On?

Dies enrere us vaig ensenyar on acomiadarem l’any si tot va bé i el temps ho permet . Per si algú encara no sap on és, us dic que tal lloc es troba a la costa Atlàntica en plena Aquitània just acostat del poble d’Arcachon . Ho trobareu més ben explicat a can wiki , evidentment.

Com deia l’altre dia, potser el lloc no és el més important, apart de que està molt bé, sinó que el més important és el motiu, desconnectar, passejar, menjar i altres coses que acabin amb ar. La fita és acomiadar un any i rebre’n un altre, que esperem sigui bo amb tots els qui realment s’ho mereixen.

Feu festa, feu el que us vingui de gust, passeu-ho molt bé. Però feu el que feu, sigueu tan feliços com pugueu i sempre a la vostre manera.

2011...... tremola que venim, que sense donar-te’n compte, també se’t cruspirem.

Després de.....

Desprès de tres envestides, de taula ben parada, amb parèntesi d’esmorzar de xocolata desfeta i xurros, el dia de Nadal, que no varem abandonar la taula del dinar fins les sis de la tarda. Tot i l’esforç, per aprovar amb nota, a cada una de les tres taules, puc dir que he sobreviscut i crec que hem quedarà força encara per celebrar el cap d’any.

Diuen que per cada àpat copiós d’aquesta mena, s’han de caminar vint i dues hores per poder eliminar-ho del tot. Sort que jo he trobat una drecera, que en posició horitzontal diuen que fa el mateix efecte i amb menys temps, tot i que no pares quiet.

Ara només queden tres dies de feina per fer les mini vacances de fi d’any, que espero amb ganes, moltes ganes. Potser vosaltres ja esteu de vacances, però jo per desgràcia encara treballo aquests dies...........o potser és sort? Per si de cas no em queixaré.

Reflexions del tió

Tapat amagant regals, espero una manta de garrotades fent feliços als infants, que no es cansaran de cantar la cançoneta ancestral, al mateix temps que branden enèrgicament els bastons sobre la meva espatlla seca. Podria fer sentir malament algun adult, amb el meu patiment a base de garrotades infantils, sense malícia però enèrgiques. M’agradaria fer-los saber que m’encanta fer-ho, desprès d’un mes de tenir bones menges al davant i un any sencer esperant-me per jaure a les golfes, no és mala vida, em considero ben pagat amb les rialles dels més petits. El que més llàstima em fa, és el fet de veure com molts dels que m’envolten, reben garrotades tot l’any de tots cantons i les rialles que escolten, tenen un to molt sorneguer.

Ostres mira.........un altre mandarina al plat, cal que m’espavili, no me’n donaran gaires més, apart de que m’estic cag........nt.

Bones Bones....

Aquesta setmana en la que tothom es felicita per les bones festes, tant si és de tot cor com si és per compromís, és el que toca.

Després d’un any no massa bo, en el que en el fons no em puc queixar, tinc ganes més que mai, d’aquestes dates, per estar uns dies desconnectat de tot, fer una petita sortida, estar amb els de casa sense presses i viure, que en el fons és l’únic que importa.

He trobat voltant per la xarxa, una felicitació bona i feta que em sembla molt adient per aquestes dates i que a molts ens porta estones molt bones d’alegria i desconnexió que sempre va bé.

De tot cor i amb moltes ganes, desitjo que passeu uns bons dies entre els vostres, preparant el proper any de la millor manera, per veure si el convencem de que ens tracti una mica més bé. No patiu que si algú dels que porta regals amb pregunta per vosaltres els diré que heu fet molta molta bondat.

Relats conjunts

Cara de Barcelona

No es coneixien, però la virtualitat els havia portat molt lluny, tant que ella el va reptar a desxifrar l’enigma, que hi havia amagat a l’estàtua de topalls vermells, on segons ella hi trobaria la manera de trobar-la. Si demostrava aquesta intel·ligència, ella li prometia una oportunitat d’estar junts i posar en contacte les seves pells.

Va acceptar el repte, sense perdre temps, es plantà davant del monument, llibreta en mà, cercant dibuixos, comptant boletes vermelles……no hi havia manera.

Després d’un mes, de veure’l cada dia des del seu balcó, va decidir de baixar i dir-li que l’enigma no existia, però que tenia superada la prova a la perseverança. El primer contacte de les seves pells, just als llavis.

Una nova aportació a Relats Conjunts, ús hi animeu?

Assetjament

No és que em molesti, ni molt menys, els seu cos calent, amb un aroma captivador i un gust inigualable, difícil de resistir per mi. A sobre amb unes corbes molt marcades i vestida amb colors que et criden l’atenció, i que t’atrauen embadalit, al mateix temps que et distreuen del cost econòmic que representa el seu manteniment diari. Tot i conèixer els seus encants, l’esperit estalviador que porto dins, em fa adonar que no m’ho puc permetre, que pot ser molt maca, però tot i així, em quedo amb molta il·lusió amb la que tenia fins ara, tradicional però que també fa meravelles.

Potser m’ho sembla, o potser és l’esperit nadalenc consumista, que provoca l’assetjament massiu de tast de cafès, mono dosi encapsulada, a qualsevol centre que vagis a fer les típiques compres de l’època. Reconec que és bo, és còmode, és net, però collons que és car, també. A casa en fotem tres al dia, de cafès eh!!, que multiplicat per dues persones son sis, a trenta dos cèntims i per trenta un dies al, són quasi seixanta euros amb cafè al mes. Amb aquest preu puc comprar el cavall d’en Juan Valdès amb tres terminis i que em porti el cafè a casa. A l’actualitat, comprant cafè del bo, consumim uns dotze euros al mes, per el que queda desactivada de moment la casella d’opció de compra de tal eina. Em quedo amb la vella cafetera exprés, que a hores d’ara ja em coneix els gustos i enyoraria la música celestial del seu molinet, trinxant els grans de cafè torrats.

Al preu que estan les càpsules almenys haurien de regalar la màquina.

Doncs jo també poso publicitat

Ens estem acostant vertiginosament, a les festes que cada any ens acompanyen per aquestes dates, com que tenim a casa preadolescents acostumats a la tradició, hem fet el pessebre.

Com que aquest any el tema crisi ha estat a l’ordre del dia, hem optat per posar publicitat, com alguns que ho han fet amb la seva samarreta, però més discret i per recollir algun calerot, cosa que potser no aconseguirem, però almenys ho hem intentat.

Donat que la tecnologia avança a passes agegantades, hem optat per un sponsor, que de passada, serveixi al reis mags d’orient a no perdre’s per aquests móns cada vegada més massificats de carreteres i autopistes de peatge. Tot sigui per una bona fi i acompanyar les dates amb un xic d’humor.

Potser haureu d’ampliar per veure la casa que ens esponsoritza.........

Ho sé..... més endavant ús diré on.

Sé d’un lloc, on el vent i el mar amb el pas del temps, empeny una muntanya de sorra, que s’empassa lentament un bosc d’ofenosos pins, dia a dia sense aturar-se ni un segon.

És com el temps, que no s’atura i es va cruspint els dies, setmanes, mesos i com no els anys. Potser per això hi passarem els últims dies d’aquest any, al mateix temps que encetem un de nou, veient com els granets de sorra van enterrant cada dia un trosset de bosc, tal com la vida nostra. Sense aturador, però quedant-nos amb la visió d’uns pins ofenosos fins el seu darrer alè, movent les seves branques al compàs del vent.

Podria semblar tètric, però no ho és ben gens, hi vaig estar fa uns catorze anys, just quan començava una nova relació. Ara hi portarem els fruits d’aquesta, potser gràcies a ser com els arbres, que no deixem de brandar les nostres branques al vent, amb alegria, acceptant el pas del temps i ensenyar-los a ells que no el perdin, que és massa valuós.

Esperant amb ganes que arribi el dia de trepitjar altre vegada la duna, però tot arribarà, no fem corre els granets de sorra, més del que els pertoca. Estic molt content, encara que això m’hagi quedat........... una mica tristot.

Quan el gat no sap que fer....

Bé, en aquest cas jo no m’he entretingut amb la cua, almenys tot el temps que ha donat de si aquests dies de festa. Com que no he sortit de pont, potser perquè no en faig, m’he entretingut a fabricar-me jo mateix, un radiador tovalloler per tal de trobar-la calenta quan la necessites, la tovallola.

El procés és fàcil, uns accessoris de coure, el tub adient, un parell ràcords per calefacció, unes vuitanta soldadures d’estany i paciència, que és la millor medecina anti estrès. Un cop acabat i provat, netejar-lo de qualsevol impuresa i envernissar-lo amb un producte especial per metalls, doncs l’acabat que jo volia era el del coure original.

Si comptem que el material d’això val uns quaranta euros i un radiador d’aquests se’n va als dos-cents trenta, puc assegurar, que apart de passar-m’ho bé he estalviat uns calerons que aniran destinats a fer una sortida de fi d’any. Tan mateix puc assegurar que estic calent...........ostres, i el radiador està parat.

Una foto?

M’han criticat

Considero sempre que ho fan, com una cosa bona, perquè el fet de ser criticat vol dir que algú ha estat pensant en la teva persona, això ja és un bon punt.

En aquest cas el fet és molt més senzill i el vull agrair, doncs de la persona que ve, és tot un honor, apart de que coincideix amb el que altre gent m’ha comentat sobre la novel·la que vaig presentar anteriorment. Podeu llegir la crítica aquí.

Apart de donar-li les gràcies, aprofito per animar a qui no ho hagi fet encara, a participar al JOC DE LLETRES de Nadal, que ja falten pocs dies per la seva conclusió.

Com un nen

Fer-te petit de vegades no costa gaire, la companyia dels nens, unes crispetes, coca-cola, un seient en el cinema, una pel·lícula que et provoqui sanes rialles, saber que t’ho estàs passant bé i ells també. Tot un còctel de diumenge a la tarda que et fa sentir bé, tot gràcies a Gru, una pel·lícula d’animació molt ben aconseguida, que recomano a tothom que vulgui passar una bona estona i fer que els més petits riguin pels descosits.

Qui encara no la conegui, una mostra.

Qui és el fill de puta?

Com que no podem saber del cert qui és el màxim culpable de la vaga de controladors, em pregunto qui deu ser el culpable o culpables de tot plegat, govern o controladors?

El que si sé, és qui una vegada darrera l’altre es quedant tirats a terra sense volar, amb les seves il·lusions cremades, per una colla de gent amb un nivell adquisitiu deu vegades més gran que el de qualsevol mortal. Hi ha moltes maneres de fer força, sense tocar els collons als pobres de sempre. Que hem de fer tots plegats quan la feina no és del nostre gust? Deixem les eines i fotem el camp? Desgraciadament tots, avui en dia hem de empassar-nos algun gripau per poder subsistir, i el que menys necessitem, és que la gent de sempre ens cremi les il·lusions acumulades durant mesos amb les seves despeses incloses.

A mi no m’ha afectat, però estic emprenyat igualment perquè estic agafant por a volar, por a gastar-me les peles, por a mantenir el neguit fins el dia del vol, por a quedar-me a terra sense vacances, por a que una colla de fills de puta no em deixin gaudir del que és meu, perquè avançadament ho he pagat.

Perdoneu per les paraules malsonants, n’hauria posat més però no m’hi ha cabut.

Ja hi tornem a ser

Hem estat unes setmanes molt distrets amb les eleccions i el Barça Madrid, després d’això sembla que no hi ha res. Però amb compte, que ja tenim a sobre les ( _______ ) festes que cada d’any ens acompanyen a finals de Desembre i que ens intenten vendre molt aviat. Tothom, més o menys, modifica els seus hàbits i cerca o defuig moments de felicitat per tal de guardar-ne un bon record.

Com cada any, la gent es llença, a partir del pont de la constitució, a fer compres abusives i compulsives per intentar de tenir unes bones festes, plenes de felicitat. Cal fer compres, evidentment no podem trencar il·lusions, sobretot als més petits, però cal moderació i entendre d’una vegada per totes que: La felicitat no és als grans magatzems, no es compra, si no es té...............res a fer.

La teniu?

Descobrint el que tenim

El patrimoni geològic de les terres gironines. Sota aquest títol s’amaga un recull de curiositats geològiques de les nostres comarques, amb una curta però interessant explicació de cada una de les tres-centes curiositats plantejades i molt ben documentades fotogràficament. Al ser un llibre de gran format ens permet de gaudir d’unes imatges espectaculars, que moltes vegades tenim molt a prop nostre i que no sabem que hi son. De vegades no cal anar gaire lluny, per veure meravelles paisatgístiques del nostre voltant i, que dóna per fer una bona caminada, que de ben segur ens ajudarà a desestressar-nos del nostre cicle de vida tant atapeït.

Una recomanació per a tots els amants de la nostre terra, que en ell podran veure el fruit de quaranta anys d’estudis entorn a la nostre geologia, que com es pot comprovar és ben curiosa i diversa. Des de salts d’aigua a coves, passant per formes modelades per els anys i la sàvia natura. Un recull que et fa donar compte del que tenim i del que hem de cuidar per no perdre tant preuat llegat.

Aquí en podeu veure unes quantes de les seves imatges acompanyat d'un bon apunt

No serà fàcil

En una nit de solemnes garrotades, a qui realment les han buscat, i que jo celebro per la meva manera de ser, que entenc i m’agrada que es castigui a qui l’ha feta.

Tenim un líder, ens agradi o no, però és així i és el que la majoria de catalans han decidit. Ara té una tasca difícil davant seu, no és moment de ximpleries, si no vol ser castigat d’aquí quatre anys, cal que es posi a treballar. Si jo el tingués davant meu, li diria:

Tu ets qui tirarà del carro, no miris per tu, mira per el poble, estén la teva mà a tots els qui vulguin ajudar-te, para les orelles a tothom i deixa’t aconsellar. Pensa però que la primera feina que has de fer, és convèncer als teus adversaris que t’ajudin, entre tots heu de fer pinya, han entrat cares noves, amb ganes i conviccions, si ho fem bé entre tots, parlarem com a estat Independent en pocs anys. No et felicito com a guanyador, et felicitaré en tot cas d’aquí uns anys, porta’ns a bon port i si us plau fes callar a aquests que gosen a parlar amb la llengua imposada, als primers minuts de televisió que li donen després de les eleccions. Endavant i sort.

On estem?

Algú sap realment, on estem?, econòmicament parlant, perquè després d’escoltar les notícies dels últims dies, veient com comencem a rescatar països, la cosa no és massa esperançadora, la veritat. La realitat més crua és que estem venuts, lligats de mans i peus pels governs i bancs, que fan de nosaltres poca cosa més que persones a les que esprémer cada vegada més. Fins on arribaran? Fins quan haurem nosaltres de pagar els seus errors? Quan ho haguem pagat, ens tornaran a deixar diners per fer-se més rics a costa nostra? Amb quina por juguen amb els nostres diners, si quan s’equivoquen som nosaltres mateixos qui hem de pagar-ho?

Masses preguntes, sense resposta ferma i creïble. No hem sortit d’una, que ja apunten a la crisi del petroli com a la més propera, que farà que tenir cotxe sigui un luxe per molts inabastable. Ens hem lliurat de la dictadura del govern, però hem caigut a la dictadura del diner, no sé jo si això ens tornarà a portar on els rics seran molts rics, els pobres molt pobres i a l’abolició de la classe mitjana.

De vegades, i cada cop més sovint, hem venen ganes de marxar, marxar molt lluny, per tornar a començar de zero i viure amb tranquil·litat. Sóc massa feliç per permetre que la dictadura m’ho espatlli. Encara hi som a temps.

Esquena per esquena

No és que tingui ara un nit d’insomni, per no haver pogut relaxar-me al sofà veient un cara a cara que no ha pogut ser, per el seu mal plantejament de pocs dies d’antelació. El que passa és que m’hauria agradat de veure com es trinxaven en públic, cremant els seus últims cartutxos al mateix temps que esquivaven les bales. Però a l’hora estic content de veure, com els dos grans, no és poden sortir amb la seva i fer el que els roti, tot i que han tingut a tota la població pendent d’ells durant tot el dia, que de passada ja els deu anar bé. En el fons i donat que el plantejament va ser del sr president, crec que la pitjor garrotada d’aquest fiasco ha estat per el sr Monti, de fet, ell era qui hi tenia més en joc.

Si un país on la llibertat d’expressió ens ha de fer sentir orgullosos, fem que els més petits no tinguin el dret de fer la seva campanya amb igualtat de condicions, és com si permetéssim un duel, on una de les armes no estès carregada.

Especial eleccions

He vist el debat, sí, perquè vull assegurar-me de no fer-ho malament el dia convingut. Desprès d’escoltar cada un d’ells amb els seus arguments, alguns basats amb la crítica, altres ensenyant la llengua que els agradaria fer servir, algú que no té arguments seriosos, davant de la importància del que ens hi juguem, i també mentides varies a més de promeses que mai no és podran complir.

També vull dir que hi he trobat a faltar gent, ja que la llei d’aquest país no deixa a les forces polítiques sense ascó, tinguin el dret d’assistència al debat, cosa que trobo injusta, donat que ens omplim sempre la boca de que tothom té els mateixos drets.

Però al final de tot he pogut triar-ne un, un que si m’ha convençut, un que l’he vist capaç i amb autoritat suficient per governar, un que no li he vist dir cap mentida i que per mi és el millor candidat de tots. És per això, i no em fa res de dir-ho, que el meu escollit és, sense cap mena de dubte, el sr Josep Cuní. El que no m’ha quedat clar és de quin partit és, però el més important avui en dia, és l’eficàcia de la persona i no el color de la seva camisa.

100% Efectiu?

Que els arbres no ens deixen veure el bosc és una cosa bastant normal, ara, d’aquí a penjar la publicitat d’aquesta manera, sembla obra d’algun anarquista mal pagat per fer la punyeta. A mi particularment ja m’agrada que estiguin ben amagadets, però he trobat curiós el fet de que no és una, sinó que son moltes i de tots els colors polítics, les que es veuen per la ciutat. En tot cas tindran sort que en els últims dies, el temps d’hivern i el vent, fan caure amb alegria tot el “follaje” que amb sort permetrà veure’ls bé la cara abans del 28N, tot i que ja sabem quin peu calcen.

Si ni això son capaços de fer bé, com volem que ens dirigeixin a bon port.

Hi havia una vegada.....un nen

Amb ganes d’aportar alguna cosa més, a la iniciativa d’en Ferran i l’Assumpta, poso una foto al costat del cotxe que em va ensenyar a conduir, a l’edat de catorze anys, fent de xofer per portar a la meva mare i la meva àvia cada diumenge a misa. Eren un parell o tres de kilòmetres per camins sense asfaltar, però ja apuntava cap al meu esperit, a tot el que porta gasolina.

Aquí devia de tenir al voltant de set anys. No vull comentaris sobre les meves cames.......prometo que ara les tinc ben rectes.....

La Caixa...esperem?

Pot ser sóc jo, que tinc mala sort últimament, però la veritat és que les darreres vegades que he necessitat els serveis, de tant lucrativa empresa, i que els seus operaris de ferro vestits de grog sense dret a descans setmanal, m’ho puguin solucionar, he tingut que esperar més del normal, molt més, massa comptant amb les comissions que ens cobren.

Com que cada cosa té una teoria i la reiteració d’un problema no és mai una casualitat, crec que és una obra mestre del seu especialista en personal, per tal de fer acostumar cada vegada més a la gent a fer-s’ho ells mateixos, via web o via caixer, però la fita a aconseguir els propers anys és reduir personal per encara guanyar més. Han descobert que els seus treballadors del vestit grog no cotitzen, no tenen llargues malalties i per fotre’ls al carrer només cal avisar al camió grua.

L’altre dia, després d’esperar-me una bona estona, em varen donar un bon dia i tot seguit, un: per això li hauré de cobrar comissió. Jo amb cara estranyada vaig dir: ah si? no ho hagués dit mai, que m’hagués d’esperar tant per pagar. Fem cua perquè ens foteu els quartos, des del vostre punt de vista empresarial deu ser la hòstia.

Relats conjunts

Estació espacial ISS



Masses dies junts dins l’estació espacial, ella ja no el suportava més, tenia ganes de tornar a la Terra per engegar-ho tot. No pensava donar-li una segona oportunitat, després de saber que abans d’abandonar la Terra, l’hi havia posat les banyes amb la seva millor amiga i que a sobre es volia quedar amb tot el que tenien, deixant-la al carrer. Per sort s’havia acabat la missió, ja hi pensaria quan toques de peus a terra, mai millor dit.

Però una trucada d’última hora, des de la terra, els demanava una reparació urgent fora la nau. Com sempre, ell era qui sortia a fer el passeig espacial, ella qui li subministrada l’aire i obria la porta d’accés pel retorn a la nau. El cor d’ell es va tornar petit, quan en sortir de la nau, veié per l’espiell de la porta, que ella li oferia un somriure molt poc engrescador sota d’uns ulls plens de ràbia.

Una aportació a Relats Conjunts

Garbí24 convida

Com cada any, pels voltants de Sant Martí, és celebra al meu poble (no sóc el propietari) la festa major que enguany caurà en aquest proper diumenge dia 14. Com que es tracte gairebé d’un micro poble, la festa es comprimeix tota en un matí, més que tot per no perdre la tradició i fer pinya tots plegats.

Després dels meus vint-i-set anys a la comissió de festes, fabricant un còctel ja gairebé llegendari, em plau de convidar, a qui tingui ganes de desvirtualitzar-se, a fer un tast i gaudir d’un aperitiu popular pels voltants de les dues de la tarda. Preu: dos petons per les noies i una encaixada de mans per els nois. Aviso, no és car.

El poble? Just aquí

Més amunt

Cada cop els catalans anem aconseguint més fites, aquest any és tot un goig de veure tres catalans amb el títol de campió del món de motociclisme, un en cadascuna de les categories. El que més greu sap, és el fet d’haver de veure cada vegada que pugen el podi, que no han estat poques, com oneja sobre els seus caps aquella senyera que no els pertoca, acompanyada de la horripilant musiqueta militar.

Estem a l’elit mundial de molts esports, això vol dir que hi ha molt bon nivell, tot i lo malament que ens tracten econòmicament. La meva pregunta és: si anéssim sols gestionant els nostres diners, on podríem arribar?. Això sí, potser fent uns quants pavellons de menys i posant el diner on s’ha de posar.

El que no pot ser és que la majoria d’aquesta gent hagi de fer-se camí amb diner privat, culpa d’això, una gran quantitat d’ells no arriben a lloc per no tenir medis i el seu talent queda enterrat en el temps.

Orgull català i punt.

Han sobrat entrades

A l’obra de teatre més gran feta de moment a BCN, els han sobrat entrades, no se sap encara si per motius de vestuari o bé per la temàtica de l’obra que l’expectació creada no s’ha vist recolzada per l’assistència de la gent. Sembla ser que de les quatre-centes mil que s’esperaven tant sols cent cinquanta mil hi han anat, potser la gent preferia la cursa de 125cc per veure com un altre català és proclamava campió del món.

Ara falta per veure els números de la gent, que havien de recollir uns trenta milions d’euros de beneficis per l’obra en qüestió en forma d’entrepans i souvenirs. Espero no equivocar-me per el bé d’aquesta gent però molt em temo que queden molts dies de menjar entrepans i caldrà una segona estampació en molts de souvenirs fets expressament per l’esdeveniment.

Potser els qui més un han gaudit son els del col·lectiu que s’han fotut el lote mentre l’actor principal marxava del lloc, almenys ha pogut veure com ens estimem sense mirar-nos el sexe que tenim. Sort que han de passar anys abans no tornin a fer la funció.

Primícia

L’amic Sandro Rosell, mentre fa tot el que està fent, té temps per comprar-se aquesta finca a un petit poble de l’Empordà. No sóc jo qui ha de jutjar si el que està fent és correcte, però si tot plegat arriba a afectar al vestidor, prometo penjar aquí mateix les coordenades perquè tothom sàpiga on és i l’emprenyin tot el possible.

Entre cotons

Avui critico el fet de que en aquest país, segons la meva manera de veure les coses, som massa bons amb els que no és mereixen tanta bondat.

El cas més recent es l’ajuda que rebran el nini per la seva formació i sou que ens costarà una picossada als que estem més que farts de pagar i pagar. Trobo que una vegada més les coses es fan malament. Crec que s’hauria d’obligar a les empreses, a crear unes fitxes de tothom que rebutgi una feina, fent constar tots els detalls de l’entrevista i enviar les dades a treball. La persona que reiteradament ha refusat treballar s’ha de quedar sense ajudes, sense seguretat social i sense res. És la única manera de que la gent espavili i sigui responsable amb el que vol ser a la vida. És molt trist de veure que la gent només es mou per subsistir, però si volem posar un remei a tanta ajuda, a tothom que para la mà, ho hem de fer així.

Tant que pregonem allò de: no els donis peixos, ensenya’ls a pescar, però veig que ho fem totalment al revés, anem repartint ajudes a tort i a dret, amb lo qual, els que realment ho necessiten no ho reben. Sap greu dir-ho però manca mà dura i deixar de tenir a tothom protegit entre cotons. Qui vulgui peixos que es mulli el cul, em sap greu però és el que penso.

Bar de carretera

Reconec que és un lloc on hi vaig passar estones memorables mentre aprenia a viure la vida, un lloc on el temps passava ràpid, entre els amics de sempre, que no faltàvem a la cita setmana darrera setmana. Fins que els destins de la vida fan que et separis del lloc per coses de l’edat o canvi de costums.

Ara hi he tornat, han passat vint-i-cinc anys des de la última vegada, però no ha canviat tant. Tant sols unes rajoles de gres i unes mans de pintura han rentat una mica la seva cara per continuar reben als clients. Però tots aquests anys no han pogut amb la vella llar de foc que continua allà, on encara he pogut fer la meva torrada per esmorzar, compartint taula amb alguns d’aquells mateixos amics de joventut.

El lloc no ha canviat, jo sóc més gran i sense voler he recordat el medi de transport que m’hi va començar a portar.

Que voleu que us digui, una mica de nostàlgia tampoc està tant malament, tot i que aquesta no és la meva, si que m'ha servit per recordar els dos anys de glòria sobre aquestes dues rodes.

Vaig dubtar

Com és tradició anual de cada any, en aquestes dates, la passejada per les fires de St Narcís a Girona per gaudir de les rialles i les il·lusions dels nens. Ahir en va ser el primer dia, no en seran gaires més, doncs és un negoci ruïnós per les meves butxaques, però vaig marxar amb un somriure als llavis per la meva, diem, captura fotogràfica “mobiliana” que per un moment em va fer dubtar.....veieu:

La meva ment recargolada el primer que va fer és treure la N al pa, i es clar la cosa prometia, però després llegint tot el cartell em va quedar clar que la resta estava escrit en la llengua imposada, que em tragué la il·lusió al moment i que va propiciar que anés tirant endavant fugint de les fortes olors d’un oli de fregir ancestral. El que em pregunto és com pot ser que una gent que paguen tants diners per posar-se en un lloc com aquest no poden tenir alguna persona que tingui un cervell tant ampli com per agafar in diccionari quan tenen un dubte. Potser la crua realitat ens diu que no en varen tenir cap de dubte.

Queda obert el permís per donar la imatge al bloc de les parets parlen per si ho creu oportú.

Fotre-li mà

Ara quant se’ns mostres obertes i desafiants és quan hem d’anar per elles. Un fruit sens dubte per menjar calent, cosa més que benvinguda en l’època que estem, amb l’arribada de les primeres freds fa d’un ambient molt propici per el consum de la castanya.

Aneu amb compte però, tots sabem que és un assumpte molt pelut, que cal tractar amb la delicadesa que li pertoca o ens hi podem fer mal. Cada cosa al seu moment, gaudiu d’elles ara amb seny i mesura, això si, que cadascú es peli la seva.

Ja és pública

Superades les proves inicials d’impremta i corregit els errors típics del novell, ja ús puc presentar definitivament el llançament de la novel·la. La podeu adquirir a la web de Bubok (click) tant en format paper com en descàrrega gratuïta en pdf, així podeu fer-hi un cop d’ull abans de decidir si val la pena llegir-la en paper i gastar-se els quartos.

Coneixeu la meva senzilla escriptura, però no coneixeu les històries que volten pel meu cap, us convido a descobrir-les i a criticar, només demano a canvi, que dipositeu la vostre sincera crítica aquí: garbi.24@gmail.com.

Desitjo que hi passeu una bona estona i que sabeu disculpar si s'ha colat alguna errada, en algunes coses sóc novell.

Us l’ensenyo

Una petita troballa del resultat, d’un dissabte de bolets, buscats en plena muntanya, on per desgràcia no es veuen tots els diners que diu la Generalitat que hi ha posat per la seva neteja, després de la nevada del hivern passat. Moltes són les vegades que t’has d’arrossegar per el mateix camí que fan servir els senglars, doncs no hi ha altre manera de passar per culpa dels molts arbres caiguts barrejats amb els que rebroten. Però en mig de totes aquestes misèries s’hi amagava aquesta petita joia que no tardaré en cruspir-me molt a gust. Potser mentre veig algun dels discursos lamentables del moment.

Fimosi

Una malformació molt habitual que no ens deixa veure el capullo que hi ha dins, amb la conseqüent molèstia i amagant un munt de porqueria que acaba generant molts de problemes. Reclamo fer el tall o incisió necessària a tota la classe política per poder veure exactament el capullo que hi ha dins, saber amb qui realment ens juguem el físic, què volen fer amb tots nosaltres, què és el que realment és cert i quina és la direcció a seguir. La única manera de fer-ho es poder mirar-los sense cap capa protectora, que només ens deixa veure el que a ells els interessa. Cal fer l’operació, de rebot ells també tindran relacions de més qualitat i més satisfactòries, s’ha acabat d’amagar les coses. Per una vegada a la vida, pugem el teló, volem saber tot el que hi ha al darrera. Tots hi guanyarem.

No acostumo a parlar de política, però veient els últims mesos i els que venen per endavant, no me’n he pogut estar. Hem de dir prou!!!

Estic content, perquè la informació sobre la malformació i les seves molèsties l’he tingut que buscar a Internet.

Ciber atac

O podem dir-li també, rebuda massiva de correus brossa. Cada dia m’ofereixen enfortir el meu cos i treure-li les arrugues, allargar-me el penis, tenir orgasmes excel·lents, potenciar la meva virilitat a base de viagra de tot tipus, guanyar molts diners sense fer res de res, conèixer noies disposades a matar per estar amb mi, volar a tot el món molt barat i rolex a quatre duros..........

Com que tot això sembla ser que no és pot aturar, estic pensant en canviar el meu perfil que volta per Internet posant-t’hi, sota avís previ a tots vosaltres, un perfil adequat per fer desistir l’atac massiu.

Això més o menys quedaria així: Home ric de complexió física forta, sense problemes d’arrugues i sobrepès, molt ben dotat, virilitat de sobres per tota una nit d’orgasmes continuats, practicant absolut de la monogàmia, amb pànic a volar, no necessita cap rolex perquè el temps se l’hi en fot.

Tot i que no tot és veritat, però “ojo” que tampoc és tot mentida, crec que seria un perfil prou bo perquè l’enviament abusiu de brossa disminuís al cent per cent. Llàstima que tot això es gairebé automàtic, doncs les dones també reben correus per allargar-se el penis. Calla!!!!.......... potser son les principals compradores, ara que hi penso fa uns dies que em donen unes pastilles que no sé perquè són........

La noia que llegeix

Una nova aportació a Relats Conjunts

Vaja quina il·lusió!!!!! Una carta d’un jove de la reialesa demanant-me en matrimoni, amb data de fa vuit mesos. A veure si d’una vegada per totes inventen alguns sistema d’enviar missatges a l’instant i no aquesta merda de coloms, que es paren a fer niu a mig camí. I ara què? Acabada de casar amb aquest inútil!!!! Maleït colom.

Sense E

Una participació al Joc literari d'en Tibau, es tracta d'escriure un text entre 100 i 200 paraules sense fer servir la lletra E. Us hi atreviu?

Aquesta és la meva proposta:

La cadira

Una antiga rondalla, parla d’un individu amb una capacitat innata com la d’agafar animals al riu, a cops, amb una cadira. La sort arribarà a qui pugui imitar-lo. Molts anys fa d’això, ningú fins ara ha arribat a tal fita . Jo, avui a la tarda tossut i amb ràbia, ho torno a provar. Molta confiança amb mi, molts animals vistos, molts cops amb la cadira, tots falsos i fora lloc. Ara ja, amb la convicció tocada, passa una carpa grossíssima, un últim i rabiós cop dins l’aigua, portarà al final la sort buscada tants anys. La cadira romandrà inútil al fons fins la riuada, a la tardor. Vaig cap a casa amb la carpa. Com a prova, porta un trau gros al cap amb la marca clara d’un fort cop amb la cadira, a la qual mai ningú tornarà apuntar-hi cul.

La sort no ha acompanyat, ni la carpa ni la cadira. Qui buscava sort......qui sap si mai la tindrà.

Google Cars

Escoltant la ràdio, m’ha sorprès la notícia de que el sr Google, des de fa temps, que fa córrer uns cotxes sense conductor per les carreteres dels Estats Units, concretament varis Toyota Prius que ja han recorregut dos cents cinquanta mil kilòmetres sense conductor, només amb dos accidents i encara sense ser culpa seva. Semblava més una conya que no una notícia, és per això que he anat a trucar la porta de can google per saber-ne la veracitat de tot plegat i m’he trobat amb això.

Si dintre de vuit anys podem circular així, vol dir que altres tecnologies també ens hauran aportat molt més a les nostres vides cada cop més computeritzades. No és que hi estigui gens en contra de l’evolució però m’emprenyaria que acabéssim fent la cerveseta virtual, sexe virtual, platja virtual i tot virtual. Ara, haig de reconèixer que poder mantenir relacions, no virtuals, anant per l’autopista i sense riscos tindria el seu punt, perquè suposo que un cotxe d’aquesta intel·ligència, només de posar el seients en mode abatible, posaria música i llum adequada a la situació, que menys no?

Avancem, sí, però sense tocar lo intocable i sense treure la feina a ningú.

C@ts

Val la pena i és tremendament just de felicitar, als organitzadors de la gala d’entrega de premis d’aquest any, als premis populars de la blogosfera, C@ts, per la capacitat que han tingut de mantenir juntes fins a cinquanta persones connectades al mateix temps al seu blog. Dues hores d’entrega de premis i molts, molts comentaris rebuts amb alegria per els merescudament premiats. Moments com aquests et fan donar compte de lo gran que és la nostre família virtual, que és connecten des de diferents països per gaudir junts d’una gran vetllada.

Als organitzadors i als premiats,moltes felicitats. Continueu així, tots hi guanyem.

Una mica més

Per continuar amb la presentació, poso avui la contraportada on es pot llegir la sinopsis de la trama, per esbrinar una mica per on va el contingut de la mateixa.

Serà publicada a través de la web de Bubok, de moment sense ISBN ni dipòsit legal, més endavant i veient de la crítica obtinguda, potser intentaria fer més difusió, obtenir tot el que és necessita per posar-la a la venta i com no pagar els imposts que comportaria això. De moment em conformo amb que es llegeixi. La única cosa que he fet de moment és registrar-la per el que pugui ser més endavant.

Secrets de família

Una participació als relats en català, ús hi animeu?

L’avi

Ningú com ell sabia el que havia treballat tota la vida per aixecar el seu més que productiu negoci, renunciant a viure la vida. Com passa moltes vegades, uns pugen el negoci, els altres en viuen i els tercers l’enderroquen sense parar-se a pensar que algú hi ha deixat la vida en allò.

Veia tristament, com els seu fills, esperaven amb ànsia la seva herència, els nets als seus trenta anys, no havien treballat mai, ni indicis de que volguessin fer-ho.

De vegades cal prendre una decisió, és trist haver-ho de fer, però abans de viure el fracàs, preferia acabar d’una vegada per totes.

Va trucar al notari per fer testament, volia ser recordat com a persona acurada en el treball. Sabia que la seva dona, desapareguda feia anys, entendria el que anava a fer.

La millor manera, era deixar clar que no era un accident. Amb una nota de comiat dins el cotxe, aparcat davant de les turbines hidràuliques del pantà.

L’endemà mateix sortia a tots el rotatius el suïcidi incomprensible de l’home, anunciant el multitudinari funeral per el dia següent, funeral sense fèretre, al haver passat per les turbines hidràuliques no n’havia quedat res.

Els rotatius no s’havien equivocat, centenars de persones donaven el condol als familiars, aguantant amb enteresa l’esdeveniment i fregant-se les mans en secret. Per fi l’avi havia fet una cosa encertada.

L’avi era el més feliç del cementiri, s’ho mirava des d’un recó acompanyat d’una jove de bellesa extraordinària, amb el somriure als llavis que delatava el seu pensament amb el testament redactat dos dies abans. Deixava tota l’empresa i patrimoni a parts iguales als seus treballadors, que eren qui més afectats és veien durant el funeral. La seva família s’hauria de conformar amb el cinc per cent del negoci, si complien el requisit de treballar cada dia a la cadena de muntatge, sota la vigilància dels nous amos. Ell s’ho miraria de molt a prop, era el seu secret, ara que es disposava a començar a viure.

Us l’ensenyo....

Ja en tenia ganes de que pogués sortir a la llum. Ara un cop acabada i havent rebut una mostra, ja és pot ensenyar la que serà la portada de la meva primera novel·la. En pocs dies es podrà comprar o descarregar gratuïtament a través d’Internet. És el primer tastet, ben aviat explicaré una mica de què i com va tot plegat.

Home ric home pobre

Sense escrúpols i àvids de poder, no en tenen mai prou, cal enfonsar un país per poder després comprar el seu deute públic, per enriquir-se encara més, fan aportacions milionàries a qui ja té molt, per poder tenir més poder encara. Tenen tot el que volen al seu voltant, tot és comprat, des de l’amor fins als amics, passant per tots el luxes i comoditats. Potser veuen en això la felicitat, però s’han parat a pensar que tot és irreal, volàtil i sense valor? Tinc molt menys que ells, però suficient per viure, no he robat res del que tinc, tot el que tinc és real i palpable. Qui s’acosta a mi és perquè ho vol, no perquè ho necessiti, la meva riquesa no es pot posar en un compte bancari, però tant me fot, tampoc son de fiar. Els interessos de la meva riquesa si que me’ls podré emportar a on vulgui, no pagaran imposts abusius i cada dia els puc tocar.

No perdem temps en pensar el que podríem fer si........, val més que aprofitem el temps amb el que tenim.

Viure en la riquesa econòmica estaria bé, si aquesta fos certa, perquè no tot es pot comprar. Acumular diners és un cosa, ser ric és totalment diferent. Us deixo que em criden per uns interessos que han generat el dia d’avui...........cal ingressar-ho tot, sóc estalviador compulsiu.

Enhorabona!!!!!

Quant les coses es fan ben fetes i amb ganes, els resultats acaben arribant i ajuden a oblidar tot l’esforç que s’hi ha dedicat durant tants anys.

Si feu una ullada a la contraportada del diari El Punt de les comarques gironines veureu una parella molt cofois del seu premi a les millors botifarres de perol de tot Catalunya. El cas és que són cosins meus (falca publicitària) que demostra que la botifarra ens ve de família i sabem que fer amb ella. Per qui no vulgui o pugui desplaçar-se fins a Garrigàs, on hi ha la botiga i la producció (falca publicitària), les noves generacions de la família en qüestió, ha obert el mercat mitjançant una plana web molt intuïtiva, on el transport no és car i es pot fer una bona compra (falca publicitària), proveu-ho aquí i veureu com ús entra la gana de cop.

La distància i les costums, fa que ara actualment no ens veiem massa, però això no treu importància al fet i des d’aquí vull donar un cop més, l’enhorabona a tots els qui hi posen el coll des de fa molts anys, espero que no s’acabi aquí i continuïn treballant tan bé com fins ara.

Moments delicats

Comença la que serà la última setmana laboral amb gent al meu voltant, desprès de setze anys en els que he tingut més de trenta persones al meu càrrec de l’empresa, i uns quants més de subcontractats, ha arribat el moment de quedar-se sol.

Els temps han canviat, hem d’acostumar-nos a renunciar a moltes coses i aprendre a gaudir d’altres. Canviar l’estrès psicològic de tanta gent per l’esforç físic en molts casos, les discussions amb qui busca tres peus al gat, per fer les coses a la meva manera, el fet de manar i organitzar una sèrie de tasques a fer una llista on totes han de passar per les meves mans, canvis molts canvis.

Ha estat una crònica d’una mort anunciada, en els últims dos anys en veure que no surten feines, que no saps que fer amb la gent, que malgrat els seus problemes econòmics prescindeixen d’ells, que no hi ha compassió per ningú, que el repartiment de salvavides no és just.

Tots aquests anys han servit per aprendre, agafar experiència, ser prou responsable com per veure que en la vida no pots fer com l’estruç, que amaga el cap sota terra per no veure el risc al seu voltant. He intentat ser com el camaleó, adaptant-me al medi amb la forma o el color que pertoca, així he sobreviscut fins ara, compto i espero, continuar així fins al retorn de temps millors, que segur que vindran.

Ara hem tocat fons, s’ha acabat d’indecisió, estic per fi tranquil. Només queden dues opcions, tancar o sortir del forat.

Virtualitat cara

Ara que la nostre societat va cada vegada més encaminada a les compres a través de la web, per comoditat, perquè és més fàcil o no ho sé. Uns dels problemes, entre d’altres, és el cost de l’enviament del producte, que el venedor sap sobradament perquè el posa a la última pantalla, just abans de posar els números de la Visa. Si és un gran objecte potser no trobarem massa car l’enviament, però en el cas dels llibres et pots trobar de comprar un llibre que val el mateix el producte que els ports. No entenc, com portar un llibre de butxaca d’una banda a l’altre de la península (per no dir cap paraulota) ha de costar quasi cinc euros, això si, desprès de treure l’assegurança de pèrdua que serien dos euros més, i que afegit als del producte, estàs comprant un llibre de butxaca al preu d’un bon exemplar a la llibreria, que d’altre banda pagues i pots començar-lo a llegir.

Conseqüències? doncs que gent que comença a publicar alguna cosa, com és el meu cas, és troba amb, que sense guanyar-hi res, ja que el que es busca és divulgació, està oferint un producte molt car i que ningú o poca gent comprarà per l’excés de preu. Queda demostrat quan mires el número d’exemplars venuts, de molts n’hi ha un, suposadament l’autor.

Tan sols ens pot salvar l’ebook, cosa de moment de poca acceptació entre els usuaris lectors. En fi, és el que hi ha, això o gastar-s’hi una pasta llarga.

Ella

És una dona mandrosa, que no es deixa veure massa sovint pel carrer, per el cansament que li comporta el seu nom tan feixuc, però sempre recolzada per el seu marit, home que no coneix el treball. Ella per la seva condició, sap que és anomenada per tot el poble, com la Vaga. Ja li està bé el sobrenom que li han posat, tampoc son tantes les vegades que es parla d’ella. Ara actualment porta uns dies un xic cremada, farta de sortir en totes les tertúlies i estar en boca de tots causant indecisió i por. El seu home, vago de mena, de l’únic que es queixa és de la poca activitat sexual que tenen, des de que es parla tan d’ella. Ja ho té això l’estrès.

Avui, dia àlgid per la Vaga, conscient que el seu protagonisme va en decadència, i sabent que el seu nom encara cuejarà alguns dies, es sent més tranquil·la.

S’acomoda al sofà com fa dies que no feia, mirant com el seu home sense ni aixecar-se de la cadira li prepara el dinar. No sap com, però es mira el seu home d’altre manera, la libido a tornat i la fa somriure pensant en les estones, que ara desprès de tornar a la normalitat, gaudiran tots dos al seu llit on habitualment vagabundegen. Està serena i en pau pensant, que el poble estarà com ella ha estat sempre, ben follada.

És la meva aportació a la Vaga, davant de la meva incapacitat de saber que és el que realment s’ha de fer per sortir del forat. Mentrestant agafeu-s’ho bé que almenys mantindrem la libido, que ja és molt.

L’experiència és un grau.

No sempre el que ens diuen és del tot aplicable a la nostra vida, però de vegades et diuen coses que cal sospesar i aplicar, depenen del criteri de cadascú.

Fa anys, molts anys, però crec que ho recordaré sempre. Un home de més de vuitanta anys, que aportava la seva experiència en una petita obra que jo feia, quan tenia poc més de vint anys, en una conversa entre els dos em va deixar anar una frase: Noi, quant tenia vint anys, no tenia vint milions, ara que tinc vint milions, no tinc vint anys.

Aleshores em semblà una cosa molt trivial o típica, però a mida que van passant els anys t’adones que sí, que aquell home tenia raó. S’ha de saber viure amb consonància als ingressos de cada un, sense caure en el parany de guardar-ho tot per el dia de demà. Està molt bé que ara, des de diverses fonts ens fomentin l’estalvi com a mesura contra la crisi, però això no és més que un fre a la irresponsabilitat de molts. Potser i només potser, hem d’aprendre a gastar sense malgastar.

L’estalvi en excés, no és res més que malgastar l’existència pròpia.

Cares llargues

Segons un estudi de la universitat Garbi24, sobre els usuaris de la via pública al llarg del dia, un percentatge molt alt, presenten símptomes de tristesa o cabreig.

Son moltes les parelles, que és on més estricte ha estat l’estudi, les que es mostren morrudes i tristes mentre esperen amb ànsia la posada en verd del semàfor o caminant per la via pública. Durant l’estona que es poden observar, són pocs els que es veuen riure, pocs els que conversen animadament o és professen actes carinyosos . La majoria ni tan sols es dirigeixen la paraula, els que ho fan es nota un alt contingut de monosíl·labs en el seu llenguatge i els que més preocupen són els que clarament discuteixen. El mateix estudi ens mostra que no és un problema d’edat, perquè s’ha pogut comprovar casos amb diferents graus de gravetat en totes les edats.

Sobradament és sabut per tothom que la combinació de tristesa i cabreig ens evoquen a crisis greus d’ansietat i estres. La prescripció mèdica per posar fre a la cada cop més abundant malaltia, és sens dubte l’ús responsable de dues parts del cos que han permès a la humanitat de tirar endavant milers d’anys i que no són altres que la boca i les orelles. Cal parlar i escoltar , per aclarir dubtes i ansietats. Si patiu la malaltia, apliqueu el remei, que de rebot acabareu fent ús de la resta de parts del cos i que ús portaran a ser l’enveja de la cua del semàfor, entre altres coses.

Si és presenta una manca total de predisposició a la medicació, cal immediat assessorament amb col·legiats del departament de justícia o dret civil, per tal de no allargar més, una irrecuperable pèrdua de temps.

A la Pompeu

Dilluns, una part de mi va començar els seus estudis de comunicació i audiovisuals a la universitat. Malgrat que per coses molt habituals d’aquesta vida, no haguem passat totes les nits sota el mateix sostre, no li treu importància al fet. Sóc home i aquestes coses afecten menys que a les mares, ho sé, però si he de dir, que tot i que la majoria dels sentiments són molt bons i agradables, hi ha una petita part que lluny de fer mal, fa que tingui certa recança a la seva nova manera de viure. Sota un sostre aliè, sola i amb total independència. Sé que se’n sortirà, que dintre del seu desordre ella troba el que necessita, que la seva falta de planificació queda coberta per la seva tessoneria i que la manca de preocupació per les coses és anecdòtica davant la seva responsabilitat. Però el sentiment hi és.

Que aquests propers quatre anys, amb els seus respectius riscos, siguin la principal llavor que alimenti la teva vida d’adulta. Sé el què penses, jo a la teva edat pensava el mateix dels meus respectius; no n’hi ha per tant!!!. Segurament tu, d’aquí uns anys pensaràs el mateix.

Molta sort!!!! Aina

Temporada alta

Si, ha arribat el temps de figues, aquesta fruita tant complicada. Que perquè?, doncs perquè segons he llegit jo, home que li agrada saber que menja, aquest fruit de forma anomenada siconi, de la família del ficus, no és un fruit, sinó que és un conjunt de fruits que es comuniquen amb l’exterior mitjançant un conducte basal anomenat ostíol. Complicades les figues. Tenen la particularitat de que a la maduresa s’arruguen, cosa que no els treu gust sinó que les fa encara més gustoses, doncs augmenta la seva concentració de sucre. Així doncs una figa jove té un 80% d’aigua i un 20% de sucre, que a mesura que avança la seva edat acaba amb un 50% de sucre i un 20% d’aigua. Té tota mena de vitamines A B1 B2 B3 i C, també disposa d’un ferment digestiu a base d’àcid cítric i àcid màlic ( si, si, màlic) a més de ser rica en fibres i minerals ( en algunes varietats seda i or). En l’antiga Roma es donaven als qui participaven en els jocs olímpics, per donar-los energia, en canvi ara als esportistes d’elit, no els hi deixen tastar quant estant concentrats, tot i que se sap que d’amagat les consumeixen. Son adictives, i ho saben. Sempre han estat considerades un gran aliment perquè immediatament desprès del seu consum, un ja es troba molt millor, d’aquí ve l’expressió de: tantes figues que es podreixen i tants ocells que passen gana, que ens demostra el seu valor i la poca gràcia que fa que es malmenin sense haver-les consumit ningú. De la seva comercialització millor no en parlem. De les diferent varietats tals com, coll de dama, paratjal, figaflor, bordissot.......jo, sincerament em quedo amb les de tot l’any, les del Papiol ...;)

Si en teniu a casa consumiu-les i deixeu que les consumeixin, n’hi ha per tothom i són d’allò més bo. Bon apetit!!!!

M’he posat a cent

Tan sols un breu escrit per donar les gràcies a les cent persones que fins ara han fet un click per mi, per anar engruixint la llista de seguidors que té ara actualment aquest espai. Molts ja no volten per la xarxa, alguns passen de tant en tant a treure el cap, altres son constants i en deixen rastre, altres passen sense deixar rastre, però tots i absolutament tots, han estat i seran sempre benvinguts, incloent els més crítics, perquè m’agrada escoltar la veritat de les coses, perquè la vida està feta per parlar, encara que sigui virtualment. Aquest espai me’n dóna l’oportunitat i he de reconèixer que sense vosaltres no seria el mateix. Culpables de la meva adició, avui ús poso una catifa vermella, per que podeu entrar més còmodament i sentir-vos més importants dintre d’aquest espai.

Trepitgeu sense por..............és una imatge de la xarxa

El PC als núvols

La curiositat per les noves tecnologies o per no quedar-se enrrere, m'ha fet entrar al web creat per dos joves catalans que han estat els inventors, encara que no reconeguts, del anomenat "cloud computing" que no és altre cosa que l'allotjament dels teus arxius, al núvol, per disposar-ne quant vulguis, mentre tinguis internet al teu abast.

La veritat és que és força bàsic i senzill de fer-ne ús, doncs et trobes davant d'un escriptori com el del PC, amb les eines bàsiques d'ofimàtica, que et permet començar un escrit ara i acabar-lo a un cibercafè a l'altre punta de planeta sense fer ús de llapis de memòria i tenir vàries còpies de documents, que no saps mai quina és la última versió. En quant al tema de la seguretat i confidencialitat, entres amb nom d'usuari i contrasenya, i es diu que és de fiar, tot i que jo no hi posaré els meus comptes bancaris ni els números de tlf de les meves amants......sinó cagada pastoret.

El que si trobo que és, una eina genial per compartir arxius en xarxa, per grups de persones , que els permet que un document es pugui escriure entre vàries persones sense estar físicament al mateix lloc, això amb la globalització d'avui en dia pot facilitar la feina de moltes persones. Proba d'això és que ja tenen agregades companyies com IBM entre d'altres.

Només dir xapó, als dos joves i animar-vos a provar-ho a eyeos.org, diuen que és el futur, jo al ser tant jove........ fa que no em pugui quedar parat...m'agrada saber-ho fer tot. Bé, algunes coses no les he provat......

Jo també sóc Ni Ni

Últimament i massa sovint és parla de la generació triple ni, ni estudien, ni treballen, ni en tenen ganes. El problema ara no és massa greu, però de continuar així, d’aquí uns anys, quant la generació que penquem no ho podem fer, tindrem que el percentatge de gent que treballa per mantenir tota la infraestructura serà molt més petita i posar-hi remei serà molt difícil, perquè aquesta generació tindrà més de quaranta anys i cap mena d’experiència laboral. Serà greu.

El ni que més em preocupa es l’últim d’afegir a la llista, el ni en tenen ganes. Si no podem fer tornar a la població les ganes, la responsabilitat per la feina i per si mateixos, serà un problema de molt mal eradicar, de tots es sabut que les coses sense ganes no van, ni les més plaents.

Diuen que si no pots contra ells, uneix-t’hi. Jo ja ho he fet, a partir d’ara ni deixo d’aprendre, ni deixo de treballar i ni deixo de posar-hi ganes. Fem-ho així, abans no sigui massa tard, que hi tenim molt a perdre.

Relats conjunts: Moais

Aquell casament, tantes llunes esperat, havia arribat per fi a les platges de l’illa de Pasqua. La gent s’amuntegava al voltant dels nuvis, vestits fins l’últim detall per l’ocasió. Tots els membres del consell d’ancians, s’ho miraven des del seu lloc habitual a la vessant de la muntanya, esperant que aquesta unió els portés bona astrugància i la continuació del consell, amb les famílies que durant molts anys manaven a l’illa.

En el moment que el mestre de cerimònies preguntava a la núvia per la seva voluntat en contraure el maridatge, ella abaixar els ulls al terra, amb uns segons que semblaren anys va tirar el ram al terra i és dirigí a una de les seves donzelles, amb una seguretat impròpia d’una jove, li estampà un llarg petó a la boca. Tothom bocabadat veié com totes dues, amorosament abraçades, s’allunyaven amb la carícia de les onades als seus peus. No era la última sorpresa del dia, la gent quant es girà per veure la cara de tot el consell d’ancians, quedà garratibada en adonar-se que s’havien quedat de pedra. A hores d’ara, encara alguns resten pensatius a la vessant de la muntanya.

Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts