dijous, 14 de juliol de 2016

La sensació real

Passes quinze dies d’esbarjo, amb els teus, sense presses i gaudint de tots els moments, però el temps t’ho paga augmentat la seva velocitat.
Algunes imatges encara vives a la retina, altres en magatzems virtuals per no perdre moments viscuts i refrescar la memòria més endavant. Sense adonar-te tornes a estar enganxat a la rutina diària tant difícil de combatre.
Cada any és més gran el sentiment de que no ho estem fent bé, estem llençant molta part de la nostre existència en intentar subsistir dignament per tenir alguna cosa més, un premi, un regal per carregar les piles i tornar-hi.
No és culpa nostre, treballem i ens esforcem, per donar un 52% del nostre esforç a un grapat de brètols que ens roben i faran les vacances amb els nostres diners . N’estic cansat d’intentar atrapar la pastanaga a un pam del meu nas, no sé com però haig de aconseguir més temps, de fet tots hem d’aconseguir més temps, prou de regalar la meitat del que som i fem.
Això de viure, té aquests efectes secundaris, que quan veus com podria ser tot plegat, t’emprenya molt més el fet de ser titella d’uns malèfics titellaires . Potser per això ens deixen tant poc sovint en llibertat, si tenim temps pensem i això no els convé. 
Sabeu que? Vaig a comprar un mapa....a veure que podem anar preparant, necessito pensar més.

16 comentaris:

XeXu ha dit...

Generalment no faig viatges gaire llargs, i de seguida s'acaben. Però el darrer llarg, el d'Islàndia, que també va durar dues setmanes, em va generar la mateixa sensació que a tu. Quan per fi has desconnectat, has alliberat les tensions i comences a viure sense l'esquena encarcarada o prement les dents, t'adones que allò és vida, que val la pena el que estàs fent, i per què no pot ser sempre així. Però no, sempre s'acaba i tornem a aquesta rutina tan degradant. La meva mare diria que hem nascut per milionaris... però no ho som, així que ja saps...

xavier pujol ha dit...

El que més ràbia em fa és això que dius de la banda de brètols que ens roben.
Les dues cares visibles de la Unió Europea són la Merkel d'Alemanya i l'Hollande de França.
Avui hem sabut que el seu perruquer cobra gairebé 10.000 €uroooos pagats amb diner públic. Tant un com l'altra demanen constantment retallades per als treballadors. Quin exemple donen.
Si li fa 5 esquilades al mes, ens surt 2.000 €uros per sessió.
El que guanya un mil·leurista per treballar dos mesos.
Disculpa la llargària Joan

Consol ha dit...

Sí, i si comences a pensar que els guanys del teu esforç van a parar, majoritàriament, a mans de grans companyies mafioses (la Caixa, Repsol, Telefónica, Gas Natural...) i que part dels teus impostos van a parar a altres mafiosos (polítics i empresaris) i per l'armament, aixugar deutes de la banca, fer aeroports sense pasatgers... aleshores et preguntes el per què de tot plegat.

Carme Rosanas ha dit...

Tens uns comentaristes tan genials, que ja ho han dit tot tan bé, que no cal que m'hi esforci gaire, teniu tanta raó que ja està tot dit!

Joana ha dit...

Doncs ja veus... així estem!

Anna ha dit...

Sempre que tornem d'algun viatge pensem coses així; després passen els mesos i la rutina se'ns menja altra vegada. És trist eh?

jomateixa ha dit...

Totalment d'acord amb tu i els comentaris anteriors :/

pons007 ha dit...

M’agradaria saber com has arribat a calcular aquest 52% que sembla tan exacte

sa lluna ha dit...

I no ho diguis molt alt, perquè encara et diran que de què et queixes si tens feina. :(
Que la il·lusió mai et falti.
Aferradetes!

M. Roser ha dit...

No et queixis noi, que jo gaudeixo dels viatges que fan els altres...Però també té les seves avantatges; no "perdo" temps als aeroports, no em perden les maletes, no he de fer cues per visitar monuments...Total que a mi si puc gaudir del meu temps, sigui on sigui, ja estic contenta!
Bon vespre, Joan.

Glo.Bos.blog ha dit...

Encara que jo estic al mateix col·lectiu que la M.Roser entenc perfectament aquesta sensació que sents i el malestar que això genera. Per la vida es perd la vida, diuen, però el que sap greu és que visquin impunement a les nostres costelles un grapat de pocavergonyes.

sargantana ha dit...


Ho signo !!

i vigila que aquesta deliciosa rutina que dius no es trenqui, per que de vegades encara es pitjor

on dius que venen els mapes? ens farien preu especial si en comprem dos ?

Elfreelang ha dit...

crec que t'entenc.... pe raons diverses familiars no em puc escapar de la ciutat ...a la meva manera procuro desconnectar....ai els qui ens prenen el pel i ens roben i ens xupen la sang estan massa convençuts que seguirem doblegant l'esquena a les seves tiranies ...no hi mal que cent anys duri diuen això per força un dia s'ha d'acabar

kira permanyer ha dit...

tens tota la raó... fa mal veure que el temps corre i no et deixa temps per triar... Però intento fer una lectura positiva. Mirar al meu interior i intentar canalitzar aquesta rutina com un dia diferent. No es fàcil, gens, però canviar el sistema de dalt a baix per mi està molt lluny del meu abast... Així que gestiono la meva rutina com si fos un dia especial. A vegades funciona, a vegades no, però quan funciona guanyo un dia al sistema...

Teresa ha dit...

Cert, la sensació que s'escapa el temps, la vida desaigüe enllà amb les hores que passem a la feina.

RaT ha dit...

ànims Garbí, el temps ens passa massa ràpid, sí. Petons