Quan un creua
fronteres amb la sana intenció de passar uns dies d’esbarjo, i és conscient de
que no domina bé l’idioma que l’acull, ja de per si va amb compte.
Com que els
diners manen, i molt, un sempre acaba a les lleixes d’un supermercat cercant
quelcom per endrapar i beure. Cofoi un, del comportament dels seus petits, els
deixa que agafin alguna cosa per beure amb el sopar, tot el que no sigui aigua
sempre sembla festa major per els més petits.
Just a l’hora
de sopar i amb l’ànsia que els seu pare l’hi ha deixat amb herència, beu amb
sed acumulada, per el que sembla, un bon glop de suc.
Acte seguit
mirant tots la cara estranya de l’hereu i escoltant la rialla encomanadissa de
la seva germana, vàrem veure que allò no era suc de poma. Era vinagre de poma,
molt lluny del gust dolcenc que la seva boca esperava.
Sempre ho dic i
no em canso de repetir-ho, mireu molt bé el que us poseu a la boca.
