dimarts, 13 de setembre de 2016

En blanc i negre

Tenim per norma de ser molt nostres i no barrejar-nos massa amb altres races a no ser perquè ens convingui o en traiem un bon profit. Però les persones són persones siguin del color que siguin, encara que estarem d’acord que hi ha cultures més problemàtiques que altres, almenys a la nostre manera d’entendre.
Amb la calor de la diada i estan els bars desbordats, vàrem fer un parell de carrers per endinsar-nos en el Salt més autèntic per dir-ho d’alguna manera. Vaig entrar amb la meva estelada i un parell de companys en un bar regentat per negres amb clientela negre. Just creuar la porta, et sents com, que hi fotem aquí? Som minoria absoluta.
Però no, el fet és que molt atentament ens varen servir llaunes per emportar oferint bosses per el transport i tot.
La sensació va ser tant bona que acabada la diada, un grup d’unes vint persones hi vàrem tornar, lavabos, alguna cosa de menjar, cervesetes i tot molt normal dintre la majoria absoluta que ja érem. La seva amabilitat em va sorprendre, sabem que la pela és la pela, però que els clients mateixos es posessin a distribuir cadires i el cambrer canviés de canal per posar tv3 sense que ningú li digués res, ho vaig trobar de molt bon gust.
Està ben clar que de fills de la gran....n’hi ha arreu, però el que més clar està és que no els hem de triar pel color. 
La única nota negativa, és que sense ordres de ningú els d’un color estàvem a un costat i els altres a l’altre, nota clara que encara ens falta molt.

11 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Això que expliques demostra que va ser un encert triar Salt, i el que significa.
Els fills dels habitants actuals, seran els catalans de demà. Tinguin el color que tinguin, i els orígens que tinguin.
La convivència cal treballar-la. Si es sembra igualtat, es recull fraternitat.

XeXu ha dit...

La immigració espanta molta gent, però no em fa patir pel que fa a mantenir la unitat i els costums de Catalunya. La gent que ve, encara que de vegades es taqui al seu món, perquè no els deixem entrar al nostre, entenen moltes coses, saben de què va tot, més del que pensem. I potser seran diferents, i l'idioma els costarà, però si estan a gust, i sobretot si els fem sentir a gust, seran dels nostres sens dubte. El problema està en la gent d'aquí que sent auto-odi pel que significa ser català, i per la gent d'aquí. Aquests són el veritable problema.

Carme Rosanas ha dit...

Està mlt bé, constatar aquestes coses. La part bona i aquest final... Encara ens falta molt. Segur que sí, però crec que anem bé!!!

Joana ha dit...

Vosaltres ja vareu fer un gran pas, se persones que no entrarien.
Queda molt, però molts i moltes anem per el bon camí.

jomateixa ha dit...

Moltes vegades la gent que ve de mes lluny s'integra millor que la que ve de més a prop...

Anna ha dit...

Estem carregats de prejudicis i de tant en tant ja va bé un zasca d'aquests :)

pons007 ha dit...

Que el propietari d'un bar intenti atendre bé els seus clients per tal que hi hagi la possibilitat que puguin tornar, quines coses s'han de veure!

Pakiba ha dit...

Jo vaig molt a Salt i la britat que sempre he trobar molta gent encantadora sigui de la raça que sigui.Tot som iguals i tots tenim la sang vermella.

M. Roser ha dit...

Segurament molts d'aquestes persones amb les quals sovint només ens diferència el color, són nascudes aquí, aleshores no ens hem d'estranyar que el seu comportament sigui com el nostre...A més els que han vingut de grans, molts han patit sotmetiment també per les seves idees...I és molt positiu veure que aprenen el català en un tres i no res!!!
Bon vespre, Joan.

Glo.Bos.blog ha dit...

Integrar-se o no és un problema de bona voluntat més que del color de la pell.

Sergi ha dit...

La immigració és un tema complicat. No tant per la diversitat de races sinó per haver de conviure cultures diferents. Algunes cultures tindran molts punts en comú i encaixaran bé i d'altres tendiran a no mesclar-se, com l'aigua i l'oli, o, en el pitjor dels casos, a crear conflictes. En aquests casos cal treballar molt dur per fer una bona integració, evitar guettos i ressentiments. Si no, et pot sortir una banlieue o un Ulster.

D'altra banda, cal pensar que aquests que venen han de tenir els mateixos drets que nosaltres. I, per tant, dibuixaran el país que serem. I això pot agradar-nos menys que el país que voldríem si no haguessin vingut. Per exemple, avui els contraris a la independència són, majoritàriament, fills dels que van venir fa 40 o 60 anys a viure a Catalunya. Fins a quin punt hem de pensar que haurien de compartir el nostre projecte polític o cultural?

Per acabar, tot i que és evident que ningú pot dir qui és més català que qui, jo, quan veig un immigrant del color que sigui parlant un català fluid, veig una persona tan catalana com la Moreneta.