dimarts, 27 de desembre de 2016

Demà pot ser massa tard

Semblava impossible trobar-se aquí  plantat al cementiri, assistint a l’enterrament de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent  que ja mai li podria dir el que la desitjava i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot el que per  por o la  vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a dir-li a la cara.
L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades  i bones estones. Mai cap dels dos va fer l’intent d’acostar-se a l’altre,  ell mai no es va atrevir, la por al no era massa forta.
Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al súper o a llocs que casualment freqüentaven,  però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.
Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia sentit. 
Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un últim record d’ella,  comprà un altre diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment  que alça  la vista  i troba incomprensiblement  amb la Dolors cara a cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a  l’enterrament d’una desconeguda. Ara no esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un  petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la resposta fou apassionadament convincent. 
Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.

Crida 94 de Vullescriure.cat

dimarts, 20 de desembre de 2016

Relats Conjunts



Mira que fa anys que treballo al banc, he vist coses molt rares, de mal explicar o poc clares. Aquesta tot  i ser la primera vegada que m’hi trobo, puc arribar a imaginar-me el com ha pogut passar,  que la mostra d’esperma tingui tantes traces de cafè. 
Mostra no vàlida. 

Participació a Relats Conjunts de Desembre 

dimarts, 13 de desembre de 2016

Ella sempre estava a punt

Era només tocar-la i  es posava calenta amb un moment, era forta i tenia sempre aquell suau aroma que t’atreia i ho haguessis acabat fent a totes hores, però no podem abusar, massa sovint tampoc és bo.
Ja fa un parell d’anys que va donar l’avís de que estava cansada però amb uns retocs meus es va tornar a posar a cent.
Arriba un moment que no es pot continuar i s’ha de donar per acabada la convivència. Això comporta deixar de tocar-la i acostumar-te a estar sense ella, encara que n’hi ha d’altres que et faran el servei, mai serà el mateix. Divuit anys són molts anys.
Reconec que m’ha costat, només era una màquina de fer cafè, però aquell moment de deixar-la a la deixalleria m’ha fet pensar amb tot el que hem viscut aquests anys. Sé que això no tornarà a passar, ara les coses no són fetes per durar tant, no tens temps ni agafar-los-hi afecte que ja els has de canviar. 
Sembla mentida que a vegades tinguem un sentiment tant fort per una cosa material.


dimecres, 7 de desembre de 2016

La llibertat té un preu

Els anys han  marcat el seu rostre de tristesa, les penúries infligides per el seu home han estat molt llargues. Saber-se per fi alliberada del maltractament psicològic, moltes discussions i més d’una visita a l’hospital fingint caigudes, robatoris i fins i tot intents de suïcidi, per amagar la cruel realitat de la violència que havia d’aguantar molt sovint i sense saber com sortir-ne, la fa sentir amb ganes de viure.
Avui la Júlia assisteix al funeral del seu torturador, no deixa de pensar que ha estat molt a prop de ser ella mateixa qui reposés dins la caixa en diverses ocasions. Veient el públic assistent, es repeteix en veu baixa, que si aquest fos el cas, no hi hauria ni la meitat de gent  en el sepeli i que serien molt poques les llàgrimes que es vessarien.  La seva captivitat havia fet minvar molt la popularitat i coneixença entre els habitants del barri, la por havia tallat totes les oportunitats de ser una persona sociable.
Plora desconsoladament, les llàgrimes regalimen per sota les negres ulleres, li fa molt de mal  els més de 3000 € que ha de pagar per aquest enterrament, i  que malament està dir, tant de temps esperat. Sap que ara pot començar a viure, té pensaments immediats de futur que li afloren com una allau, mentre van endreçant el difunt. 
Amb el cap cot, recorda el conjunt de blonda vermell que s’ha comprat expressament per l’enterrament, com a últim acte de protesta i punt inicial d’alliberament . Ha de fer un esforç per controlar un somriure que surt de molt endins,  només faltaria ara que per un descuit tant ridícul algú comencés a lligar caps. Seria de molt mal explicar,  com un home tant experimentat,  ha caigut fàcilment del balcó d’un sisè pis,  en l’acte simple i senzill de canviar una bombeta.

En resposta a la 90 crida de Vullescriure.cat

dilluns, 5 de desembre de 2016

No ha pogut ser

Ho he intentat, però no ha pogut ser. Volia fer pont, però les coses no han sortit sobre el previst i he tingut que claudicar.
El pont previst el volia fer sobre la constitució, treballar per després poder fer quatre dies, però qui té el cul llogat no seu quan vol. 
M’hauria agradat molt treballar dimarts, fer-li un pont a aquesta constitució que no em representa i que ens té esclavitzats a una colla de feixistes d’ultra dreta. Perquè si la democràcia s’empara amb la constitució, quin sentit té fer-li una festa si no ens deixa decidir el nostre futur. Hipòcrita tot plegat no?  

dimecres, 30 de novembre de 2016

1000€

Ara diuen que per foragitar l’ús del diner negre, es limitaran els pagaments  en efectiu a miiiiiiiiiiiiil eurooooos, com la loteria de Nadal.
Potser es pensen aquests set ciències que quan la gent compra o fa coses en B farà una factura perquè el pagament quedi registrat.
Així no s’aconsegueix res, la ment humana és molt llesta a l’hora de fer entremaliadures monetàries. Si s'han de blanquejar tres mil euros, es fan tres factures de 999€ i amb els tres euros ens anem a fer un cafè.
No es pot lluitar contra el negre i les caixes B si no és amb un abaratiment dels imposts i una legislació dura per qui en faci ús. Si no val la pena el risc, tothom pagarà els seus imposts, si aquests es destinen i se’n fan un bon ús, encara els pagarem contents.
Apart d’això, els únics que ens hem de menjar l’iva amb patates som nosaltres, els últims consumidors que no podem desgravar mai res i ens tenen controlats a través d’una nòmina de merda. Les grans companyies, amb empreses pantalla van fent facturacions entre elles fins a fer desaparèixer el que els toca pagar.
Feta la llei feta la trampa, aquesta mesura no servirà per res, els que viuen se’ls en fot i els que sobrevivim no ens escapem. 
El problema és que no saben d’on treure els calers per sortir del deute que han generat. 
Marxem ja no? 

diumenge, 27 de novembre de 2016

Padrina no em vigilis

Ja em fa mandra, però avui em toca a mi de portar al ball a la meva fiola que està en edat de sortir a relacionar-se i trobar un bon mosso que la vulgui, i la faci feliç en aquestes èpoques que la vida ens tracta tant durament.
Tanta dedicació a la casa pairal, que no m’ha deixat temps per fer vida social i poder formar una família com totes les meves germanes,  m’he quedat per vestir sants i per tots ja sóc  la tieta.
Part de culpa és meva, sempre he volgut escollir el millor, he provat varis festeigs però la meva exigència,  i haver de portar-ho sempre tot tant d’amagat , ha acabat amb tota relació. Potser per això, tot i la mandra,  quan haig d’acompanyar la Silvia sempre m’arreglo al màxim que dóna el meu rústic armari.
La festa es prou animada, la Silvia veig que es fa molt amb un jove a les últimes festes, es veu que es cauen bé, tinc enveja de la seva joventut i faria el que fos per estar al seu costat, però ara això no toca i el que haig de fer és controlar que el Ramón no es passi, doncs veig que les seves mans cada cop estan molt a prop d’on l’esquena perd el nom.
A la mitja part quan tothom aprofita per anar als serveis, o escapar-se entre els arbres cercant el petó furtiu, jo segueixo al Ramón per intentar parlar amb ell i de quines intencions té.
Seria un altre història  com he acabat dins el vestidor dels músics, però tinc clares les intencions més properes del Ramón quan veig la meva cara desencaixada de plaer,  reflectida  a l’espiell, i  a ell movent-se a  ritme compassat i frenètic darrere meu, agafant-se  a les meves natges. 
Estic convençuda,  si  la Silvia el ferma curt, estarà en bones mans.

En resposta a la 89 crida de vullescriure.cat

dijous, 24 de novembre de 2016

diumenge, 20 de novembre de 2016

Arribar i moldre

Aquestes lleis de que no  pots tenir molí propi i hagis d’anar al del senyor feudal, per deixar-hi uns quants quilos, no m’agrada gens, però bé que hem de fer la farina per poder menjar durant el fred hivern.
Aquest any la collita ha estat pobre, no hi ha adob per les terres, les hem de deixar en guaret un any i això afebleix molt la nostre pobre producció. Ells, els senyors que es fan dir, ens reclamen cada any més de la nostre producció, jo no m’he pogut casar amb la Sisqueta per manca de quartos, no podríem pas sobreviure amb tant poca cosa, i només faltaria que en vinguessin de menuts per acabar d’agreujar la situació.
Viure sol, amb les terres mig parades i aquest mal temps que fa, em deixa prou temps lliure com per anar cada dia a moldre amb la Francisca, la molinera que el senyor feudal té controlant a tots, perquè ningú marxi de la casa sense deixar una bona part, del que sens dubte trobarem a faltar i ens farà passar gana.
El fet d’anar-hi sovint em dóna certes facilitats, algun dia puc marxar sense deixar farina, la romana que fa servir, té maneres d’amagar pes, i el que més m’agrada, és  que sóc dels que puc dir allò d’arribar i moldre.
Però aquest matí el senyor feudal m’ha tornat a agafar per banda i, m’ha dit que n’estava fart de que cada dia fos allà a fer torbar la Francisca, que ja sabia que a ella i jo ens agradava moldre, però això de fer-ho cada dia s’havia d’acabar, literal-ment m’ha dit: O ho portes tot d’una o hauràs de moldre a mà, sempre més.
Acostumat a la molinera, qualsevol torna a moldre a mà, alguna m’hauria d’empescar per continuar amb el tema. 
Almenys ara sé senyor feudal, perquè tanta és l’enemistat que em té.

Participació a la 88 crida de Vullescriure.cat

dimecres, 16 de novembre de 2016

Amb una mà


Dies de fred com avui, són dels que més greu et sap, no poder comptar amb  les dues mans per aguantar el pes del propi cos, ja exhaust, lluitant contra la gravetat.

Aportació del mes de novembre a Relats Conjunts.

dijous, 10 de novembre de 2016

El fantasma sempre apareix

D’esquena a la finestra, reposant el cul a la cadira llogada del bar, en Xicu rendia homenatge a la seva segona cervesa del capvespre. No podia esperar gaire del local, un bar de poble on només es cantaven trumfos i s’escoltava el soroll dels dòminos , tot barrejat amb el tuf de caliquenyos que ja era part del local.
No volia marxar del poble, però volia viure una vida normal, trobar parella, tenir canalla i saber algú al costat seu on plorar les misèries i riure les gràcies. El cor no podia estar sol, en necessitava un que li fes costat, però aquell poble les mosses estaven totes agafades.
Si va ser el destí o la casualitat, no ho sap, però la Conxita va entrar aquella tarda  al bar, necessitava un  fer un mos. Un silenci de cinc segons  a tot el bar delatà que era la primera vegada que trepitjava aquell local. El somriure còmplice d’en Xicu la convidà a seure a la taula del cantó.
 Les taules tant properes varen justificar la conversa, gens forçada i amb una sintonia que a tots dos els hi anava bé, doncs ja quasi portaven dues hores de xarrameca i les rialles anaven en augment.
En aquell moment inevitable, en que l’ambient denota l’inevitable separació i es barreja aquell lleuger dubte de si tornar a quedar,  fer el gran pas de demanar un número de telèfon o acomiadar-se amb un lleuger petó. Li faltaren deu segons. L’amic  den  Xicu entrà al bar com un fantasma que era, provocant la retirada de la Conxita, igual que una volada de perdius esverada pels trets.
Només li quedà esma per aguantar cinc minuts al seu amic, li havia aixafat una oportunitat, s’acomiadà d’ell  passant per la barra a pagar i agafar-ne un altre pel camí.
El cambrer tant sols li cobrà una cervesa, amb el canvi un paper que deia: la segona ronda la pagues tu. Al darrera un número màgic de nou xifres.

Aportació al VullEscriure.cat de la setmana

dimarts, 8 de novembre de 2016

Estats Humits, Ereccions i Despatx Oral

El món mira aquests dies cap al continent  Americà, com si la solució de tot fos allà i sortís de cop una vegada es dipositin les paperetes dins les urnes.
No trobo lògic que tingui un ressò mediàtic tant gran, quan és sabut de tots que millorar no milloraran res, doncs amb tota l’expectativa que va despertar Obama i després de vuit anys no s’ha millorat res. La contaminació està igual, però cada any diuen que s’hi posen. La pobresa existeix més encara, tot i que ho neguin. Guerres que continuen obrint conflictes, i els que s’han tancat tampoc han arreglat res.  Presons que s’havien de tancar, continuen obertes vuit anys després. El famós increment del benestar, està amb malestar.
Podria continuar, hi ha moltes més coses que ni tant sols sé. Tot i així se’l considera que ha estat un bon president.
El món no pot ser influenciat per una sola persona, hi ha molt en joc com per deixar-ho en mans d’una colla de polítics que no els fa res veure morts, tortures i altres misèries i en canvi es tapen els ulls davant de la nuesa o són capaços de trencar un govern per una mamada.
El món ha  de ser governat per la seva gent, no per quatre líders de transparència dubtosa que el que sabem segur és que escombren cap a casa, però és igual, d’aquí a quatre anys tornarem a muntar el show, perquè ho fan amb els diners dels altres i tenen el públic assegurat. 
Si des de que la història està escrita passa el mateix, no podem esperar ara que tot faci un tomb i a sobre que sigui del nostre gust.

dijous, 3 de novembre de 2016

Posar fil a l'agulla

Em Dionís sabia que els treballs al camp no eren per ell, tenia més ganes d’estar entre la noblesa que entre camps pedregosos de feines pagades de plat d’escudella amb més aigua que tall.
Amb bon tarannà, bona planta i poc més de vint anys, començà la seva aventura per pobles i ciutats de la comarca.
Tant sols un cavall i un petit carro amb quatre teles i un parell de vestits provinents de llocs poc ortodoxes, en feia prou per fer-se passar per un sastre al servei de les joves burgeses.
Es presentava  elegant  a les cases poderoses,  amb fastuositat convincent i un preu molt ajustat. La il·lusió de la troballa amagava prejudicis, les joves s’oferien en roba interior a la presa de mesures. Ell amb hàbils mans recorria lentament braços i cames al temps que cantava números amb admiració, fent ruboritzar a  clientes. Sovint,  per no dir sempre, havia de repetir mesures de pit, tensant i afluixant la cinta per assegurar una bona presa, i mai no descuidava de tornar a mesurar des del terra fins on la  cama fa pont.  No era d’estranyar que més d’una vegada la cosa acabés en una trobada prohibida per l’època.
S’acomiadava dels llocs amb un petit avançament, per comprar teles i la promesa, de que en trenta dies tornava amb el vestit.
Va córrer tant la veu que passat un temps i lluny dels seus primers contractes, va ser cridat a Palau. Ja es fregava les mans pensant en repassar  princeses i demanant una bon avançament.
Entrà i fou rebut per tota una colla de jovenetes ansioses, semblava,  de mesures. Però la veritat va ser, que la virreina el  fer  passar a la seva cambra, on l’esperava sense roba i els seus més de seixanta anys.  La seva professionalitat  esdevingué sobtadament i amb un tres i no res tingué enllestida la feina.
Però la senyora , ansiosa de més mesures, li recità tot el que sabia d’ell i la seva farsa, però li oferia dues opcions: Et treus la roba i em prens mesures sempre que necessiti un vestit de pell jove o la meva guàrdia et va passejant per tots els pobles que has anat visitant. 
El pobre Dionís està des de fa dos mesos atrapat a palau, encara no ha arribat a sastre, tot i que l’enfilar l’agulla esdevé una tasca diària. 

Participació al web de vull escriure corresponent a la crida setmanal

dilluns, 31 d’octubre de 2016

ARC

Tal com estava anunciat, vaig assistir a l’entrega de premis  ARC relats a la ràdio de la convocatòria d’aquest any. No ser dels tres primers sempre cou una mica, hem de ser realistes. Però em va quedar una agradable sensació de conèixer gent que fins ara vivien en la virtualitat, posar cara als Àtoms i Lletres o a les Petites Històries són de les coses que, almenys a mi, m’impulsen a continuar en aquest món d’ajuntar lletres per donar sentit  al que portem dins.
El fet d’escoltar el teu nom al micro, que t’entreguin un exemplar on comparteixes espai amb algun dels grans i que et dediquin un petit aplaudiment, et fa sentir que allò que has escrit a arribat a algunes persones i que ha agradat. Això et fa sentir part del conjunt i que sempre hi ha algú a l’altre costat que lliurament valora o gaudeix del que surt del teclat.
Hi haurà nova convocatòria i sens dubte hi seré.



dilluns, 24 d’octubre de 2016

Inundació al canto



El poder sempre havia estat tema de conflicte, no eren prou majoria  per poder governar aquell poble i la batussa d’estira i arronsa ja feia un any que durava, que si ara si, que si ara no.
Els més poderosos varen fer la última proposta, ens feu costat o obrim les comportes de la presa per inundar el vostre territori. Hi hagué qui s’arronsà i pujà muntanya amunt per no ser engolit per les aigües.
Els més valents, i sense defallir, varen decidir quedar-se, si havien de morir ofegats, tant era que fos per l’aigua, que per l’escanyament diari d’una colla de corruptes. 
S’obriren comportes i el blau va anar guanyant terreny, cel i terra ho eren. La gent desapareixia sota les aigües, però com era d’esperar, aquells poderosos es tornaren equivocar,  un cop evacuada tota l’aigua del embassament quedaven un munt d’illots on la gent s’amuntegava. Ben aviat baixaren les aigües, i en aquells illots tornaven a onejar senyeres plenes d’orgull. Amb aquest i la rancúnia, es pastaven els fonaments de la nova resistència. 

Proposta de Relats Conjunts del mes d'octubre


dimarts, 18 d’octubre de 2016

El proper 29

Cau lluny, no he mirat encara on és, segur que aparcar serà fotut, potser hi ha gent, potser no hi ha ningú, potser em farà mandra, però em pica la curiositat, sé que no seré guanyador, però sóc co autor del llibre que es presenta i tinc ganes de ser-hi.
Doncs no es digui més, si no hi ha cap inconvenient, el proper dissabte 29 cap a BCN que hi falta gent. 
Si algú s’hi anima allà ens veurem i la farem petar. Per cert, que haig de fer? Pujar o baixar a Barcelona......poca ho sé pas mai com va això....


dimarts, 11 d’octubre de 2016

Escassa efectivitat

Estem més que acostumats que ens posin publicitat  arreu, de fet n’estem envoltats i és difícil no està en contacte amb  ella constant-ment a menys que facis vida d’ermità.
Val molts diners fer-se un lloc al mercat, ho sé, però dubto molt de l’efectivitat real que pot tenir omplir bústies de paperassa fins i tot en els pisos buits, són tones i tones de paper que es malmeten, doncs no arriben a ningú i a qui arriba no li fot cas en un alt tant per cent.
En el cas de la tv quan es posen anuncis tothom desenfunda el mòbil com si es trobés en ple western,  per treure els ulls de la pantalla gran i passar a la petita. Només quan t’adones que han tornat a començar, aixeques la vista i deixes el que estàs fent per la propera tanda d’anuncis.
I la virtual, que en fem de la virtual? Doncs passar més temps cercant la creueta de tancar, que llegint el que realment ens volen fer saber.
Si ho fan és perquè deu funcionar, potser només que arribi a un petit percentatge ja n’hi ha prou per omplir el calaix, o potser sense saber-ho captem moltes coses d’ells inclús sense fer-los-hi  cas. 
Estic d’acord que moltes coses no les coneixeríem si no ens ho anunciessin, però ser massa pesat tampoc ajuda a vendre, almenys a mi.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

On és la mesura justa?

Si per alguna cosa serveix el Merlí de la nostre televisió, apart d’entretenir,  és per posar llenya a temes que fa temps que porten discrepàncies.
Ahir és va tocar el tema del vestuari a classe o del vestir massa sexy. Des de la meva impressió és evident que hi ha d’haver unes normes perquè si no els humans tenim tendència a no posar límits. Però que una noia sigui increpada per un escot generós, depèn de com s’interpreti i qui ho digui, ratllarem tots els tòpics masclistes. Si la noia en qüestió, es sent còmode així i no ensenya més enllà del normal i potser de passada li ajuda a pujar l’auto-estima, on és el problema?
Sé que molts de professors han de batallà aquest tema, inclús és va parlar de l’obligació d’uniforme per evitar tanta distracció, però tampoc funcionaria, perquè conec gent que està escolaritzada en col·legi privat  i pugen la faldilla amunt...amunt i amunt fins que algú els pica la cresta. 
Tot plegat és un tema que el toquis per on el toquis pots fer-ho malament. El personal es distreu, ho sabem, però sóc dels que penso que hi ha gent que ensenyant només la cara és molt més sexy que persones que gairebé van despullades.  Aleshores, la vestimenta no és del tot la culpable. 

dijous, 29 de setembre de 2016

Transvasament de dades

Sempre ansiós per poder descarregar dades......anava boig cercant un port usb on ficar el seu pen. El que més li costava però, era  trobar ports necessitats de dades.
Fins que no es va fixar en un bon  maquinari i un sofware incorporat de qualitat, no s’adonà de que el menys important era el port en si. 
Ara té un vaivé de gigues i megas que ha de mesurar en terabits, perquè està molt enamorat del sofware que ha trobat.

dijous, 22 de setembre de 2016

Em foto a mil

Tan si és per bo o per dolent, l’expressió significa un estat molt àlgid del nostre estat d’ànim. Doncs quan veig pel carrer un bon cul puc dir que em foto a mil, quan em fan fer alguna cosa que no hi estic d’acord em fot a mil, quan veig milers de persones cada onze de setembre i que no ens foten cas també em fot a mil i quan tens bones notícies és normal fotre’t a mil i voler celebrar-ho.
És per això que hi poden haver mil maneres de fotre’t a mil i ens pot passar mil vegades, però el que de veritat et posa a mil t’hi posarà sempre.  
Avui també m’he posat a mil, per una tonteria, però aquest apunt és el número mil. Mil entrades, milers de comentaris i milers d’abraçades a tots els que heu anat empenyent el carro. 
És per això  que vull donar-vos, mil gràcies, per haver-me posat a mil, moltes vegades i de milers de maneres.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Art d'entendre



N’hi ha que diuen que els quadres no parlen, però si analitzem aquest, amb algunes vaques exageradament munyides, al costat d’altres animals de ploma més grassos del compte i seguit d’una gran disbauxa d’elements que estan fora de lloc....dóna a entendre clarament  perquè el vent no bufa igual per totes les banderes. Tant clar que unes van cap a la dreta i les altres cap a l’esquerra. 
La terra llaurada del mig, no és cap nova línia d’alta velocitat......són els fonaments de la nova frontera.

Per el retorn de Relats Conjunts, passat l'estiu....

dimarts, 13 de setembre de 2016

En blanc i negre

Tenim per norma de ser molt nostres i no barrejar-nos massa amb altres races a no ser perquè ens convingui o en traiem un bon profit. Però les persones són persones siguin del color que siguin, encara que estarem d’acord que hi ha cultures més problemàtiques que altres, almenys a la nostre manera d’entendre.
Amb la calor de la diada i estan els bars desbordats, vàrem fer un parell de carrers per endinsar-nos en el Salt més autèntic per dir-ho d’alguna manera. Vaig entrar amb la meva estelada i un parell de companys en un bar regentat per negres amb clientela negre. Just creuar la porta, et sents com, que hi fotem aquí? Som minoria absoluta.
Però no, el fet és que molt atentament ens varen servir llaunes per emportar oferint bosses per el transport i tot.
La sensació va ser tant bona que acabada la diada, un grup d’unes vint persones hi vàrem tornar, lavabos, alguna cosa de menjar, cervesetes i tot molt normal dintre la majoria absoluta que ja érem. La seva amabilitat em va sorprendre, sabem que la pela és la pela, però que els clients mateixos es posessin a distribuir cadires i el cambrer canviés de canal per posar tv3 sense que ningú li digués res, ho vaig trobar de molt bon gust.
Està ben clar que de fills de la gran....n’hi ha arreu, però el que més clar està és que no els hem de triar pel color. 
La única nota negativa, és que sense ordres de ningú els d’un color estàvem a un costat i els altres a l’altre, nota clara que encara ens falta molt.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Aquestes diades potents i tristes

Dos  diades que vares marxar
Esborrada la primera per el trasbals del dia
Record punyent en la segona, era el primer aniversari

Dos anys sencers sense tu
Tercera diada potent i trista
Vull que estiguis amb nosaltres

La samarreta amb el punt
El meu nom escrit a l’esquena
Mare, escrit al costat del cor

Una mica de tinta i quatre lletres
Ompliran feblement aquest buit
Com sempre, estaràs amb nosaltres

 Joan Gasull 11/9/16



Sempre al costat del cor



dimecres, 7 de setembre de 2016

Som dels que no sortim a la tele

Prems el botó de la caixa tonta, quasi més per costum que per devoció, i t’adones que tots els que hi tenen espai, solen ser el més rics, els més pobres, els més corruptes, els més famosos i tot un seguit de més que destaquen per alguna cosa.
Aleshores t’adones que potser els que lluitem cada dia, fem jornades de moltes hores per arribar a allò que sabem que no serà possible, que deixem de viure el que no hauríem, que paguem tot el que ens diuen sense ni aixecar el cap per no tenir dret a gaire res, que som els únics que aportem diners a les arques i que entre moltes altres coses, mirem de no anar sempre de puto cul.....potser i només potser tots tindríem el dret de ser protagonistes una estona de tot aquest circ.
Però mirant-ho fredament, no ens fa falta ser protagonistes de res més que de la nostra pròpia existència i ser el més de tot, per els que realment ens envolten. 
Vull pensar que en alguns taulers d’escacs, els peons poden tenir la mateixa importància que els seus companys de joc, ser una bona peça.....no sempre és garantia d’éxit.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Et ve de gust fer una bestiesa?

Va ser la pregunta que vaig formular a casa un bon dia, per culpa de les xarxes socials, tot s’ha de dir, i ha de quedar sempre un clar culpable.
La resposta va ser quin una t’ha passat pel cap ara? La resposta va ser clara i contundent: En un dia, nosaltres que som de Girona,  anirem a conèixer dues dones de la terra ferma Lleidatana i assassines confesses. La trobada serà a província de Teruel, concretament a Valderrobles que celebra la fira de novel·la negre amb una bona colla d’escriptors de ment perversa. Tot sota el nom de #Matarranyanegra, cinquena edició La resposta va ser com la de l’Emma de plats bruts....ah vale.
Hi ho vàrem fer, prop de set cents kilòmetres en un dia, trepitjant les quatre províncies catalanes i Teruel passada la frontera, que per cert  segons informes, aviat caldrà passaport per creuar.
El resultat boníssim, passeig per zones que conec molt bé, desvirtualitzar a gent que aprecio molt, conèixer famílies i gent fantàstica que demostra que els bloggers no som tant estranys, menjar un menú negre amb altres vuitanta persones, xerrar per els colzes i marxar amb una agradable sensació d’haver passat sis hores envoltat d’assassins i sense ni una rascada.......apart de la butxaca ressentida dels cinc llibres que ens emportem. 
Ho hem fet i ho tornaríem a fer, perquè tots plegats sou molt bons assassins. 

Dues grans assassines Ramona Solé (Quadrens) i Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm i El misteri del bressol buit)


El viatge no ha estat envà....


El sempre màgic Vall-de-roures

dilluns, 22 d’agost de 2016

La memòria dels caragols


-Mira quina imatge més maca dels caragolins he vist al Instagram, t’agrada?
-No
-Caram Lluisa que poc receptiva estàs, que passa que no t’agraden?
-No
-Coi, m’explicaràs que coi et passa amb els caragols?
-No
-Va, explica-m’ho, que has fet una cara molt estranya quan t’he ensenyat la foto.
-Mira Elena, el que passa és que vivint, treballant i sense trepitjar un prat, és de molt mal explicar-l’hi a en Pere, com coi han anat a parar un parell d’aquestes bestioles a  la meva roba bruta d’ahir.....
-I tu? Saps com hi varen anar a parar?
-T’ho he dit que és de mal explicar?
-Si..... 
-Doncs això.

Aportació del mes d'Agost als Relats Conjunts de la Carme


divendres, 19 d’agost de 2016

Vuit i encara no estic buit

Doncs tal dia com avui, per culpa de tafaneria virtual, les ganes de dir coses, o qui sap el què, va fer que truqués a la porta de blogger per engegar aquest espai.
Si no fos interessant, suposo que no estaria dins aquest món , cada cop més reduït, que ens té d’alguna manera enganxats  a una virtualitat, que en molts casos s’ha perdut encara que sigui per unes hores. He conegut gent, sé que encara en coneixeré més, que participaré en altres projectes, engegats per mi o per qui sigui.....però això de moment continua. Perquè en tinc ganes, perquè m’hi sento bé, no hi tinc cap obligació i de moment només m’ha aportat , amics i coses bones.
Ja sabem que amb menys gent la intensitat baixa,  que potser la idees no són tantes, que el rellotge t’envia a altres bandes, potser urgents. Però sempre hi ha aquell moment, aquells minuts per dir: que coi deuen fer aquella colla? 
Vuit anys de dir coses, però encara no estic buit......continuem? 

dilluns, 15 d’agost de 2016

Vint-i-vuit vegades en setanta cinc minuts


Sé que segurament no serà medalla, però mai fins ara havia pogut arribar a aquest rècord, potser la culpa era que no m’hi havia posat seriosament.
Part de l’èxit és sempre l’organització i la preparació del terreny per estar còmode, relaxat i no dormir-se en l’intent. Un bon sopar em va preparar per estar a punt i amb forces, però era massa aviat per entrar en matèria i vaig decidir posar el despertador per una estona més tard, reconec que quan et despertes estàs una mica desconcertat, però mentre poso un matalàs a l’exterior, sobre la gespa, em vaig despertant i amb això l’interès per començar com més aviat millor. Amb una manta per cobrir la pell i espatarrat mirant al cel, començo. El primer es fa esperar una mica, però no desespero, ja arribarà i quan ho fa és un seguit. Algun m’arrenca una petita exclamació i tot, sempre n’hi ha de més intensos que altres. 
Després de setanta cinc minuts he comptat vint-i-vuit perseids o llàgrimes de sant Llorenç. Veure les estrelles damunt d’un matalàs no és nou, però reconec que d’aquestes és la primera vegada que expressament m’hi dedico. Això sí, sense deixar les altres. 

dimarts, 9 d’agost de 2016

Sempre còrrer

Tota la vida corrent per fer les coses, poder arribar arreu, ser a tots els llocs i amb tothom. Va córrer tant a la vida que al final estava ben sol, els altres eren enrere, encara havien d’arribar. S’havien entretingut gaudint del camí.

dijous, 4 d’agost de 2016

Seré

Les persones anem entrant en edat, això és tant verídic com terrible per l’espècie humana. Com que no sabem ni podem aturar-ho, ens  agermanem amb la desfeta i sempre intentem pensar en positiu mentre fem camí cap al fatal desenllaç.
Crec que estic en el rang de persones, que si es dóna el cas, explicaré als meus nets allò de les cintes de “cassete” i el boli bic per cargolar-les. Perquè amb pocs anys hem passat d’escoltar batalletes de mili a estrenar, quan despuntàvem a la majoria d’edat, aquella flamant tecnologia dels rellotges digitals, després d’haver estrenat aquelles calculadores que eren com una totxana, que amb pocs anys tenien mida de tarja de crèdit i amb uns quant més varen quedar absoletes.
Per trucar a la cabina, per quedar d’una setmana per l’altre, jugar partits de futbol havent-te fet tu mateix el camp, poder sortir amb diners a la butxaca i no veure’s forçat al “botellon” i sortir a caçar....jovenetes i no pokèmons.
Cada generació escoltem allò de: no en farem res d’aquests joves. Però resulta que tot el que veiem és producte d’aquestes noves generacions. 
Què explicaran els meus nets (si mai es dóna el cas)  als seus nets? Segur que no ho sabré mai, però sé el que pensaran.... No sé pas que en farem d’aquest jovent..... 

dimarts, 2 d’agost de 2016

Decisió ferma

 No dic que la culpa fos de la teva simpatia, de la teva morenor o d’aquelles marques tant blanques a la teva pell, que m’ofereixes en exclusivitat i devoció. O potser si que la culpa es  que vull comptar moltes hores al teu costat, de nit i de dia.
Tot és bo, tot sembla perfecte i amb un futur tant immensament incert, en l’últim moment  pocs minuts abans de començar les vacances, quan l’agost condemnava al juliol al passat, que ho he tingut clar. 
I he marxat amb un  sonor: bones vacances i feliç any nou.

diumenge, 31 de juliol de 2016

La llibreta

Estiu , barbacoes, amics, família, sopars a la fresca, veure estrelles mentre ofegues la calor a la piscina, espelmes, rondes  de mojitos,  xarrades que no vols que acabin, tant poca roba, zones blanques a la pell, records de vacances, riures, plans........i anar fent. 
Totes aquestes coses, que apunto amb ganes a la llibreta de coses que importen. 

divendres, 22 de juliol de 2016

I ja en van cinc

Sempre sentim que en aquest país ens manca cultura,  que no som de llegir massa, que s’hauria d’inculcar més la lectura i que des de l’escola haurien de crear més l’hàbit dels llibres.
No diré pas que no els falti raó de vegades, però a casa hem rebut tanta inculcació a la lectura que ja tinc cinc exemplars del petit Nicolàs al prestatge, i n’acabo de comprar un altre, perquè per dir-ho d’alguna manera me’l inculquen. No hi ha manera de treure’l de la llista, quan fas la compra dels llibres de text per el proper curs.  Tot i fent servir el recicla text, t’encolomen el petit Nicolàs nou de trinca.
No em direu que no fa una mica de mala olor  tot aquest holding de venta de llibres als centres educatius. 
Potser aconseguiran que me’l torni a llegir, després de tot, sempre em semblarà que he aprofitat la compra.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Què ha canviat?


 -Manel, recordes la primera vegada que vàrem estar aquí?
-Si Maria, acabaves de fer divuit anys i tot just començàvem a sortir.
-I va ser el primer cop que em vas fer l’amor.
-Bé, es que amb aquestes vistes, tu que venies de terra ferma, et va impressionar molt i m’ho vares posar bé per atacar.
-Cinquanta anys junts, creus que ha canviat molt tot plegat?
-Oi tant, ara hi ha moltes més llums.
-Manel ostres, no canviaràs mai...... 
-Mai, ara mateix et tornaria a fer l’amor.

Per els relats conjunts d'estiu de la Carme

dijous, 14 de juliol de 2016

La sensació real

Passes quinze dies d’esbarjo, amb els teus, sense presses i gaudint de tots els moments, però el temps t’ho paga augmentat la seva velocitat.
Algunes imatges encara vives a la retina, altres en magatzems virtuals per no perdre moments viscuts i refrescar la memòria més endavant. Sense adonar-te tornes a estar enganxat a la rutina diària tant difícil de combatre.
Cada any és més gran el sentiment de que no ho estem fent bé, estem llençant molta part de la nostre existència en intentar subsistir dignament per tenir alguna cosa més, un premi, un regal per carregar les piles i tornar-hi.
No és culpa nostre, treballem i ens esforcem, per donar un 52% del nostre esforç a un grapat de brètols que ens roben i faran les vacances amb els nostres diners . N’estic cansat d’intentar atrapar la pastanaga a un pam del meu nas, no sé com però haig de aconseguir més temps, de fet tots hem d’aconseguir més temps, prou de regalar la meitat del que som i fem.
Això de viure, té aquests efectes secundaris, que quan veus com podria ser tot plegat, t’emprenya molt més el fet de ser titella d’uns malèfics titellaires . Potser per això ens deixen tant poc sovint en llibertat, si tenim temps pensem i això no els convé. 
Sabeu que? Vaig a comprar un mapa....a veure que podem anar preparant, necessito pensar més.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Jo ja ho he fet

Les coses bones acaben aviat, potser perquè un no s’adona de la velocitat del temps o n’ha perdut el sentit.
Hem passat quinze dies per terres bàsicament Daneses, començant per Holanda i acabant a Alemanya. Aquest any amb tots els problemes que comporten els aeroports vàrem decidir fer-ho amb cotxe, si bé són dues etapes de molts kilòmetres, compensa el fet de passar de tots els horaris, esperes i possibles canvis de última hora, apart de poder emportar-te tot el que necessites.
Després de visitar Dinamarca et sents una mica avergonyit de on vius, no per el país que tenim, que és igual o millor, sinó de la manera que és portat.
Els danesos varen ser declarats el 2010 com els habitants més feliços del món, és un dels cinc països menys corruptes del món, tenen una sanitat molt envejable, universitats gratuïtes amb una paga de 738 euros per estudiant, baixa per maternitat d’un any amb sis mesos a sou complet....entre altres avantatges.
Dóna gust passejar per els seus carrers, nets, polits i plens de gent molt ben educada. No els cal gairebé vigilància policial i et dóna una sensació molt gran de seguretat.
Veure parades de maduixes i cireres per la carretera sense ningú, tu agafes la teva caixeta i poses els diners al pot, amb monedes de sobres per si et cal canvi, us ho imagineu aquí?
Ells segur que ens envegen el clima, cosa que ens han dit en més d’un lloc, tot no es pot tenir. Nosaltres el que no els envegem és el preu de les coses, cafès a tres euros, una simple burguer a set euros amb tot el que segueix fa que sigui un país caríssim, almenys per nosaltres. 
Hem passat quinze dies fantàstics, ara toca tornar a la rutina diària, però amb el pensament sempre en allò de que podríem estar molt millor, si tot en aquest país fos com ha de ser. 

dilluns, 20 de juny de 2016

Ona va



-Manel, ja et vaig dir que aquestes agències de viatges que fas servir tu em semblaven sospitosament barates.
-Va Filo, que et queixes per tot dona, et vaig prometre un creuer i aquí estem en mig del mediterrani.
-Si, però jo no ho veig gaire clar si arribarem a port. Tenia un altre expectativa jo per un creuer, més glamur, més seguretat i passar nits boges amb tu a l’habitació amb vistes al mar, però aquí estem a sol i serena.
-Però jo et veig excitada i molt sexy.... 
-No et confonguis...el que marca la samarreta mullada no és rés més que fred.

Participació a Relats Conjunts de Juny.

dimarts, 14 de juny de 2016

Bona feina.....però per res

Assegut a la terrassa, fent el cafè tranquil·lament a les deu d ela nit. Un cotxe es para davant la casa dels veïns, dos individus baixen, creuen el carrer i es fiquen dins el jardí de la casa amb tota tranquil·litat. Vist això m’aixeco vaig cap allà a cridar : què collons feu aquí, foteu el camp!! Al moment que un d’ells feia llum amb el mòbil dins una habitació per veure que veia. Al sentir el crit, sense ni immutar-se, tot baixant el cap salten altre vegada la tanca i pugen dins el cotxe.
Veient les intencions agafo el meu cotxe i surto a donar un tomb per veure si puc agafar la matrícula, però després de dues voltes veig que ja han marxat.
Truco als mossos per alertar de la situació i el model de cotxe, amb la sorpresa de que al mateix poble ja algú els ha vist i ha trucat també.
Per alertar al poble faig ús del grup de whatsapp de la festa major perquè tothom vagi en compte. La virtualitat dóna els seus fruits i entre uns i altres tenim matrícula i direcció cap on es dirigeixen, amb aquestes dades torno  trucar a  mossos per ampliar informació.
La tant qüestionada policia, amb tota la informació detallada acaba trincant als tres paios que ja havien entrat a un habitatge del poble veí.
L’endemà rebem agraïments dels mossos per la nostre col·laboració i organització.
Sí, ho hem fet bé, els mossos també, però de què haurà servit si segurament abans de que la tinta de l’informe fos seca, ells ja devien tornar a ser al carrer, amb la vista a on podrien posar les mans de nou.
Podria ser un relat, un tros d’una novel·la o un guió d’una peli d’acció, però no, és la crua realitat . I tots hi estem exposats. 
Estem indefensos, davant la impunitat dels dolents, potser la justícia no es fa justícia.

dissabte, 11 de juny de 2016

El valor de les lletres

L’estiu està fet per relacionar-se, em feia mal el cor de veure-la sempre sola, a la feina no es feia amb ningú, potser tenia algun problema o era la seva manera de ser però, quan la vaig veure sola un dia festiu, vaig saber que havia d’ajudar-la, o almenys intentar-ho.
Al vespre en sortir de la feina vaig enviar-li un missatge:

No sé si és la teva manera de ser, però al veure`t tant sola, i si et ve de gust, voldria que sabessis que la meva colla estaria encantada de rebre’t i dedicar-te tot el temps que necessitis.

Quina mala estona vaig passar, el maleït  text predictiu del mòbil havia escrit colla amb p...... Una sola lletra canviava totalment el sentit de tot. La resposta em deixà de pedra:

Estic passant una mala temporada, res em surt bé i és un mal viure. Potser tens raó i em caldria entregar-me unes bones estones a l’escalfor i dedicació de la teva colla.

Per un moment i de fet encara ara....penso que també l’hi ha fallat el text predictiu, no?

dilluns, 6 de juny de 2016

Relats

Fa temps que escric a Relats en Català sempre que ofereixen un concurs de microrelats. Aquests últims sis mesos he participat cada mes en un relat sobre la comunicació i les seves diferents maneres. Des de la virtualitat als audiovisuals, passant per el telèfon, un grup de persones ha anat fent les seves aportacions. Vull compartir amb vosaltres la meva aportació del mes de març, que va ser escollida finalista. No és res, però satisfà molt.
El tema era comunicar-se per carta,i anava així.....

Jugar-s’ho tot a una.

Tenia clar que amb el seu do de paraules no es podia presentar davant d’ella per intentar de fer-li saber que li agradava i que volia estar amb ella.
El seu amic d’infància que entenia la seva situació l’incità a fer les coses d’altre manera, calia que en ple segle vint-i-un on tothom feia ús de la virtualitat per tirar la canya abans de donar la cara, anés un xic més lluny i agafés la vessant més romàntica d’enviar-li una carta.  Una en la que ho digués tot, que ella no dubtés del que li estava dient, que d’una sola vegada entengués i li cridés l’atenció, molt més enllà del somriure diari quan es trobaven a l’ascensor. 
Va pensar-hi molt, ho trobà bona idea i va fer molts escrits, que acabaven ràpidament a la paperera.
Ell  no era home de paraules, ni escrites. Al final s’ho jugà tot a una  i amb una revolada tancà el sobre i envià la carta. Concretament l’as de cors.

dimarts, 31 de maig de 2016

Escollir sense dir res


Davant la inequívoca insinuació de la cambrera, donant-l’hi a escollir entre pit o cuixa i fent palesa la seva elecció clavant-t’hi la mirada, obtingué de la seva acompanyant de taula tot el pollastre, un bon pollastre. 

dilluns, 23 de maig de 2016

Curt de jornal

La data límit era aquell mateix dia, havia d’entregar la feina de pintar la consulta abans de les nou del vespre, per donar temps als muntadors a deixar-ho a punt d’obrir l’endemà mateix.
Carregat d’estris i estressat es disposava a començar, quan observà a la secretària mostrant cara avorrida. Per oferir-li conversa   comentà el problema del poc temps que tenia per la feina, el que no esperava, és que ella s’oferís a ajudar-lo al·legant que no tenia gaire res a fer.
Ell veié ràpidament l’oportunitat que la sort li brindava, sense pensar-s’ho acceptà l’ajuda ràpidament, convidant-la a treure’s la roba per tal de no embrutar-se. La Lluisa sense dubtar va deixar caure el vestit. 
Mala pensada, son les nou, tot sense pintar i la Lluisa va tant o més bruta que el pintor.

dijous, 19 de maig de 2016

Publicitat subliminal



-Vols dir que aquesta imatge serà bona per el llançament del meu llibre?
-Ja veig que no hi entens ben res amb publicitat.
-Jo volia alguna cosa amb més ganxo.. que et posés en el tema.
-I què més encertat per un llibre eròtic que posar-lo a mig del follam? 
-Vist així.....

Participació al joc literari de Antaviana 


dimarts, 17 de maig de 2016

Cel rogent


 Enmig d’aquell camp de roselles ens havíem rebolcat a gust, no hi havia part del nostre cos sense explorar, era tant bo potser,  perquè era tant prohibit i furtiu.
Desprès de l’últim èxtasis, em vaig girar  mirant al cel i, amb tot el cor mentre li feia un petó l’hi vaig dir:
-Mira Hortènsia, cel rogent.
-Ostres doncs, pluja o vent. Recullo i me’n vaig cap a casa, que amb aquest temps el meu home torna abans d’hora amb el remat i no tinc el formatge fet. 
-No serà per falta de remenar......

Proposta a Relats Conjunts del mes de Maig.

dilluns, 9 de maig de 2016

Aquella línia tant fina

Si, aquella tant fina que hi ha entre la vida laboral i pròpia, aquella que si no es porta bé, causa aquella mena de caos mental que no deixa que ni un segon de la teva vida sigui teu. T’impedeix gaudir dels moments que et pertanyen, que de per si ja són pocs, per convertir-los en un allargament de la jornada laboral. 
L’excés de responsabilitat i ganes de fer tot el que pots és la causa principal per contraure la malaltia. 
No patiu, hi ha vacuna, infal·lible diria jo.....Mireu només uns instants, cada dia, els progressos de qui ens governa,  que són molts si comptem els que manen, els que ho voldrien i els que ho intenten, però que malauradament tots cobren del que nosaltres generem, vivint constantment en aquella línia tant fina, entre els dos nostres principals mons.  

dilluns, 2 de maig de 2016

La carrera

Just havia acabat la carrera, just havia començat un màster, es preveia un jove amb una projecció de futur envejable. Cinc anys d’esprémer el cervell per acabar amb nota de dues xifres al mateix temps que feia equilibris amb feines mal pagades per arribar a pagar tot el que demanen. 
Ara tot comença de zero, zero feina, zero diners, però la llarga carrera d’econòmiques ha servit de molt. Té més clar que ningú que no signarà cap deute, viurà amb el que pugui obtenir sense endeutar-se. Sempre serà millor això que fer tractes amb senyors que sembla que et facin un favor a canvi de xuclar-te la sang, tota la vida.

dijous, 28 d’abril de 2016

Vendre el cos a canvi de diners

Aquest anunciat porta al nostre subconscient a la paraula puta, sens dubte, perquè per uns diners deixen el seu cos a altres persones.
Doncs jo confesso que també ho faig. Cada dia em llevo i entrego el meu cos, a unes hores de feina, que satisfan més o menys a altre gent i que per aquest servei em donen uns diners. 
Aleshores estic practicant una mena de prostitució, que només es diferencia de l’altre, deixant moralitats aparcades, en dues coses bàsiques: és legal i cobro després del servei. La resta tot igual, ho haig de fer per força, amb gent que no ho faria, fent coses que només es fan per diners, remenant molt i fent veure que m'ho passo bé.

dimarts, 26 d’abril de 2016

Allò que sempre recordarem

Tothom mereix unes línies, més quan marxa massa aviat d’aquest món que sovint ens maltracta i és injust.
Tot i que feia temps que no coincidíem, sempre va quedar, d’aquells temps en que vàrem compartir feina i estudis. Temps que no ens feia mandra treballar deu hores i anar després a fer un curs nocturn de dos anys per ser més competitius o tenir més oportunitats. Potser aquells temps varen marcar una amistat que va perdurar encara que fos a través del fil telefònic. Havíem sigut  i érem.
Ara només queda recordar, deixes gent que et trobarà a faltar molt, doncs amb tant sols quaranta-vuit anys tothom esperava tenir-te molt de temps.
Han passat les hores i no  em trec del cap el Still Loving You,  d’Escorpions, que sonà a l’església com a trist comiat. Perquè no es perdi el moment, jo te la torno a posar.
Fins sempre Xevi.


dimarts, 19 d’abril de 2016

En flames



No ho sabia segur, però ho desitjava i esperava fer-ho realitat, havia deixat prou pistes en els últims dies perquè tot anés com el pensament i els somnis li dictaven cada dia.
Estirada al sofà assajava la millor manera de sorprendre, no volia donar la imatge d’impaciència, volia que semblés que no esperava la visita, però al mateix temps tot a punt. 
Aquest Sant Jordi esperava que amb tantes insinuacions, ell entrés per aquella porta amb un ram de roses. Rés podia fallar, tenia el llibre  a punt, s’estiraria sensualment a l’espera, amb un vestit d’estar per casa, com aquell qui no espera a ningú, però sense res a sota. A la primera espurna, incendi sense control.

Participació a relats conjunts del mes d'abril.

dijous, 14 d’abril de 2016

Ens n’hauríem de donar vergonya

Qui més qui menys es troba diàriament amb anuncis de productes de neteja, tant si mira la tele com si va a peu pel carrer o escolta la ràdio.  Tots en tenim a casa i podem tenir el que volem perquè a cada súper tenen una prestatgeria ben llarga i ufanosa de productes, que a qual neteja més bé i al millor preu.
Si no tenim excusa, per obtenir el producte, no tenim excusa per tenir un país tant ple de merda i de merdosos.
Ostres, comprem entre tots desgreixant, per treure aquesta crosta enganxada que no deixa trepitjar enlloc sense emmerdar-te les sabates. Estic segur que si ens hi poséssim tots ho faríem net, i si hem de fer una recollida de productes de neteja, ja podeu comptar amb una garrafa de vint-i-cinc litres de part meva.
Però els que encara som persones, ens n’hauríem de donar vergonya de tenir un país tant ple de merda i de merdosos.  
Tot carda fàstic, però no hem endreçat els rebuts de l’IBI que ja apunta el cap l’agència tributària, que som tots, o no.

dilluns, 11 d’abril de 2016

Gruixuda, tal com ha de ser

Sap greu que es perdin aquestes coses, sempre havia estat d’una mesura considerable, però amb els temps i les males costums s’ha anat aprimant fins a tenir poca consistència, de tal manera que no es manté rígida per la feina que li ve al damunt.
El jovent d’avui en dia ja l’ha conegut prima i pocs són els que han pogut tenir una de ben gruixuda entre mans, una llàstima.
Els que sou dels anys seixanta, sabreu que vull dir quan em refereixo a agafar un bon pa de quilo, la ganiveta del pa i tallar una llesca gruixuda per fer-te una bona torrada. Aquell cruixent de fora, tou i calent de dins, fa que sigui un plaer per els sentits, en vies d’extinció.
Amb el mal vici de fer tallar el pa a origen, hem perdut aquesta sana costum, i ara per ara, ja costa trobar adolescents que sàpiguen llescar el pa. 
A triar, com la voleu?

dimecres, 6 d’abril de 2016

Suar tinta

I potser mai millor dit, quan parlem del luxe d’imprimir coses a casa quan i com volem. Estem pràcticament obligats a tenir impressora a casa i a ple rendiment, almenys els qui tenim joves en etapa escolar.
No faig broma quan dic que ens els últims cinc anys he canviat tres impressores sense parlar del que t’hi deixes en tinta que no dura res.
A veure per quan algú posa en marxa algun negoci del tipus self impressió. A mi no em faria res agafar un llapis de memòria i anar fins a una espècie de caixer automàtic on fer les meves impressions, i tornar cap a casa sense preocupar-me per si tinc o no tinta, perquè he pogut desfer-me de la meva impressora que jau ara al fons del contenidor, sense haver de gastar-me diners amb un altre màquina que sé des del moment que agafo la capsa, que té els dies comptats. 
Hi ha coses inadmissibles i aquesta, per mi, n’és una.

dilluns, 4 d’abril de 2016

Deixar feina a l'adolescència

Com que això de la feina de la llar no està a primera ordre del dia en el món adolescent, sempre fa molta mandra i ja no saps com dir-ho perquè s’hi posin, vaig provar un altre manera de dir-ho. La cosa mitjançant carta escrita, per quan es llevessin, va anar així.

La assecadora es sent molt plena però no és feliç perquè es sent molt sola i necessita d’algú que l’hi faci cas una estona, tot i la companyia de la roba que espera la planxa de fa dies.
El terra de gres necessita les suaus carícies de l’escombra i la humitat superficial que li dóna la fregona. Mentre els mobles senten enyorança d’aquelles mans que els acaronen suaument amb un drap.
La xemeneia necessita el caliu d’una llar, algú que l’ompli d’energia encesa que li doni aquella escalfor interior que tothom necessita per sentir-se  útil.
Veient aquest desgavell jo m’adreço al mercat cercant fruites i verdures fresques que ens ajudaran a refer les energies emprades en la creuada.
Feu que l’harmonia torni i que les coses agraeixin ser d’on són. Prometo tornar aviat carregat de verdures per fer una celebració com cal del retorn  de l’ordre de la llar.

La cosa es va entendre, es va fer amb més o menys actitud i efectivitat i jo per suposat vaig complir amb la promesa i alguna cosa més, que els al·licients sempre van bé per a posteriors tractes. 
Els que en teniu sabeu de què parlo, els que esteu a mig camí prepareu-vos per lluitar-hi i els que ho teniu previst....penseu que això és part del pack.

dimecres, 30 de març de 2016

Quin és l'animal que vola més amunt?

No sé si algú va veure el programa de TV3, pilots, en que un pilot explicava aquest acudit potser com a manera d’intentar fer saber que són persones normals o apropar-nos una mica més a ells.
No sé si ho varen aconseguir, però a mi potser m’hi sobraven comentaris així i m’hagués agradat un programa no tant elitista i tècnic, per donar pas a coses vitals que no varen sortir al  programa, com la vida familiar d’aquestes persones, el cost d’una carrera de pilot i la diferència de sou entre els que entren ara i els que conserven antics privilegis.
En veure el programa et poden venir ganes de fer-te pilot, però pagar una carrera de vuitanta mil euros per entrar a una companyia low cost i ser mileurista, no ha d’incitar massa a la responsabilitat, comptant que altre gent per la mateixa feina cobra deu vegades més.
Sembla ser que donen per fet que aquesta gent no té vida familiar, doncs apart d’ensenyar les seves aficions no es va parlar de conciliació familiar. Vaig trobar una mica fora de lloc que un dels pilots tingui com a afició llençar-se al buit des de grans edificis, segons ell perquè li encanta la sensació de caure al buit.
No crec que fes falta tampoc que les dones s’haguessin d’explicar tant sobre què els hi pregunten quan la gent puja a l’avió i s’adonen que la comandant és una dona. Si tenen el carnet serà perquè saben volar no?
Si la gent ja té fòbia a volar, no cal explicar que cal apagar un motor perquè ha entrat un ocell. El primer que pensa la gent és....hem de parar els dos?
Com a colofó final, el tema ovni, que si hi ha qui no ha vist res i hi ha qui ha vist llums estranyes que desapareixen sense més..... 
Va ser un bon programa, a mi em va agradar i es nota televisió de qualitat, però hi ha coses que no calien, si es volia vendre confiança i humanitat.

dijous, 24 de març de 2016

Quaderns de Ramona Solé



Com que no sóc crític literari em puc permetre el luxe de dir realment el que penso quan llegeixo un llibre. Mai faig ressenyes perquè trobo difícil dir si una cosa és bona o no, però el que si sé fer és dir si a mi em convenç.
Podria escriure condicionat perquè ens coneixem virtualment de fa temps, hem jugat i jugarem segurament plegats altres vegades, però la sinceritat  és un valor que porto amb mi sempre.
Va ser arribar, obrir el paquet, posar-me a llegir,  maleir el poc temps que tinc i haver-lo de deixar per més tard. Penso que de tenir temps el llegeixo d’una tirada. Tot i així amb un parell de dies al vespre l’he acabat, perquè enganxa des de molt aviat, és trepidant i no trobes moment de parar, mentre et fas les teves cabòries de com pot acabar la trama. Reconec que al principi amb tants noms em vaig perdre una mica, fins i tot vaig fer enrere alguna pàgina en alguna trama que explicava històries passades. Però un cop agafat el fil, no et deixa descansar, és un tipus d’escriptura directe, sense palla, cosa que jo sempre agraeixo doncs la fa trepidant.
Té un punt de sensualitat molt ben trobat, que et fa volar la imaginació fins on el cervell et dicta.
Una història creïble, un final inesperat per treure’s el barret, gust amarg de coses que no haurien de passar, però la vida és així de dura i moltes vegades la ficció es queda curta. 
L’he gaudit molt, ja ha passat a altres mans, i si una cosa et demano és que no paris, ho has fet molt bé Ramona. Molta sort.

dijous, 17 de març de 2016

Entrevista de feina (Relats conjunts)



-Què Pere, com t’ha anat l’entrevista de feina?
-No ho sé, m’han fet entrar a un despatx amb dues noies, i ens han donat un paper plegat perquè l’obríssim un cop ens deixessin sols i  que entre jo i elles dues discutíssim una conclusió sobre el que ens havien donat.
-I què hi havia en el paper?
-Coi això és el més estrany, hi havia aquesta mena de dibuix abstracte que ningú sabia què dir-hi, per moltes voltes que hi donéssim.
-Que heu fet al final doncs?
-Mira, com que jo ja hi perdia la paciència els hi he dit el que em semblava a mi.
-No fotis que tu hi has vist alguna cosa en aquest dibuix.
-Si, perdut per perdut els hi he dit que jo el que veia era, que si això tenia forma de triangle i érem tres al despatx pintava que havia de ser un trio, que ens havíem d’entendre.
-Au va, i que t’han dit elles?
-Que si veia tant clar lo del triangle amorós a veure com explicava lo de les boles....Just quan els hi volia explicar, han entrat per demanar-nos el què.
-I no has sabut res més? 
-De fet si, una d’elles està interessada en que l’hi expliqui lo de les boles......

La meva proposta a Relats Conjunts del mes de Març.

dissabte, 12 de març de 2016

Mals consells, però ordenats

Hi ha gent que per vendre fa el que calgui, moltes vegades poden ser massa pesats o fins i tot grollers, però avui m’he trobat amb un parell de simpàtics que tot i no sortir-se amb la seva m’han arrencat un somriure quan marxava del mercat. La cosa ha anat així:

-Ei bon dia, dos enciams per un euro, va que ens en queden pocs
-No gràcies, ja vaig ple de coses verdes.
-Cap problema, ho llenci al contenidor orgànic i ens compri els nostres.....

No he sabut què contestar, però quasi que els prenc l’oferta  , dels enciams,  del contenidor no, tot i que el verd no és el meu fort.

dilluns, 7 de març de 2016

Teniu pla?

A la que el sol aguanta més hores sobre nostre, la gent comença a parlar de vacances, sortides o qualsevol cosa que serveixi per esbargir la boira.
A casa penso que no parem mai de pensar-hi, però ara que la gent en parla també m’apunto a explicar plans.
Aquest any hi havia un pla d’anar a Londres i de passada fer una bona part del sud d’Anglaterra, però al final per no estar condicionats, per el moltes vegades caòtic sistema aeri, sigui vaga, inseguretat, canvis,  anul·lacions o etc.... vàrem descartar agafar avions i menys de companyies que comencessin per R, que ja ens la vàren jugar l’any passat.
Acostumats a fer kms, hem tirat el dard, com el foraster i enfilarem cap a Dinamarca fent ruta amb parada a Giethoorn a Holanda  i Lubeck a Alemanya entre altres per acabar agafant el ferry que ens portarà a Dinamarca, que segons hem vist bé que es mereix una bona visita.
Al nostre ritme, sense trepitjar aeroports ni llogar cotxes encara estalviarem alguna cosa per si més no fer alguna altra sortida. 
El pla està fet, s’està muntant i només cal esperar que tot vagi bé i arribi la data escollida. 

Copenhagen

Giethoorn

Lubeck

Rostock