El que hauria de ser un espai de
temps on la gent hi deixa unes hores de la seva vida, a canvi de recursos
econòmics, per acabar d'omplir la resta de les nostres hores i dies lliures del
que més ens plagui, s’ha convertit en un modus vivendi o potser en una
autèntica supervivència.
Abans sabíem que en teníem i no
ens preocupava si s’acabava, perquè a la cantonada en trobàvem. No a la
cantonada que ús penseu, eh.
Avui sabem que en tenim, però mai
quan es pot acabar i et poden dir allò de: ens sap molt de greu però hem de
prescindir del seus serveis i el recompensem per tots aquests anys amb una bona
puntada de peu al cul.
Això hem fa pensar en que el dia
que passi, perquè pot passar a qualsevol, que fas?. Quines sortides tens
comptant amb els paràmetres d'edat poques oportunitats, precarietat i que no
arribes a les ofertes d'alta enginyeria. En temps passats hi cabia la
subsistència pura i dura del cultiu i la caça per dir-ho d'alguna manera, però
ara ni això queda, tot està regulat o
prohibit, fins i tot taxa per anar a buscar bolets.
Si un dia és dóna el cas, hi ha poques opcions; subsistir de les engrunes del subsidi, ser
molt amic de la il·legalitat, delinquir o tenir molta sort.
Tenir un pla B seria fantàstic,
però no hi és, si un dia veieu l’anunci de: jove que s’acosta als cinquanta,
semi nou, és relacionaria amb senyora solvent.....seré jo, i aquesta vegada, a
la cantonada correcte. Mentrestant, hi hagi sort.
Cada dia que passes sota la
bastida et dic alguna cosa maca, reconec que alguna vegada pujada de to, per
culpa de la teva roba tant insinuant. 
