11/12

Ja tenim llumetes de Nadal, ja tenim qui manarà els propers quatre anys. I si una cosa no em feia gens de gràcia l’altre encara me’n fot menys. Si us plau....quan poseu les llumetes del Nadal mireu almenys que no siguin blaves, crec que anirem saturats d’aquest color.

Sembla com si fos abans d’ahir que començava a fer resums mensuals i em trobo que no podré fer-ne cap més, si abans no em menjo dotze grans de raïm al so d’unes campanades, que no sabem ni si podran ser de tv3.  Maleït tic tac......

Anem-hi?

Estat d’ànim: Aquest mes entre petits accidents i malalties d’hivern, quasi suspenc

Economia:M’ha permès estalviar per comprar la màquina de fer forats al cinturó.

Un bloc: Cal felicitar a Mr. Mac que ha celebrat els seus 1000 apunts. Amb nota!!

Política: Mai he estat fan dels barrufets, però ara els estic agafant mania i tot.

Il·lusions:Si res no ho impedeix, farem una escapada per fi d’any.

Feina: Moltísima  gent està pitjor, millor no queixar-se massa.

Em preocupa: Cada dia més països amb perill de fallida. I quan caigui Alemanya?           

Persones: He estat de sort. Ningú ha merescut un llumí i un bidó de gasolina

Amor: Sempre no pot ser perfecte, potser és el que cal per mantenir-lo?

Objectiu: Quan miri enrere, no vull veure el que no he fet si no tot el que he viscut. 

Alegria

Si en l’apunt anterior, feia referència a la por com a mitjà per tirar endavant, considerant aquesta com una bona eina per mantenir-nos alerta, ara voldria afegir-hi l’altre base, segurament més indispensable encara.

L’alegria és des de que naixem un indicador del nostre benestar com a persones. Un infant riu o plora segons l’estat d’ànim en que es troba, quan ens anem fent grans afegim a les nostres vides sentiments i materialismes que seran el indicador de l’estat anímic nostre. Un estat que és el que ensenyarem a qui ens envolta, que al mateix temps serà regulador de la gent que s’acosti a nosaltres i en la intensitat que ho faran.

Estic d’acord que hi ha persones que neixen amb el do d’estar sempre contentes, però el mateix temps, a qui no es tant agraciat, cal dir que s’ha de buscar, cal treballar-hi, cercar cada moment que ens pugui provocar un somriure, serà la base del nostre dia a dia. Amb la por al cos, però contents del que tenim, que si ho mirem bé, segur que tenim motius per un bon somriure. La gasolina de la nostre vida.

Sabeu com crida un cowboy a la seva filla?......hiiiiiiiiijjjaaaaaaa!!!!! .........;)

La por

És una solemne putada, parlant malament, que l’espècie humana tingui en la por el seu màxim poder per espavilar-se, o en la seva vessant contrària el creure.

Tinc, dues línees d’investigació. Una que és el fet que tothom s’ha acomodat en veure que no passa res si deixem de banda  la nostre responsabilitat, per ser al màxim de competitius, i que si no fem el que realment hauríem, tampoc passa res, doncs sempre hi haurà algú que ens doni un cop de mà.

Jo recordo la por d’abans, la del quedar bé, la del donar-ho tot, la del que diran, la de si m’enxampen, la de i si?.......

En l’altre línea, la que afecta a tots el xoriços, psicòpates, assassins i gent sense escrúpols, també han perdut la por a que els pot passar. Tothom sap que no li tallaran el coll ni li fotran una manta de pals Que matar una persona pot ser que siguin tres anys, si ets bon minyó i anaves torrat en el moment de fer-ho. Per robar no passa absolutament res, puc dir que ara farà dos anys que ens varen robar en una obra, enxampant als lladregots, i ni tant sols hem rebut avís de judici. Molt malament, quants furts hauran fet més?

Quanta gent s’ha escarxofat en el benestar, no cansant-se mai de demanar ajuts, per viure com el rei del mambo i que ara son els que omplen places escridassant a qui els deixa de pagar.

Què vols cobrar si no has pagat mai res? Que no saps que els qui et paguem som els que encara tenim por i abaixem el cap per no perdre el que costosament tenim.

Hem sap molt de greu, però la societat necessita por, per sortir i tirar endavant. Des del més desgraciat sense sostre, fins al més alt càrrec, sigui polític o privat. Tots acollonits, és la única manera.

Jo ja els començo a tenir per corbata......

Manies, o no

En aquest món hi ha dues classes de persones, les que tasten els  plats dels altres i les que no.

Particularment a mi no m’agrada anar fent tastets als plats dels altres comensals que m’acompanyen a taula, per molt amics que podem ser. Potser són manies meves, però sóc dels que quan em demano un filet al Rocafort o un pollastre amb patates, no em ve de gust  tastar cap altre cosa, per apetitosa que sigui. Fins aquí cap problema, aquest comença quan em pregunten si poden tastar el meu, al que normalment contesto que si, però que no m’agrada gens perquè sempre t’acaben agafant aquella punta tant torradeta que guardaves per el final o deixant-te mitja croqueta esparracada que ja no et sedueix com abans del atac.

I que em dieu d’aquell glop de cervesa que et guardes per després de l’últim mos, i veus que t’agafen el got al mateix temps que escoltes: me’n dones un glop? I que passa sense remei a convertir-se en un trist cul de got de cervesa. Emprenya eh?

Tothom és com l’han parit, jo he sortit així. Ara la pregunta és, de quin grup sou vosaltres? Si veniu a fer un àpat amb mi, no em tocareu els ous, no?..........;) 

Explicació

És el que jo necessitaria d’aquest senyor que va deixar-se anar a casa meva, un lloc on tothom és benvingut, amb aquest comentari. Segur que té raó, però que jo m’ho prenc com una tocada de collons sense massa sentit.

Aleshores jo que no sé evitar aquesta mena de gent, vaig anar al seu bloc a deixar-hi el que realment pensava del comentari.

Ara, el que no entenc és el fet de que no s’ha molestat ni a contestar el que li vaig escriure, ni a donar senyals de vida.

Jo, amb la meva incultura, que sempre acompanyo amb el bastó de l’experiència per ajudar la meva  mancança, he arribat a pensar en que una persona que treballa en educació, hauria de tenir les nocions bàsiques del seu tema per passejar-se per aquests paratges, a menys que el fet d’estar en aquest sector sigui el d’aprendre.

Si es digne a llegir aquest apunt i vol fer la seva correcció ortogràfica en té el meu permís, a mi no em fa res que la gent em corregeixi, però el que em sabrà greu es no poder corregir la seva educació, senzillament perquè no m’agrada massa perdre el temps amb qui no ho mereix.

Relats Conjunts: Tardor

Avui que aquella bordegassa m’ha promès deixar-se anar una mica i que vol començar a entendre més bé el que jo li explico del cos a cos, va el meu pare i em posa aquí a vigilar que no vingui el llop a cruspir-se les ovelles. Ja és mala sort a sobre, que no  pugui marxar ni un moment perquè ell des de casa veuria que no hi sóc.

Encara em diu que hauria d’estar content amb tot aquest cistell de verdura que m’ha preparat per netejar i no adormir-me a la nit rosegant alguna cosa. 

Que vol que en foti jo d’una patata crua que sembla el seu nas. Un nas he dit? I si......., coi i tant, mira un bolet per orella, quatre raïms per cabell, la carbassa per barret.....no queda pas malament, encara ens en sortirem d’aquesta.

Ara no veig ningú per la finestra, és el moment, poso aquest bust sobre quatre fustes i foto el camp que el llop no vindrà pas i jo si que tinc una delícia per empaitar.

Tu nas de patata estigués a l’aguait i no et moguis......que em sort ja em bellugaré jo, però no ho diguis a ningú ..........shhhhhhh.

Una nova proposta de Relats Conjunts.........

Idees rares?

De vegades quan hi ha situacions que fan que el cervell es posi a treballar més del compte, se’m acudeixen idees que no podré posar mai a la pràctica per falta evident de recursos.

Com va venir no ve al cas. El cas es que se’m va acudir que perquè ningú ha fet un restaurant per “singles”, persones cada vegada més abundants al planeta.

El projecta aportaria el poder anar a sopar, sense que tothom es preguntés que coi fa aquest o aquesta menjant sol. També crec que donaria molt de joc, el fet de que quan ets allà, estàs donant una informació de primera mà de que estàs lliure i obert a rebre propostes per iniciar qualsevol coneixença.

Crec que a dia d’avui tothom que es troba en aquesta situació i vol sortir a sopar abans d’anar de festa, no té l’oportunitat de degustar tranquil·lament un àpat amb possibilitats.

Us imagineu el cambrer portant una copa a qui heu vist que us crida l’atenció, amb el missatge de convit de la vostre taula?

Si be la meva primera intenció era de situar un terminal a cada taula, connectat a una xarxa local, per poder interactuar entre taules....al final m’ha cridat més l’atenció les autèntiques notes de paper i llapis que durant tants anys han funcionat.

Conèixer gent així, sempre seria millor que en un lloc on els decibels fan desaparèixer la música de les paraules. La pregunta sempre és la mateixa.....tu hi aniries?  

Visió de dretes.....

Com que no hi havia manera de veure-ho clar, la metgessa ha decidit tapar-me l’ull esquerra per tal d’anar-me acostumant a la visió de dretes. Sembla ser que tota aquesta setmana me’l mantindrà tapat, segons ella perquè em vagi fent a la idea del que ens ve.

Jo la veritat, ni així ho veig clar, però farem cas a la senyora en qüestió, que tenint en compte que ho ha fet en dia de vaga de metges, deu ser que és prou responsable.

Petit accident laboral, el PP no hi ha tingut res a veure......em penso

Festa Major

Cada any per els voltants de St Martí un petit poble del Baix Empordà celebra la seva modesta festa major en honor al Sant.

Que el lloc indicat sigui un punt insignificant en el mapa no vol dir que no ens acompanyin de vegades certes personalitats il·lustres, de diferents branques però a la fi i al cap celebritats. Ens poden caure més bé o més malament, però tothom és digne de ser respectat.

Si fa un parell d’anys en va acompanyar Pascual Maragall, just al principi de la seva malaltia, mostrant-se com a persona, no com a polític, demostrant un caràcter molt afable amb tothom, que li fou retornat no abusant de la seva cordialitat, oferint-l’hi participar en el nostre aperitiu popular.

Enguany, la persona mediàtica en qüestió, ben vist per molts i criticat potser per molts més, ha estat ni més ni menys que el Sandro Rosell, que ja fa un temps va adquirir una finca en el poble amb la finalitat de trobar descans. Una elecció ideal, ho certifico.

Després del tu a tu, puc assegurar que es mostra com una persona molt propera, que molt amablement ha accedit fer-se fotos amb qui li ha demanat, mostrant-t’hi ganes.

Segons ell té ganes de aportar ajudes al poble i que el veurem més sovint del que en principi pensàvem.....Les paraules se les emporta el vent, però en un poble petit així la gent té molta memòria.....

Potser el que més m’ha agradat de tot plegat es el fet de que la gent ha anat fent la seva, saludant-lo però al mateix temps deixant-lo fer, com si fos un més del poble. Que de fet és el que ha de ser.

Xerrada popular....on és Wally?

El moment on el meu nano ha flipat!!!!!!

11/11/11 a 11:11

Un espai de temps banal, com qualsevol altre, que només tindrà vida d’un minut i que per més que ens hi esforcem no podrem repetir ni de casualitat. Encara que a qui li faci gràcia tindrà un altre oportunitat amb una generosa combinació de dotzes a poc més de un any vista.

L’únic que potser podria estar content com un pèsol seria el sr Atila, rei dels Huns que sense saber-ho, donada la incultura que arrossegaven amb ells, en el seu afany de tirar més de destral que de llapis i paper, va viure a l’edat de setze anys una data podríem dir igual.

Total res, que m’ha fet gràcia de programar aquesta entrada, si més no per comprovar si blogger es penja, si a molta gent se l’hi acut de fer el mateix.

Atila rei dels Huns

Qui la diu més grossa?

Si fins ara el mitjans ja hi jugaven, ara que s’hi han afegit els polítics encara tenim més competència.

Potser seria necessari que algú ho regulés......podríem crear una conselleria per això també, ara que les arques estan a vessar. Ja veig el nom, conselleria de transparència i veritat, el més difícil però, trobar-li un conseller que no sigui gaire amic de Pinotxo.

Hem arribat a un punt on dóna la sensació que tot s’hi val, tant li fa que sigui o no creïble, la qüestió és dir-la ben grossa, que la gent t’escolti i cridar l’atenció.

Jo també puc cridar l’atenció? Provem.....

Mariano Rajoy estudia la possibilitat, en cas de guanyar les eleccions, de donar la conselleria de cultura al jugador de fútbol Sergio Ramos, per una major afinitat amb Catalunya. No descarta tampoc, la incorporació de Cristiano Ronaldo com a ministre de turisme, per tal d’incentivar altre vegada el turisme de jovenetes nòrdiques que vindrien, afamades de mascle hispà, a omplir les platges del nostre país. Només el fa dubtar la poca capacitat de les platges del Manzanares i la possibilitat que aquest turisme acabés a la Costa Brava. Apart de la nacionalització del paio, que això no faria gràcia a ningú.

Dir bestieses costa ben poc, que algú hi posi fre ja és altre història.

Si ho creieu oportú, o us voleu divertir podeu crear una notícia bomba aquí mateix en forma de comentari o un apunt al vostre bloc.....la qüestió és: qui la diu més grossa.

La tecnologia

Tothom qui més qui menys n’és usuari, inclús el més renegat té el seu nom posat en fitxers que volten arreu del món, sense poder-hi fer gaire res per ser-ne esborrat.

L’última que m’ha arribat a les meves orelles i que em va fer la seva gràcia al mateix moment que em preguntava si realment és necessari o bé si cal aplaudir la iniciativa.

Segons explicació, de la meva més directe branca genealògica, que està estudiant a la universitat, té algunes companyes que estudiant una carrera, que ara no sabria dir ja que no es la seva, els obliguen a tenir un compte de twitter, doncs una de les classes s’ha de fer a través d’aquesta xarxa.

Ara un cop estudiat, i més detingudament processat, trobo que pot fer implicar molt als alumnes, que queda després de la classe tot un registre que es pot visualitzar o repassar i que la tecnologia és per emprar-la.

Si bé l’altre banda, la que una classe perdi el diàleg, que tothom estigui encastat de cares a una maquineta i que potser molts no estan fent un seguiment de la classe si no del que faran després d’ella. Et fa pensar en la viabilitat del projecte.

Tot plegat molt innovador, i com sempre, gustos per tots els públics.

Quinze dies

Quinze dies de tortura, la més cínica emprada per arribar a aconseguir una cadira amb poder de decisió. Tot una sèrie de dies en que haurem, vulguem o no, d’escoltar les bajanades dels diferents escollits per la glòria. Sales de convencions plenes a vessar de la  seva gent més propera, esperant la promesa dels canapès. Tot un seguit de mentides, d’intentar desqualificar al contrincant i prometre el que de tots és sabut, impossible.

L’únic consol que em queda, és que durant aquests dies, podré veure la majoria d’aquesta gentussa, penjats arreu.

Passin i vegin, comença el circ, trucs, equilibris, pallassos i molt més que ens aniran desgranant dia a dia.

Entrada obligatòria gratuïta........gratuïta?  

Col·lecció

Qui més qui menys té la mania de acumular objectes d’una certa similitud que es podrien catalogar com a col·lecció.

Últimament n’he vist vàries de publicades, en els comentaris de diferents blocs que visito o be en xerrades entretingudes de sobretaula. Una de les que faig, que no penso deixar mentre alguna força m’ho impedeixi, és la de recollir petites mostres de sorra de les diferents platges on les meves costelles hi han deixat petjada. Un cop a casa queden posades acuradament dins un pot de vidre, després d’etiquetar-les amb data, lloc i mar de procedència per anar a fer companyia amb les altres.

Banal? Potser sí, però sempre m’enduc la imatge d’algun, que estant a prop meu, m’observa amb cara de dir: que coi fot aquest paio agafant sorra de la platja en una bossa de plàstic?

Fins que no les tens totes juntes, no t’adones de la quantitat de tonalitats que té aquest maltractat planeta terra.

Costums classificades X

Potser sóc només jo el que li agraden els jocs de paraules, però potser no estic sol i em cal cercar en tot l’univers  virtual gent que li trobi doble sentit a la festivitat que ens ocupa.

Trobo en el vocabulari emprat certa dosi sensual i pujada de to, cosa que té un alt grau de contrasentit per la diada que ens trobem.

Quan sento les paraules de castanya calenta, de pelar-la, de que cal anar remullant-la per que entri bé, que un cop freda no val res, el moniato calentó t’entrarà bé, umm que bé que es pela, vols tastar-me els panallets?...... No puc fer-hi més i  em ve un flash que em fa pensar en el que no toca.

Serà l’edat, serà aquella vena de paleta que porto dins, serà que val la pena distreure el cervell amb el que més ens agrada?

Tracteu be la castanya i el moniato, això si, sense parar de remullar-ho constantment.

Bona diada de tot sants.