Vaig dubtar

Com és tradició anual de cada any, en aquestes dates, la passejada per les fires de St Narcís a Girona per gaudir de les rialles i les il·lusions dels nens. Ahir en va ser el primer dia, no en seran gaires més, doncs és un negoci ruïnós per les meves butxaques, però vaig marxar amb un somriure als llavis per la meva, diem, captura fotogràfica “mobiliana” que per un moment em va fer dubtar.....veieu:

La meva ment recargolada el primer que va fer és treure la N al pa, i es clar la cosa prometia, però després llegint tot el cartell em va quedar clar que la resta estava escrit en la llengua imposada, que em tragué la il·lusió al moment i que va propiciar que anés tirant endavant fugint de les fortes olors d’un oli de fregir ancestral. El que em pregunto és com pot ser que una gent que paguen tants diners per posar-se en un lloc com aquest no poden tenir alguna persona que tingui un cervell tant ampli com per agafar in diccionari quan tenen un dubte. Potser la crua realitat ens diu que no en varen tenir cap de dubte.

Queda obert el permís per donar la imatge al bloc de les parets parlen per si ho creu oportú.

Fotre-li mà

Ara quant se’ns mostres obertes i desafiants és quan hem d’anar per elles. Un fruit sens dubte per menjar calent, cosa més que benvinguda en l’època que estem, amb l’arribada de les primeres freds fa d’un ambient molt propici per el consum de la castanya.

Aneu amb compte però, tots sabem que és un assumpte molt pelut, que cal tractar amb la delicadesa que li pertoca o ens hi podem fer mal. Cada cosa al seu moment, gaudiu d’elles ara amb seny i mesura, això si, que cadascú es peli la seva.

Ja és pública

Superades les proves inicials d’impremta i corregit els errors típics del novell, ja ús puc presentar definitivament el llançament de la novel·la. La podeu adquirir a la web de Bubok (click) tant en format paper com en descàrrega gratuïta en pdf, així podeu fer-hi un cop d’ull abans de decidir si val la pena llegir-la en paper i gastar-se els quartos.

Coneixeu la meva senzilla escriptura, però no coneixeu les històries que volten pel meu cap, us convido a descobrir-les i a criticar, només demano a canvi, que dipositeu la vostre sincera crítica aquí: garbi.24@gmail.com.

Desitjo que hi passeu una bona estona i que sabeu disculpar si s'ha colat alguna errada, en algunes coses sóc novell.

Us l’ensenyo

Una petita troballa del resultat, d’un dissabte de bolets, buscats en plena muntanya, on per desgràcia no es veuen tots els diners que diu la Generalitat que hi ha posat per la seva neteja, després de la nevada del hivern passat. Moltes són les vegades que t’has d’arrossegar per el mateix camí que fan servir els senglars, doncs no hi ha altre manera de passar per culpa dels molts arbres caiguts barrejats amb els que rebroten. Però en mig de totes aquestes misèries s’hi amagava aquesta petita joia que no tardaré en cruspir-me molt a gust. Potser mentre veig algun dels discursos lamentables del moment.

Fimosi

Una malformació molt habitual que no ens deixa veure el capullo que hi ha dins, amb la conseqüent molèstia i amagant un munt de porqueria que acaba generant molts de problemes. Reclamo fer el tall o incisió necessària a tota la classe política per poder veure exactament el capullo que hi ha dins, saber amb qui realment ens juguem el físic, què volen fer amb tots nosaltres, què és el que realment és cert i quina és la direcció a seguir. La única manera de fer-ho es poder mirar-los sense cap capa protectora, que només ens deixa veure el que a ells els interessa. Cal fer l’operació, de rebot ells també tindran relacions de més qualitat i més satisfactòries, s’ha acabat d’amagar les coses. Per una vegada a la vida, pugem el teló, volem saber tot el que hi ha al darrera. Tots hi guanyarem.

No acostumo a parlar de política, però veient els últims mesos i els que venen per endavant, no me’n he pogut estar. Hem de dir prou!!!

Estic content, perquè la informació sobre la malformació i les seves molèsties l’he tingut que buscar a Internet.

Ciber atac

O podem dir-li també, rebuda massiva de correus brossa. Cada dia m’ofereixen enfortir el meu cos i treure-li les arrugues, allargar-me el penis, tenir orgasmes excel·lents, potenciar la meva virilitat a base de viagra de tot tipus, guanyar molts diners sense fer res de res, conèixer noies disposades a matar per estar amb mi, volar a tot el món molt barat i rolex a quatre duros..........

Com que tot això sembla ser que no és pot aturar, estic pensant en canviar el meu perfil que volta per Internet posant-t’hi, sota avís previ a tots vosaltres, un perfil adequat per fer desistir l’atac massiu.

Això més o menys quedaria així: Home ric de complexió física forta, sense problemes d’arrugues i sobrepès, molt ben dotat, virilitat de sobres per tota una nit d’orgasmes continuats, practicant absolut de la monogàmia, amb pànic a volar, no necessita cap rolex perquè el temps se l’hi en fot.

Tot i que no tot és veritat, però “ojo” que tampoc és tot mentida, crec que seria un perfil prou bo perquè l’enviament abusiu de brossa disminuís al cent per cent. Llàstima que tot això es gairebé automàtic, doncs les dones també reben correus per allargar-se el penis. Calla!!!!.......... potser son les principals compradores, ara que hi penso fa uns dies que em donen unes pastilles que no sé perquè són........

La noia que llegeix

Una nova aportació a Relats Conjunts

Vaja quina il·lusió!!!!! Una carta d’un jove de la reialesa demanant-me en matrimoni, amb data de fa vuit mesos. A veure si d’una vegada per totes inventen alguns sistema d’enviar missatges a l’instant i no aquesta merda de coloms, que es paren a fer niu a mig camí. I ara què? Acabada de casar amb aquest inútil!!!! Maleït colom.

Sense E

Una participació al Joc literari d'en Tibau, es tracta d'escriure un text entre 100 i 200 paraules sense fer servir la lletra E. Us hi atreviu?

Aquesta és la meva proposta:

La cadira

Una antiga rondalla, parla d’un individu amb una capacitat innata com la d’agafar animals al riu, a cops, amb una cadira. La sort arribarà a qui pugui imitar-lo. Molts anys fa d’això, ningú fins ara ha arribat a tal fita . Jo, avui a la tarda tossut i amb ràbia, ho torno a provar. Molta confiança amb mi, molts animals vistos, molts cops amb la cadira, tots falsos i fora lloc. Ara ja, amb la convicció tocada, passa una carpa grossíssima, un últim i rabiós cop dins l’aigua, portarà al final la sort buscada tants anys. La cadira romandrà inútil al fons fins la riuada, a la tardor. Vaig cap a casa amb la carpa. Com a prova, porta un trau gros al cap amb la marca clara d’un fort cop amb la cadira, a la qual mai ningú tornarà apuntar-hi cul.

La sort no ha acompanyat, ni la carpa ni la cadira. Qui buscava sort......qui sap si mai la tindrà.

Google Cars

Escoltant la ràdio, m’ha sorprès la notícia de que el sr Google, des de fa temps, que fa córrer uns cotxes sense conductor per les carreteres dels Estats Units, concretament varis Toyota Prius que ja han recorregut dos cents cinquanta mil kilòmetres sense conductor, només amb dos accidents i encara sense ser culpa seva. Semblava més una conya que no una notícia, és per això que he anat a trucar la porta de can google per saber-ne la veracitat de tot plegat i m’he trobat amb això.

Si dintre de vuit anys podem circular així, vol dir que altres tecnologies també ens hauran aportat molt més a les nostres vides cada cop més computeritzades. No és que hi estigui gens en contra de l’evolució però m’emprenyaria que acabéssim fent la cerveseta virtual, sexe virtual, platja virtual i tot virtual. Ara, haig de reconèixer que poder mantenir relacions, no virtuals, anant per l’autopista i sense riscos tindria el seu punt, perquè suposo que un cotxe d’aquesta intel·ligència, només de posar el seients en mode abatible, posaria música i llum adequada a la situació, que menys no?

Avancem, sí, però sense tocar lo intocable i sense treure la feina a ningú.

C@ts

Val la pena i és tremendament just de felicitar, als organitzadors de la gala d’entrega de premis d’aquest any, als premis populars de la blogosfera, C@ts, per la capacitat que han tingut de mantenir juntes fins a cinquanta persones connectades al mateix temps al seu blog. Dues hores d’entrega de premis i molts, molts comentaris rebuts amb alegria per els merescudament premiats. Moments com aquests et fan donar compte de lo gran que és la nostre família virtual, que és connecten des de diferents països per gaudir junts d’una gran vetllada.

Als organitzadors i als premiats,moltes felicitats. Continueu així, tots hi guanyem.

Una mica més

Per continuar amb la presentació, poso avui la contraportada on es pot llegir la sinopsis de la trama, per esbrinar una mica per on va el contingut de la mateixa.

Serà publicada a través de la web de Bubok, de moment sense ISBN ni dipòsit legal, més endavant i veient de la crítica obtinguda, potser intentaria fer més difusió, obtenir tot el que és necessita per posar-la a la venta i com no pagar els imposts que comportaria això. De moment em conformo amb que es llegeixi. La única cosa que he fet de moment és registrar-la per el que pugui ser més endavant.

Secrets de família

Una participació als relats en català, ús hi animeu?

L’avi

Ningú com ell sabia el que havia treballat tota la vida per aixecar el seu més que productiu negoci, renunciant a viure la vida. Com passa moltes vegades, uns pugen el negoci, els altres en viuen i els tercers l’enderroquen sense parar-se a pensar que algú hi ha deixat la vida en allò.

Veia tristament, com els seu fills, esperaven amb ànsia la seva herència, els nets als seus trenta anys, no havien treballat mai, ni indicis de que volguessin fer-ho.

De vegades cal prendre una decisió, és trist haver-ho de fer, però abans de viure el fracàs, preferia acabar d’una vegada per totes.

Va trucar al notari per fer testament, volia ser recordat com a persona acurada en el treball. Sabia que la seva dona, desapareguda feia anys, entendria el que anava a fer.

La millor manera, era deixar clar que no era un accident. Amb una nota de comiat dins el cotxe, aparcat davant de les turbines hidràuliques del pantà.

L’endemà mateix sortia a tots el rotatius el suïcidi incomprensible de l’home, anunciant el multitudinari funeral per el dia següent, funeral sense fèretre, al haver passat per les turbines hidràuliques no n’havia quedat res.

Els rotatius no s’havien equivocat, centenars de persones donaven el condol als familiars, aguantant amb enteresa l’esdeveniment i fregant-se les mans en secret. Per fi l’avi havia fet una cosa encertada.

L’avi era el més feliç del cementiri, s’ho mirava des d’un recó acompanyat d’una jove de bellesa extraordinària, amb el somriure als llavis que delatava el seu pensament amb el testament redactat dos dies abans. Deixava tota l’empresa i patrimoni a parts iguales als seus treballadors, que eren qui més afectats és veien durant el funeral. La seva família s’hauria de conformar amb el cinc per cent del negoci, si complien el requisit de treballar cada dia a la cadena de muntatge, sota la vigilància dels nous amos. Ell s’ho miraria de molt a prop, era el seu secret, ara que es disposava a començar a viure.

Us l’ensenyo....

Ja en tenia ganes de que pogués sortir a la llum. Ara un cop acabada i havent rebut una mostra, ja és pot ensenyar la que serà la portada de la meva primera novel·la. En pocs dies es podrà comprar o descarregar gratuïtament a través d’Internet. És el primer tastet, ben aviat explicaré una mica de què i com va tot plegat.

Home ric home pobre

Sense escrúpols i àvids de poder, no en tenen mai prou, cal enfonsar un país per poder després comprar el seu deute públic, per enriquir-se encara més, fan aportacions milionàries a qui ja té molt, per poder tenir més poder encara. Tenen tot el que volen al seu voltant, tot és comprat, des de l’amor fins als amics, passant per tots el luxes i comoditats. Potser veuen en això la felicitat, però s’han parat a pensar que tot és irreal, volàtil i sense valor? Tinc molt menys que ells, però suficient per viure, no he robat res del que tinc, tot el que tinc és real i palpable. Qui s’acosta a mi és perquè ho vol, no perquè ho necessiti, la meva riquesa no es pot posar en un compte bancari, però tant me fot, tampoc son de fiar. Els interessos de la meva riquesa si que me’ls podré emportar a on vulgui, no pagaran imposts abusius i cada dia els puc tocar.

No perdem temps en pensar el que podríem fer si........, val més que aprofitem el temps amb el que tenim.

Viure en la riquesa econòmica estaria bé, si aquesta fos certa, perquè no tot es pot comprar. Acumular diners és un cosa, ser ric és totalment diferent. Us deixo que em criden per uns interessos que han generat el dia d’avui...........cal ingressar-ho tot, sóc estalviador compulsiu.

Enhorabona!!!!!

Quant les coses es fan ben fetes i amb ganes, els resultats acaben arribant i ajuden a oblidar tot l’esforç que s’hi ha dedicat durant tants anys.

Si feu una ullada a la contraportada del diari El Punt de les comarques gironines veureu una parella molt cofois del seu premi a les millors botifarres de perol de tot Catalunya. El cas és que són cosins meus (falca publicitària) que demostra que la botifarra ens ve de família i sabem que fer amb ella. Per qui no vulgui o pugui desplaçar-se fins a Garrigàs, on hi ha la botiga i la producció (falca publicitària), les noves generacions de la família en qüestió, ha obert el mercat mitjançant una plana web molt intuïtiva, on el transport no és car i es pot fer una bona compra (falca publicitària), proveu-ho aquí i veureu com ús entra la gana de cop.

La distància i les costums, fa que ara actualment no ens veiem massa, però això no treu importància al fet i des d’aquí vull donar un cop més, l’enhorabona a tots els qui hi posen el coll des de fa molts anys, espero que no s’acabi aquí i continuïn treballant tan bé com fins ara.

Moments delicats

Comença la que serà la última setmana laboral amb gent al meu voltant, desprès de setze anys en els que he tingut més de trenta persones al meu càrrec de l’empresa, i uns quants més de subcontractats, ha arribat el moment de quedar-se sol.

Els temps han canviat, hem d’acostumar-nos a renunciar a moltes coses i aprendre a gaudir d’altres. Canviar l’estrès psicològic de tanta gent per l’esforç físic en molts casos, les discussions amb qui busca tres peus al gat, per fer les coses a la meva manera, el fet de manar i organitzar una sèrie de tasques a fer una llista on totes han de passar per les meves mans, canvis molts canvis.

Ha estat una crònica d’una mort anunciada, en els últims dos anys en veure que no surten feines, que no saps que fer amb la gent, que malgrat els seus problemes econòmics prescindeixen d’ells, que no hi ha compassió per ningú, que el repartiment de salvavides no és just.

Tots aquests anys han servit per aprendre, agafar experiència, ser prou responsable com per veure que en la vida no pots fer com l’estruç, que amaga el cap sota terra per no veure el risc al seu voltant. He intentat ser com el camaleó, adaptant-me al medi amb la forma o el color que pertoca, així he sobreviscut fins ara, compto i espero, continuar així fins al retorn de temps millors, que segur que vindran.

Ara hem tocat fons, s’ha acabat d’indecisió, estic per fi tranquil. Només queden dues opcions, tancar o sortir del forat.