La nit estelada

La nit freda i fosca de lluna minvant, amb els estels que la festejaven, era la seva única companyia per tornar a casa. Anys havien passat des de que va decidir anar a fer les Amèriques en busca d’una fortuna que mai no havia arribat, ho havia provat, no una, ni dues vegades, moltes vegades, però la sort, el destí o com li volem dir, no havia fet acte de presència, els anys s’havien acumulat en conta de la fortuna, ara vell i sense esma per res més, havia tornat amb les mans buides, la riquesa la portava posada dins seu, ningú mai li trauria el que havia viscut o gaudit, amb les penes i les glòries. Ara en la seva recta final no esperava res més que una llar de foc que l’escalfés, un mos per posar-se a la boca i un jaç on estirar-se. Tot això ho havia de trobar allà, on els seus ulls miraven ara, amb enyorança d’anys de joventut, allà al costat del campanar punxegut, allà on encara brillava la llum tènue dins la finestra de casa seva. El fort vent de la nit li provocà un calfred, es va adonar que no podia esperar més allà sobre el turó, mirant com les llumetes del poble el cridaven, era hora de tornar a casa. Les cases s’anaven fent grans i el seu cor petit, quant es preguntava si el recordarien o si seria ben rebut. Dos cops a la porta, unes passes, un somriure i escoltar el seu propi nom en boca d’un altre, varen fer brollar la llàgrima del qui es sent benvingut.

Una nova aportació a relats conjunts

Sant Visanti

Aquest any la festa imposada de sant Valentí farà que molta gent es pugui disfressar d’enamorat/ada més que mai, doncs es molt típic, en molta gent de fer regals a les seves parelles per demostrar un amor immens o provocar la caiguda instantània de la roba interior, on ja en conta de regal l’haurien de qualificar d’inversió, doncs en volen un rendiment ràpid i segur.

Es per això que no m’agrada la festa dels enamorats, veure com s’omplen les pastisseries i les botigues de roba interior de productes que en compte de enfortir relacions el que fa es materialitzar-les i que com cada any provocarà més de un disgust.

Quant entendrà la gent que això no és cosa d’un dia a l’any, que si es volen resultats s’ha de picar pedra cada dia, que si vols caliu has de fer foc cada dia, que un bon regal no arreglarà res (a part d’un clau ràpid), que val més cinc minuts d’atenció al dia que una joia a l’any, que l’amor que funciona sempre serà cosa de dos.

Penseu-hi, si heu fet els deures tot l’any, podeu fer un regal, no serà el més important de ben segur, però si l’heu de fer com a inversió es llençar els calers, val més que els guardeu per el divorci.

Us preguntareu si jo ho celebro, si, ho celebro com un dia més, perquè de fet ho celebrem cada dia. Hi haurà alguna cosa especial? potser si potser no.....tant és, el més important, se que hi és. Vaig a fer caliu.....com cada dia.

Frases desfetes 2

Sempre m’ha semblat poc acurada la frase: encara em tocaries els collons, perquè si emprem la frase en el sentit més literal de les paraules, en cap moment es parla d’una agressió, no parlem de cap cop amb cap objecte ni d’una cossa amb el peu, si seguim en aquest indret i pensem en el tacte suau d’una ma femenina (en el meu cas) i en el fet de tocar, el resultat mai serà desagradable, tot al contrari.

Es per això que si els toqueu o us els toquen, aplicant la teoria abans esmentada, de ben segur que acabareu fent un bon us de la llengua. Si la Catalana.

Doncs a partir d’ara quant per exemple us convidin a sopar a algun lloc o us facin un regal, podreu agrair el gest amb un : oh que bé, quina tocada de collons, per demostrar que us ha agradat. No cal dir que en el cas de les fèmines, la paraula sabeu canviar-la sobrada-ment per la que li pertoca, no vull ser més gruller del que pertoca . Que tingueu una bona tocada.