gros de la mà esquerra, sensació de mareig, el cabell ple d’escuma de poliuretà i la pèrdua d’una de les sabates emprades per l’autor del test (o sigui la meva).

Ara ja havent comprovat que res és greu i després d’uns dies de rumiar-hi, ús puc dir que tot i ser més lenta, la opció bona és la primera, sens dubte.

Test efectuat per Garbí24, qui com no, dóna fe de la seva autenticitat i el màxim rigor en la seva tesis. Com és que tantes universitats com hi ha escampades pel món, hagi de ser jo mateix qui faci l’estudi?. Com jo no en sé prou, algú hem podria dir el pes i la velocitat de la meva massa corporal en arribar al terra? Tenint en compte que la meva massa en estat normal és de 89kgs i l’alçada de l’escala és de tres-cents vint cms.