Trendings i cassolades

De veritat que després de tots aquests anys, encara hem de continuar amb cassolades, manifestacions, trendings i marejant la perdiu? No ha quedat clar el que realment volem? És tant senzill com posar un paperet dins una urna i sortir de dubtes d’una vegada, estem d’acord que ho hem de fer bé, que ens hi juguem molt, que el futur dels nostres depèn d’això....però coi, ja cansa tanta indecisió per part de qui té la paraula. No havíem quedat que la puta i la Ramoneta eren història?

Ara si que el “souflé” està baixant, estem perdent vots, la gent menys involucrada comença a tirar la tovallola i ho entenc. Qui pot dipositar confiança a un grup de gent que no pot desencallar el graó més petit de la llarga escala que ens espera? 

Que serà llarg ja ho sabem, però collons, posem-hi decisió o començarem a dubtar seriosament si de veritat ens volen portar a bon port o a l’hort.

De baixada

Podria dir que en tota la meva vida he caminat pujada amunt cap a la llibertat, però des de fa un temps és com si ja estes baixant. Hem deixat el cim i sembla que ens encaminem cap el sot més fosc del que ja presumíem haver-ne sortit.

Queda poc, que sigui verge de regulació, sigui escrit sobre paper de llei o amb sang d’innocents que hi deixen la vida. Els han arrencat la vida quan treballaven per arrancar somriures.

On és aquella llibertat promesa? Ha estat només un miratge, en un espai temps molt curt, massa poc temps al cim, si és que hi hem arribat alguna vegada.

Totes les religions del món han matat per poder, totes tenen les mans brutes, cap fa tot el possible per ajudar a qui més ho necessita, cap practica el que realment predica.......Realment necessitem ser d’alguna? 

Si que és veritat que podem fer moltes coses, però no sabem fins quan. Estem de baixada i tots podem ser Charlie Hebdo en algun moment.

El regal

El temps que portaven junts, li donava ales com per regalar-li alguna cosa més sensual i atrevida. S’ho rumià moltes vegades, intentant-ho mirar des del costat que s’ho miraria ella, més que tot per com reaccionaria davant d’un regal tant personal i que en gaudirien junts quan més junts es trobessin.

El temps se l’hi acabava, la nit màgica s’acostava i no volia presentar-se amb les mans buides. Sense pensar-s’ho més, agafà la cartera per dirigir-se a la botiga a comprar-ho i embolicar-ho amb un paper adient al producte. 

Mai s’hagués pensat que en entrar a la botiga, li entraria el pànic, la vergonya i que fos incapaç de dirigir paraula a la venedora. Ell mai podria pronunciar aquell nom de perfum tal com ho sentia cada dia a la televisió, no dominava aquell estrany idioma i es veia incapaç de fer-se entendre.