Ja a quasi dos anys del meu accident, i
sortosament recuperat en un percentatge molt alt, encara que sigui amb seqüeles
de per vida, puc dir que el que em vaig prometre no ho estic aconseguint.
Em vaig prometre temps, per cuidar-me , per
estar per mi i no ser un esclau de la feina. Però malgrat la bona intenció no
he assolit el meu, aleshores, ferm propòsit. Tantes hores de llit d’hospital, em
portaren a fer-me veure que no calia treballar tant i que cada minut esgarrapat
a la feina era un triomf i una veneració a la vida.
Sense adonar-me’n, amb l’eufòria de tornar
a estar operatiu i dient sempre que si a tothom, torno estar col·lapsat de
feina. Em diuen que sóc massa responsable, que estic més per la feina que la
pròpia empresa que em paga. I jugo a fer veure que és així.
Però si la meva responsabilitat fos envers
la meva persona i fos tant bona com a la feina, sabria dir no a moltes coses i
amb el cap ben alt podria dir: aquest temps no us el puc donar perquè me’l
necessito per mi. Com a exemple, sóc l’únic que mastega unes paraules amb
anglès a la feina, i va entrar una reforma per uns Alemanys, en que la única forma
d’entendre’ns era en Anglès, en compta de fer-me l’orni, vaig fer un pas
endavant i aquest pas m’ha costat portar-me un gruix més de feina en concepte d’intermediari,
pressuposts, visites i estar sempre pendent
de whatssapps que arriben de centenars de kms de distància. Era molt
fàcil dir, ho sento, massa complicat per mi, busqueu algú per la traducció.
Però la paraula no, es va quedar al fons de la gola i la feina va venir cap a
casa, pressió psicològica inclosa, doncs sóc molt conscient del meu nivell d’anglès.
S’acumulen anys, perdo espontaneïtat i
ganes de fer coses. Perquè malgrat tot, la salut passa factura, els anys passen
factura i quan per fi arribes a casa estàs rebentat i encara et queden coses
per programar, perquè el demà funcioni
una mica millor que l’avui, sempre en benefici dels altres, oblidant la pròpia
persona.
Com a mesura pràctica he agafat una setmana
de vacances a mitjan març, i ja començo a dir a tothom NO, que aquella setmana
NO hi sóc, que NO cal que em truquin perquè NO agafaré el telèfon per res més
que penjar fotos a l’Insta.
Si algú em pot donar classes de dir NO, ho
agrairé.......Ai calla, que no tindré temps per fer-les i segur que suspenc l’examen,
tot i que si és oral....milloro molt.
