Amb les butxaques plenes d’il·lusió,
a punt per començar la diada, quan comences a plegar l’estelada per posar-la a
la motxilla i encaminar-te a fer història, et trobes amb aquella delicada línia
del que separa la felicitat de la fatalitat. Un simple soroll del mòbil t’avisa
que les coses han canviat. El que estaves fent ja no té importància.
Ara el soroll de l’ambulància
és molt més sensible que mai, les hores d’espera a les sales d’hospital és fan
neguitoses esperant resultats de bonança que no arriben. El neguit es fa gran en
el transport a un altre hospital, cercant bons auguris i solucions a mals que
corren més que el propi temps.
Finalment la fatalitat ens és
pronunciada en un petit habitacle on no hi cap tot el dolor que sentim. Un
dolor sense temps d’assimilar, que ens torna a colpejar veient com la vida s’apaga
definitivament. Mare ens has deixat.
La vida pot ser tant injusta
com llevar-se al matí, preparar-se l’esmorzar i a les cinc de la tarda
certifiquen la teva mort.
La seva generositat va anar
sempre al davant, era una gran mare i persona. Una multitud va certificar-ho,
deixant petita l’església i el dolor immens.
Una neboda em consola dient
que una gran persona havia mort en un gran dia. Però a mi, a nosaltres, no ens
serveix. Com viurem a partir d’ara? Com tirar endavant si vius envoltat de
records seus i et sembla sentir la seva veu en una trucada telèfon. Diuen que
els temps ho cura tot, però tant ens fa el temps, et volem a tu mare, setanta
cinc anys han estat pocs, massa pocs.
